«I enredant per allà,
i enredant per aquí,
d’aquesta manera
em va pujar a mi!»
Fragment d’“El mig amic”, de Peret
La Plataforma en defensa de la Rumba Catalana, que impulsa la candidatura d’aquest moviment a ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, ha reaccionat als consells del Ministeri de Cultura de presentar-la amb el nom de rumba espanyola: “Ens consterna i ens preocupa l’actitud que han mostrat els tècnics del ministeri davant aquest projecte denotant una actitud exacerbada i mal entès patriotisme, enterbolint el que per a molts és un motiu d’alegria i celebració”. I es mantenen ferms en la seua intenció: “És la rumba dels nostres avis, dels nostres pares i volem que sigui la rumba dels nostres fills i nets. I que es recordi com el que és; la nostra Rumba Catalana, la de tots. Malgrat la recomanació del ministeri a NO fer ús del terme “catalana” amb el propòsit de buscar l’aprovació de les altres comunitats autònomes, la nostra determinació és ferma i no cedirem, per molta pressió que se’ns exerceixi, a renegar de la nostra identitat, encara i amb totes les dificultats i contratemps que això suposi”.
Els musicòlegs i rumbers consultats per EL TEMPS no només insisteixen en la catalanitat d’aquesta rumba festiva que va arribar al seu clímax amb Peret i Antonio González ‘el Pescaílla’, sinó que analitzen la història i les peculiaritats musicals i territorials que la van fer diferent.
De fet, les obres de referència sobre el flamenc ja deixen clara aquesta diferència. És el cas d’Una historia del flamenco de José Manuel Gamboa (Espasa, 2018), que afirma que la rumba flamenca “Tuvo que competir desde los primeros sesenta con la irrupción comercial de la llamada rumba catalana y su contagioso ventilador, que es la imagen exacta de la mano derecha de los guitarristas que la acompañaban rasgueando sin cesar. Si Antonio González Batista, El Pescaílla (Barcelona, 3-II-1925 /Madrid, 12-XI-1999), fue el tótem, Peret es el rey. En los setenta aparece la rumba pop y callejera, con sus asuntos de suburbio desgarrado. Pero ya estaríamos en otro género”. Ja és un altre gènere: tant la rumba flamenca com la rumba pop són, per Gamboa, “una competència” i “un altre gènere” diferent de la rumba catalana.
dos dels membres del grup de Perpinyà Els rumberos catalans ©Pierre Parcé
Guy Bertrand és músic i musicòleg occità, resident a Perpinyà des de fa anys i autor de l’extraordinari Els músics gitanos de la rumba, editat en versió trilingüe (francès, occità i català) per Editions de la Flandonnière el 2018. Coneix millor que ningú el gènere al sud i al nord. Coneix els rumbers de Barcelona, els de Lleida, els que van començar a Perpinyà i els que l’han continuat i la mantenen viva. Ha viatjat a Cuba a la recerca dels orígens de la rumba i, fins i tot, coneix un fenomen molt oblidat al Principat: l’extensió de la rumba catalana per tot l’Estat francès a través de gitanos catalanoparlants (hereus dels que van emigrar quan a l’estat espanyol va començar la persecució d’aquesta ètnia al segle XVIII).
Guy Bertrand explica que “les històries de la rumba flamenca i la catalana són dues històries diferents” i ho resumeix amb les línies marítimes que unien la Península Ibèrica i Cuba: “Des de Cadis sortia un vaixell sortia cap a Cuba. I, des de Barcelona, un altre. Això va generar dues músiques molt diferents”. Dos pols de recepció de la música cubana diferents que van reinterpretar aquella música de manera diferent, segons Bertrand: “Els gitanos catalans, com Peret, Moncho o el Pescaílla estaven en la línia del son cubà i la guaracha que es feia llavors a Cuba” i aquests estils van esdevenir la base de la rumba catalana. “Paradoxalment no es van fixar en la rumba cubana perquè la rumba cubana era tot una altra cosa: la rumba cubana és una música amb veus i percussions i religiosa, creada pels esclaus africans quan van arribar a Cuba. Ells no tenien dret a tocar música excepte els diumenges i aquell dia es posaven a tocar la seua música, que és d’inspiració africana però totalment nova i hi ha tres classes: el guaguancó, el yambú i la colúmbia. Això és la rumba cubana”.
I la rumba flamenca? José Manuel Gamboa, a Una historia del flamenco, diu sota l’epígraf Rumbas: “Género afroamericano, oriundo de Cuba. El guaguancó cubano parece ser el punto de partida para la rumba flamenca, aunque esta no dejaría de ser un tango revolucionado en la rítmica”.
Per tant la rumba flamenca vindria del guaguancó i la catalana de la guaracha i el son.
Segons Bertrand, la raó per la qual els gitanos catalans van fer servir rumba per la seva música té a veure amb l’ús original que feien del terme rumba: “El terme rumba s’utilitzava com a sinònim de festa (com bambula a l’Àfrica o nuba en els països àrabs) i la música que ix d’aquella festa és la rumba gitana catalana”. Per tant, concreta Bertrand, “en l’entorn dels gitanos catalans (Peret, Pescaílla, etc.) surt com una música festiva i és molt diferent del flamenc, que té les seues regles i els seus codis establerts, molt diferents”.
La rumba sempre era festiva, per gaudir, tot i que després s’utilitzarà també a l’església evangèlica de Catalunya com a música amb fins religiosos, aclareix Bertrand.
Segons el president del Taller de Músics, Lluís Cabrera, allò que serveix per identificar la rumba catalana “a vista d’ocell, ràpidament” és el ventilador: “la forma d’utilitzar la mà dreta en relació a les cordes de la guitarra i la caixa, que es fa servir com a percussió”. Això no ha impedit que “també amb la rumba flamenca hi hagi qui fa servir aquest sistema mentre, amb la mà esquerra del traste, fa altres tipus de canvis”. Segons Cabrera, “la rumba catalana té un segell distintiu: per tradició i per com s’utilitza el propi instrument”.
de la rumba catalana a Perpinyà (Edició en francès, català i occità).
Barcelona és el centre principal de naixement de la rumba catalana però no l’únic. Bertrand recorda que, paral·lelament, als cercles gitanos de Lleida va sortir el garrotín, “que és”, afirma Bertrand, “un gènere molt proper a la rumba i per això aquest gènere també és molt típic de Lleida”.
Lluís Cabrera, també insisteix en aquest punt: “La rumba catalana és un gènere musical que neix a Barcelona, però no només: també a les terres de Ponent on també hi ha espurnes que també arrelen. Però, bàsicament a Barcelona i amb les comunitats gitanes del carrer la Cera del Raval, Gràcia i també Hostafrancs. La família Clota d’Hostafrancs són els que han llaurat l’acostament o la similitud amb el flamenc”.
Segons Bertrand, a Perpinyà, la via lleidatana va ser important per acostar la rumba catalana. “La rumba catalana de seguida va passar a Perpinyà per raó de la llengua compartida: perquè a Perpinyà parlen el català i els gitanos de Perpinyà parlen català i tenen vincles familiars amb gitanos de Barcelona i les Balears”. En aquest transvasament musical hi van tenir influència les trobades en festes i en casaments però també un músic lleidatà: “Un dels més importants en aquest transvasament musical va ser el líder de Los Chavos, Antonio Jiménez Jiménez. Primer tenia el grup Jerez i després Los Chavos. Amb ells passava la frontera —cosa que no resultava en aquell moment— i venia al barri de Sant Jaume de Perpinyà i anava a tocar a tots els casaments del sud de França. Ell va portar molts temes que ara són molt coneguts pels gitanos del sud de França. Els Gipsy Kings per exemple canten algunes músiques d’Antonio de Los Chavos. Jo el vaig convidar a vindre fa uns anys i totes les famílies gitanes del sud de França el coneixen. Quan ell ha vingut a Perpinyà tots li demanaven autògrafs com si vingués una gran estrella”.
Per tant, ni enredant per aquí, ni enredant per allà —que cantava Peret—: ni tan sols des del punt de vista estatal espanyol, la denominació de rumba espanyola es podria considerar rigorosa si considerem que bona part dels intèrprets de la rumba catalana es troben a la Catalunya Nord (Estat francès), i molt especialment al barri de Sant Jaume de Perpinyà (per cert, segons alguns experts, un dels llocs on aquest gènere musical es conserva més viu i fresc). •