Una festa eterna, que començava divendres de vesprada i no acabava fins diumenge a la nit. Consum intensiu de drogues per tal de mantenir el cos despert, en moviment constant. Accidents de circulació provocats per la combinació d’aquests excessos amb el volant. I, sobretot, València com a centre neuràlgic d’un nou estil musical, fill de l’electrònica, anomenat de maneres molt diferents perquè, de fet, va tenir mil derivacions i una: música d’avantguarda, bakalao, màquina...
El còctel ha passat a la història amb la denominació de ruta del bakalao i va marcar un punt d’inflexió a la València contemporània, atès que va instaurar una nova forma de diversió i va convertir-la en epicentre d’un corrent musical innovador, tan trencador com magnètic, que en una primera etapa va excel·lir per la seua qualitat.
La València de la segona meitat dels anys 80 i dels inicis dels 90 buscava el seu lloc en la modernitat. S’havia quedat a 350 quilòmetres de la movida madrileña i al triple de distància del vigor cultural demostrat per ciutats com Vigo. Mentrestant, Barcelona i Sevilla es preparaven per a un any, 1992, que havia de canviar la seua fesomia de dalt a baix. Els grans grups i cantants del moment passaven de llarg de València, que no formava part del circuit musical europeu. Fins i tot ciutats de dimensions més reduïdes —com ara Bilbao o Gijón— acollien concerts que incrementaven el sentiment d’inferioritat autòcton.
Va ser enmig d’aquell context que va irrompre el bakalao. “En un principi se li va dir la festa o, simplement, música d’avantguarda; si va prendre aquest nom va ser, justament, perquè la paraula ho englobava tot, ja que bakalao feia referència al bon ambient, a les xiques boniques... La primera vegada que algú va fer-la servir com a apel·latiu musical va ser a la botiga Zic Zac de València, quan un client va dir ‘quin bon bakalao teniu ací’, en referència a la música d’importació que sonava de fons”, explica Joan M. Oleaque, guru de la ruta, que va viure intensament en primera persona i més tard l’ha elevada a categoria d’estudi.
Actual director del màster en investigació social de la comunicació científica que imparteix la Universitat Internacional de València (VIU), Oleaque és un periodista de referència, amb una trajectòria dilatada a l’esquena que en bona mesura va concentrar-se a EL TEMPS, on va signar alguns dels millors reportatges de societat que es recorden. Fruit del seu coneixement de la ruta, l’any 2004 havia publicatEn èxtasi (Ara Llibres), una obra que ara ha traduït, revisat i actualitzat en castellà sota el mateix nom, En éxtasis (Barlin Libros), amb un pròleg a càrrec del periodista cultural i escriptor Kiko Amat. El llibre és una aproximació amena i precisa a un fenomen que va situar València en la pole position de la música electrònica europea.
“De bon començament, els discjòqueis punxaven un poti-poti de música estrangera de culte que el públic no sabia com definir, però el fet, en si, ja significava un atreviment”, evoca Oleaque. “A les discoteques tradicionals que van tenir la gosadia d’innovar, els va eixir la mar de bé: la música que es punxava a València a finals dels 80 era la mateixa que s’escoltava a segons quins tuguris de Londres, però no davant de 500 o 600 persones, com sí que succeïa ací”, continua. “M’ho han reconegut alguns dels discjòqueis que aleshores treballaven als millors clubs d’Eivissa: ells no podien punxar allò que es punxava a València perquè es considerava massa radical”, sentencia Oleaque.
Lluny de preservar el seu aire selecte, aquell bakalao evolucionaria cap al concepte màquina, que degeneraria a la recerca de la comercialitat, amb el lliuraments de discos tan discutibles com Máquina Total o Currupipi Mix, que, a més, van tenir seqüeles infinites. Aquella dèria va arribar a generar una tribu urbana, la dels maquineros, profundament estigmatitzada.
A l’origen de tot plegat hi havia el català Nando Dixkontrol, fins al punt que, en un primer moment, com diu Oleaque, “a la música màquina se li va dir màquina catalana”. Tot i que aquest estil tenia allà un públic receptiu, li costava penetrar als locals de moda de Barcelona, copats pel rock, el funk i més. L’oci català més sorollós no trobava cabuda als grans espais i vivia reclòs a les zones suburbanes. A València, per contra, arrela de seguida: hi havia un públic delerós de trobar llocs radicals i transgressors on poder gaudir al màxim del cap de setmana i oblidar-se dels problemes quotidians. De la vida.
Un públic eminentment de poble, provinent dels municipis situats a l’àrea metropolitana de València i a la comarca de la Ribera. “En una ciutat, la ruta hauria estat reclosa a un públic més problemàtic, mentre que als afores dels pobles va poder esdevenir un moviment interclassista”, assenyala Oleaque. A l’origen, només una petita part dels assistents provenia de València ciutat. Fa un quart de segle —en 1992 i 1993, quan s’inicia el declivi— l’afluència ja era tan massiva que fins i tot n’arribaven —en autobusos i milers de vehicles particulars— de Catalunya, la Manxa o Múrcia.
La llunyania dels nuclis urbans va permetre que discoteques com la colorista Barraca, la sinistra Chocolate o Puzzle —ubicades a la part costanera del terme municipal de Sueca— assoliren tanta fama, com també va passar amb Spook Factory, situada a la pedania de Pinedo, al sud de València. En tots els casos, la festa no se circumscrivia a l’interior de la discoteca, sinó que s'estenia als pàrquings, on la música dels cassets sonava fort i es practicaven tota mena d’activitats. 72 hores donaven per a molt.
“A la primera ruta es punxava música d’un nivell altíssim: els millors grups europeus contemporanis, prototecno alemany, música electrònica belga... De qualsevol manera, la gent no acudia a una discoteca o una altra en funció del discjòquei. Aquest salt qualitatiu es produeix més endavant, quan Fran Lenaers comença a punxar la seua pròpia música a Spook Factory. Molts dels discjòqueis de les altres discoteques de la ruta van tractar de fabricar ells la seua pròpia màquina, amb un èxit, però, molt desigual”, observa Oleaque.
Hu ha!
I de sobte, “hu, ha!”, va arribar l’eclosió de Chimo Bayo, la cara més popular de la ruta del bakalao i autor d’Así me gusta a mi, el segon disc espanyol més venut de la història. Oleaque considera que “el seu èxit enorme no guarda relació amb la davallada de qualitat d’aquesta música; ell no feia música per ser punxada a les discoteques de la ruta, sinó als estadis, les ràdios i les televisions, a la recerca de grans audiències”. “Bayo pretenia que tothom poguera tastar el bakalao, ni que fora superficialment i sense grans sofisticacions, és ell qui introdueix la lletra dins de la música”, subratlla. Fa dues dècades que la discoteca El Templo, a Cullera, està completament abandonada. Era la sala on Bayo punxava a les acaballes de la ruta.
Sense ser tan mediàtics com ell, José Conca, Carlos Simó o el ja esmentat Fran Lenaers van ser alguns dels discjòqueis més rupturistes, i en part, ho continuen sent. L’últim, de fet, va actuar en la darrera edició del festival Sonar, de Barcelona.
Oleaque defensa que “l’origen de l’oci modern, tal com l’entenen diverses generacions, es remunta a la ruta del bakalao”, i estableix comparacions amb la movida madrileña, que “va ser clau a l’hora de donar a conèixer desenes i desenes de grups, però no va tenir una influència posterior tan transcendental”. Potser per la mateixa transgressió de la ruta, encara no s’ha consumat —difícilment es consumarà mai— la reconciliació necessària entre la cultura clàssica i la més avantguardista.
La mort
“De la movida, se’n parla molt del fenomen artístic i ben poc del consum d’heroïna tan elevat, mentre que amb la ruta passa exactament al revés”, lamenta Oleaque. I és que, sens dubte, el consum de substàncies al·lucinògenes —mescalina, speed, èxtasi...— hi anava intrínsecament lligat. València va establir-se a l’imaginari col·lectiu com una mena de paradís de la droga, on tothom podia consumir-ne abundantment i on els controls escassejaven. “No se’n consumia més de la que es pot consumir avui a qualsevol festival de música. Ara la cocaïna està completament assumida i normalitzada, n’hi ha que en fan ús durant tota la setmana. Res a veure amb l’èxtasi o la mescalina, que estaven circumscrites a l’àmbit festiu del cap de setmana”.
Oleaque apunta que aquesta “mala premsa” va tenir com a conseqüència “una persecució política i policíaca inaudita, encapçalada pel secretari d’Estat de Seguretat, Rafael Vera, qui no va dubtar a aplicar els paràgrafs més durs de la llei Corcuera”. “A poc a poc van aconseguir criminalitzar la gent que hi acudia, encara que realment es tractava de persones normals, com qualsevol de nosaltres, que únicament buscaven fugir de la vida durant unes hores. Decomissaven misèria, mai no van fer cap incautació seriosa, malgrat omplir les discoteques de policia secreta”, destaca Oleaque, per a qui, a més, en el declivi definitiu van confluir dos factors més. “Les masses que venien de fora van resultar contraproduents, perquè volien festa salvatge al preu que fora, com els joves europeus que ara visiten Magaluf o Salou”, exposa, “i també fou completament determinant que totes aquestes discoteques deixaren de ser modernes de debò; si a Eivissa renunciaren a la modernitat com es va fer a València, passaria el mateix”.
“És una llàstima, perquè en matèria d’avantguardisme cultural, a València no ha succeït res semblant en els últims 40 anys. Sembla que, en lloc de destriar el gra de la palla, es tractava de destrossar-ho tot, una manera de ser, d’altra banda, molt i molt valenciana”, sosté. En efecte, la imatge que n’ha quedat és tan dolenta com l’estat que presenten avui dia la major part dels recintes que, al seu dia, van atraure milers i milers de persones. •
