Divendres passat, Eva Llorenç, la seua companya, informava en el perfil de Facebook del poeta sobre el seu estat. Marí s’aferrava a la vida, dins de la gravetat. I com Eva, tothom tenia l’esperança que el malson passara, que, en uns dies, el poeta poguera tornar a compartir a través de les xarxes el seu humor corrosiu. Dissortadament, Manel Marí no ha pogut superar una infecció pulmonar derivada de la grip que patia. Només transcendir el dramàtic desenllaç, es multiplicaren les mostres de condol. Manel era una persona generosa en els afectes i, tot just per això, molt estimada.
Llicenciat en sociologia, articulista, traductor i guionista, entre més, resten els seus versos, una obra magnífica, amb nombroses petjades d’excel·lència poètica entre els seus onze llibres publicats, que arrencava el 1999 amb Poemes en gris, premi Miquel Àngel Riera. Resta, sobretot, el seu record, el seu tarannà expansiu i generós, motor de grans moments vitals per a la gent del seu entorn. Un creador alegre i combatiu, que feia costat a l'escena literària, compromès i afable. Extravertit. I divertit.
Per invocar algun dels grans records que deixa, els assistents a una d’aquelles dues trobades de joves escriptors que tingué lloc a Gandia, a principis de la dècada, no podran oblidar mai una escena: Manel Marí, tot teatralitat, ajudat d’aquella veu granulosa i inconfusible, recitant la llista de preus d’una terrassa com si es tractara del més noble i profund poema de Jacint Verdaguer o Carles Riba. Una plèiade de poetes i poetesses i un grapat de narradors assistien al deliciós deliri doblats de riure. Una d’un milió d’anècdotes possibles, com ara la de titular el llibre col·lectiu editat amb els seus amics i poetes Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló, amb l’irònic Grans èxits.
Alguns també el recordaran al Cafè Lisboa de València, sempre enganxat a una cigarreta i amb una cervesa a mà, revisant amb paciència i tenacitat didàctica els versos malgirbats dels amics aspirants a poetes. Marí tenia ascendent sobre les noves generacions poètiques en català, era un referent. Amb motius: la seua era una poètica formalment sòlida, amarada per la curiositat, la recerca expressiva i per referents literaris diversos, de les Illes i de més enllà: Miquel Àngel Riera, Marià Villangómez, Màrius Torres, Ponç Pons, Joan Vinyoli, potser algunes traces de Vicent Andrés Estellés. Entre molts més, perquè era, no cal dir-ho, un lector àvid. Una obra temàticament creuada per l’exaltació del viure, del carpe diem, del fet amorós i del paper del poeta, desenvolupada en obres de gran maduresa i vàlua com No pas jo (2006) o El tàlem (2008).
Tavernàries, el seu darrer llibre és, segurament, el més significatiu des d’un punt de vista biogràfic, un elogi de la follia bàquica, de l’enyor dels bars que mai no tanquen, com a eina de coneixement, i, alhora, com a necessària maniobra d’escapisme d’un entorn gregari, al·lienant. Però aquesta idea força amagava també una certa part de pensament racional, la dificultat de conciliar seny i rauxa. O en paraules de J.V. Foix, citat per Marí: «Si pogués acordar raó i follia...». Un llibre que s’obria, precisament, amb un epíleg del seu benvolgut Sebastià Alzamora, un altre poeta de l’estirp de la rauxa que, poc abans, havia abandonat la taverna «per prescripció mèdica».
Un poemari ric en lectures i confrontacions dialèctiques, suggeridor de lectures complementàries i contradictòries. Un llibre magnífic que, malauradament, ens confronta amb la trista realitat dels versos que Manel Marí no ens podrà escriure mai més. Dels somriures sorneguers i les ocurrències que mai no ens podrà dedicar.