1- Per què cal un llenguatge no-binari?
El llibre s’ha plantejat davant la necessitat de les persones no-binàries de tenir “maneres d’anomenar-nos sense càrrega de gènere si així ho desitgem. Creiem que cal centrar la mirada en com parlem i com ens parlen. Volem que el llenguatge no-binari vagi més enllà d’un ús identitari i que pugui servir també per allunyar-nos del binarisme gramatical masculí-femení que ens permea a totis. Proposem una forma que és inclusiva amb la diversitat de gènere i que pot ser emprada quan ens adrecem a grups heterogenis de persones, quan parlem d’algú de qui no coneixem el gènere o quan volem respectar la identitat d’algú”. Per exemple, destaquen que, tot sovint, “se’ns atribueix un gènere erroni i se’ns parla marcant un gènere gramatical binari que no ens correspon”.
2- Què s’havia fet fins ara?
Fa anys que des de diferents sectors s’intenta adaptar el llenguatge per tal que sigui menys sexista. Per fer-ho, s’han emprat formes com el desdoblament, els mots col·lectius, les perífrasis de substantiu genèric i adjectiu o les construccions metonímiques. També l’ús de l’“@” o de la “/” per separar els dos morfemes de gènere. La Guia, però, considera que aquestes propostes segueixen “fent ús d’un sistema de gèneres binari en què l’existència i reconeixement d’altre vivències queden fora”. Pel que fa a l’ús del femení genèric, en substitució del masculí genèric que es fa servir en certs entorns activistes, assenyalen que “també parteix d’una base binària”, tot i que “utilitzat de manera conscient des d’espais dissidents, ens sembla igualment una opció vàlida per visibilitzar i qüestionar la problemàtica de gènere”.
D’altra banda, des dels col·lectius trans i no-binaris també s’havia proposat l’ús de la consonant “x” on hi hauria d’haver la vocal que marca el gènere. L’ús d’aquesta forma, assenyalen, és capacitista perquè “algunes persones necessiten lectors de textos que no poden interpretar paraules escrites amb aquests caràcters”. A més, planteja problemes a l’hora de traslladar-ho a l’oralitat.
3- Per què es proposa el neomorfema “i” com a solució?
Entre els aspectes positius d’escollir el neomorfema “i” per fer les marques de gènere no-binàries, la guia destaca que permet que “qualsevol persona es pugui referir directament a una altra sense haver de recórrer a l’estratègia d’evitar la marca de gènere. Això aporta confort i reivindica l’existència pròpia”. A més a més, pot ser una alternativa al masculí genèric i “no suposa cap conflicte per a les variants dialectals” perquè “cap d’elles fa servir la “i” com a morfema de gènere”. Sobre la qüestió dialectal, a més, recullen que el dialecte xipella, de transició oriental-occidental, fa el pas de la lletra “e” a la “i” al final de paraules. “L’existència d’aquesta variant només ajuda a reforçar el convenciment que el català és una llengua flexible” en la qual “l’ús de la “-i” a final de paraula ja existeix”.
Remarquen, també, que “la construcció de mots és intuïtiva, ja que s’utilitza la flexió femenina com a model” -les implicacions gramaticals d’això s’expliquen detalladament a la part final del llibre on s’entra també en qüestions com l’ús de pronoms febles.
L’argumentació per fer servir la vocal “i” inclou que aquesta no “porta implícita cap càrrega de gènere”, això permet a les persones no-binàries “ser sense haver de bregar amb les percepcions externes de la nostra expressió de gènere, sovint errònies”.
La guia reconeix també tres limitacions. D’una banda, part de les persones no-binàries consultades no se senten còmodes fer-la servir perquè “els resulta infantilitzadora i burlesca”. De l’altra, “a les persones sordes reconèixer la vocal “i” els resulta més difícil”. Per aquest darrer punt, proposen que la persona que parli marqui el morfema “fent la lletra ‘i’ amb la mà”. Finalment, destaquen que “utilitzar aquesta estratègia et pot posar al punt de mira si estàs en un entorn poc segur”.