Reivindicar Fabra per cohesionar la llengua

Setanta-cinc anys després de la mort de Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d’Estiu ha volgut retre homenatge al responsable d’establir la gramàtica moderna de la llengua catalana. Un acte que ha girat, especialment, al voltant de la unitat de la llengua.

 

Anna Erra, al presidenta del Parlament de Catalunya, ha clos l’acte recordant que Fabra “ha estat una figura clau pel català modern”. Ha dit que “va fer un regal perdurable per tots els catalans, la reforma lingüística. És la nostra gran sort, va dotar el país d’allò que necessitava en el moment que més ho necessitava”, i que la seva tasca és clau per la “reconstrucció dels Països Catalans”.

 

Avui dia, ha dit Erra, “el context ha canviat” i cal de nou un punt d’inflexió com el que va suposar Fabra. “Cal que tots prenguem bona consciència. Parlar la nostra llengua al nostre país s’ha de fer cada dia i sempre”, recordava, afegint que “no es tracta res diferent del que fa qualsevol altra comunitat lingüística”.

 

La presidenta del Parlament ha centrat el seu discurs a teixir ponts entre el llegat de Fabra i l’actualitat. “Tal com Fabra es va servir de la premsa per fer arribar el català a la població, ara cal popularitzar l’ús del català a través dels influenciadors i els creadors de contingut”, exposava.

 

En termes d’educació, Erra considera que el català “avui encara continua sent punt de mira dels que voldrien tornar enrere. La immersió lingüística ha de ser quelcom irrenunciable. És un model d’èxit de cohesió social del nostre país”.

 

Finalment, ha argumentat que “Fabra era conscient que perquè la llengua arribés a tothom calia augmentar els usos socials de la llengua i que hi hagués una institució que ho fes possible”, i que ella mateixa vol que avui “el Parlament de Catalunya sigui una institució referent del català pel nostre país”. Tot i això, Erra recordava que “la protecció institucional de la llengua, per si mateixa, no la salvarà. És un repte de país, només se salvarà si els catalans hi parlem, hi llegim, hi escrivim” “ens cal lleialtat lingüística dels parlants”.

 

 

El pes acadèmic de l’acte l’ha dut Nicolau Dols, president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El repte de Fabra, exposava, va ser que “es pogués continuar anomenant català i pogués seguir sent una llengua en un moment en què el català havia abandonat els usos formals, però continuava viva en els usos populars. Una situació, que, a parer de Dols, és “més o menys oposada a la situació actual”.

 

Dols ha explicat que les gramàtiques que Fabra va trobar de jove “no li feien el fet” i això l’empeny a treballar-hi. També ha destacat que Fabra “recorre a la llengua antiga quan ha de fer algunes propostes, però tampoc se’n fa esclau”. A més a més, en la selecció d’un parlar determinat “es fixa, sobretot, en els parlars més propers a ell, el parlar del català central de les persones educades”. Fabra “es declara contra qualsevol arbitrarietat, proposa una prescripció basada en l’anàlisi, pren solucions dels textos antics quan la llengua del seu temps té mancances i fa una selecció conscient d’un parlar i és el punt de fricció que té amb Alcover”. Més enllà d’això, Fabra “no s’inventa una llengua, troba una llengua feta. Com nosaltres. Dir que el bon ús del català s’ha perdut del tot és faltar, el català és una llengua viva”.

 

Dols ha criticat el discurs d’aquells que han perdut l’esperança perquè “sol partit de la normativa de Fabra i sol oblidar que Fabra no va tenir una revelació, sinó que va fer una tasca àrdua d’estudi de la llengua activa i de la parla del seu temps. A partir d’aquí, va fer u procés de destil·lació que està sempre pendent de com evoluciona la seva comunitat de parla”. Fabra fa “prescripció participant. Està atent a la manera com parla la gent”.

 

Dols ha recordat que Fabra, el 1907, parla de “Catalonia, que és el que després Fuster en dirà Països Catalans i Blai Bonet dirà País Català”. Perquè la llengua es mantingui, ha dit Dols, “cal que la llengua sigui indispensable per la vida d’aquella comunitat”.

 

 

“El problema de l’articulació de la comunitat catalanoparlant és l’articulació de la comunitat catalanoparlant. Voldríem que hi hagués un marc únic nacional, estatal -si convé, que convé-, no d’un bocí de la nació, sinó de tota la nació. Però, d'ençà de 1978, quan es va aprovar la Constitució espanyola, no s’ha fet ni un intent polític, ens hem cregut la divisió administrativa de la nació, l’hem fet nostra, i ara resulta que el nostre objectiu és fer la independència de la nació bocí a bocí, que també està bé si tots arribem al mateix lloc. Diuen que la constitució no ho permet, però tampoc permet altres coses que hem provat i tornarem a provar. Que no us aturi la Constitució quan del que es tracta és de la supervivència de la llengua, que és la supervivència del nostre poble”, destacava Dols en reblar el seu discurs. Ho ha exemplificat fent constar que les peticions de reciprocitat són “abaratir el somni” i que el que cal és “fer programació conjunta, en un mercat audiovisual de tot el país”. No hi ha possibilitat de fer “llengua normativa per un país inexistent”, destacava.

 

 

Ramon Gual, activista que va conèixer a Fabra durant l’exili a Prada, ha volgut recordar que a l’exili hi havia “els intel·lectuals i els altres. Sort en van tenir els intel·lectuals dels altres, perquè el gran problema dels intel·lectuals en aquell moment era menjar i escalfar-se. A Prada sempre hi havia un refugiat per fer llenya i escalfar-se”. Gual ha recordat que els exiliats eren qualificats “d’espanyols i els ha costat quaranta anys per fer entendre, a la gent de Prada, que no eren espanyols, que eren catalans”.

 

El diumenge, “el món dels refugiats es reunia a casa de Pau Casals i Fabra no hi anava perquè deia que no podia correspondre rebent a la gent com feia Casals”. En aquell moment, segons Gual, “es deia que Prada era massa petit per dos mestres, els que anaven a veure a un no anaven a l’altre. Però, Fabra i Casals es veien al marge d’ells gairebé cada dia”. A parer seu, l’ambient de Fabra era “molt més trist i encongit” que no pas el de Casals i que el filòleg tenia una vida “difícil i amargada”. Quan va morir Fabra, recorda, “va ser un cop molt dur per la comunitat. La gent que venia a mantenir la flama, que el feia costat, els va faltar un element. Casals ho va mantenir, però d’una altra manera”.

 

 

L’homenatge de la Universitat Catalana d’Estiu a Fabra ha començat de bon matí amb una missa -a la parròquia de Prada, on es va celebrar l’enterrament el 1948- en honor al filòleg i, tot seguit, amb un acte de record, que es repeteix anualment, davant la tomba on el seny ordenador de la llengua catalana reposa a Prada de Conflent. L’acte ha comptat amb intervencions de persones arribades d’arreu dels territoris de parla catalana, com l’alacantí David Garrido o la menorquina Fina Salord, entre altres. L’acte ha acabat amb unes paraules de la presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra, que ha volgut remarcar la importància de l’obra de Fabra per cohesionar la llengua. Entre els presents hi era també el conseller a l’exili, Lluís Puig.