Amb una expectació protagonitzada per representants d’entitats catalanes i de tots els partits sobiranistes, Puigdemont accedia entre aplaudiments a la sala habilitada per a la roda de premsa de l’expresident català a l’hotel Thon de Brussel·les. L’entusiasme era evident quan el dia anterior, després de sis anys d’exili, el referent de Junts per Catalunya es reunia amb la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, i es formalitzava així el primer reconeixement del Govern espanyol a la figura de Puigdemont, menyspreada sistemàticament fins que el desenllaç d’una investidura ha caigut en les seues mans.
Tot i que l’expresident català està immers en la disputa jurídica que prompte resoldrà el seu futur, en el seu treball com a eurodiputat i en la presidència executiva del Consell per la República, la situació derivada de les eleccions espanyoles del 23 de juliol li han atorgat un nou paper decisiu. Ell mateix, de fet, reconeixia a l’inici de la seua intervenció que l’actual és “un moment especial”.
Especial, sobretot, perquè la incapacitat de PP i PSOE a l’hora de pactar el Govern espanyol atorga al president a l’exili la capacitat de posar condicions. I en termes generals, seguint les paraules que ell mateix ha utilitzat, el que pretén és adquirir “un compromís com cap govern espanyol no ha assumit –tot i alguns intents– des de 1714”. Puigdemont és conscient que les condicions per a un acord d’aquest tipus “seran forçades per la necessitat, i no per la convicció”, però sap que la situació política actual li permet ser exigent.
L’expresident català, destituït el 2017 en virtut de l’aplicació de l’article 155, demana el reconeixement a la “legitimitat democràtica de l’independentisme”, i ho justifica argumentant la trajectòria sobre com es va arribar a l’1 d’octubre arran la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut set anys abans. Després d’anys d’arraconament i de criminalització, Puigdemont reivindica la normalització de l’independentisme dins del joc polític espanyol.
Assenyala, alhora, fets com ara que l’independentisme està considerat pels serveis policials espanyols com la segona amenaça per darrere del gihadisme, i que aquests mateixos serveis policials, connectats amb el Ministeri de l’Interior, han demanat a la Interpol que incloga l’independentisme català com un agent terrorista de nivell internacional. Amb aquest exemple, Puigdemont connecta amb totes les causes judicials desenvolupades arran la consulta del 9 de novembre del 2014 per a demanar l’abandonament de la via judicial “a través d’una llei d’amnistia” –que Puigdemont exigeix que s'aprove abans de la investidura, a la qual cosa el Govern espanyol no s'ha negat– i d’una actitud distinta per part de la Fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat, institucions que depenen també del govern de torn i que s’han mostrat ben bel·ligerants contra l’independentisme català.
La tercera condició és la d’un mecanisme de mediació –torna el famós “relator” que va desembocar en la foto de la plaça de Colom de Madrid protagonitzada per Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal– per a supervisar els acords, ateses les desconfiances acumulades durant els anys anteriors. Per últim, Puigdemont fixa els límits de futures negociacions en els tractats internacionals que reconeixen les llibertats i els drets fonamentals.
Aquest darrer punt enllaça amb el dret a l’autodeterminació de Catalunya que, tot i que Puigdemont no ha interposat com a condició sine qua non per a la investidura, sí que el contempla com l’última parada d’un acord que hauria d’anar més enllà d’un hipotètic desencallament de la situació política que es viu a l’Estat espanyol després del 23-J.
El 130è president català considera que la via autonòmica no serveix a Catalunya i defensa el dret a l’autodeterminació –que considera que és l'única recepta per a resoldre el problema de fons–, assegura que només un referèndum acordat podrà anul·lar el resultat de l’1 d’Octubre, hi veu possibilitats legals de dur-lo a terme –cita l’article 92 de la Constitució, que permet la celebració de referèndums a través d’una llei orgànica que en regule les condicions– i, a més a més, ha defensat verbalment la legitimitat de la via unilateral. Aquest últim argument, que molts disfressaran d’amenaça, és un dels que més pot haver incomodat al PSOE de cara a una possible negociació que, segons Puigdemont, encara no ha començat.
Sense oblidar carpetes autonòmiques, com ara la gestió dels Rodalies o la manca de competències de la Generalitat en matèria d’immigració, el president a l’exili ha defensat que els posicionaments defensats durant la seua compareixença “són els que mantenim des de fa temps”, i ha justificat la negativa del seu partit a votar a favor dels acords materialitzats entre l’esquerra espanyola i Esquerra Republicana, com ara la reforma del Codi Penal o les aprovacions pressupostàries. “És des de la nostra posició que emprendrem qualsevol negociació”, deia.
Tenint en compte que aquests principis són el punt de partida d’una negociació que, en cas de fructificar, ho farà perquè les dues parts hauran rebaixat les seues condicions inicials, el PSOE pot estar preparat per a explorar solucions. En canvi, tal com ve passant els últims anys, el soroll mediàtic i de l’oposició enrariran l’ambient i intentaran dinamitar a qualsevol preu una possible entesa. És en aquests paràmetres que, prompte o tard, es resoldran les incògnites sorgides de la compareixença de Puigdemont, que ha aconseguit ser reconegut com a actor polític per part del govern espanyol després de sis anys d’exili.
Pel que fa a l’independentisme, tot fa pensar que la irrupció de Puigdemont esdevindrà un estímul per a la Diada de l’11 de Setembre, en què el moviment aspira a reivindicar-se amb la seua força més determinant, que és la que ha exhibit als carrers durant l’última dècada.