Ençà i enllà

Mambo, Bruno i Roberto: la rumba catalana de Perpinyà

Amb el seu germà Abraham, aquests tres gitanos del barri de Sant Jaume van voltar el món amb el nom artístic d’Els Rumberos Catalans. Fills d’un algerià i una perpinyanesa amb arrels a Saragossa i València, expliquen la catalanitat del barri, de la rumba i de bona part dels gitanos que viuen a l’Estat francès.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són una llegenda viva a Perpinyà. A la plaça de Josep Cassanyes, on encara queden restes del mercat que fa unes hores feia bullir el barri de Sant Jaume, tothom dona raó del Mambo, el malnom pel qual tots coneixen Joseph Saadna Ximenez, el més gran d’Els Rumberos Catalans.

Assegut en una tauleta d’una terrassa de la plaça, davant d’un te amb menta, Mambo i Roberto expliquen que el seu tiet, l’Oncle Lluís, va ser el primer a portar la rumba catalana a Perpinyà, als anys seixanta. “L’onclo —explica Roberto— va anar a Barcelona, va escoltar el Peret i va portar la rumba aquí, a Perpinyà”. En aquell moment “els gitanos d’aquí no volien escoltar rumba. Estaven més per buleries, fandangos i tanguillos”.

En canvi, als nebots i als gitanos joves de Perpinyà aquell ritme els va enganxar. “El meu oncle —continua Roberto— cantava en els casaments i les festes. Llavors els meus germans s’hi van afegir i ens vam posar al cent per cent amb la rumba”.

Joseph Saadna 'Mambo', en una cafeteria de la plaça de Josep Cassanyes // PIERRE PARCÉ

 

Mambo té ara 63 anys; el seu germà Bruno, 62, i en Roberto, 56. El quart component de Rumberos Catalans, l’Abraham, va morir fa uns anys.

Fa uns quaranta anys, quan Mambo en tindria 13 o 14 van poder conèixer la rumba catalana, en directe, a Barcelona: “Sovint baixàvem a Barcelona amb els meus oncles, de festa, a un bar que es deia Las Cañas, a la plaça Espanya, i al carrer de la Cera, al bar del Tio Toni, o al bar El Salchichón, on es reunien tots els gitanos. Hi anàvem per Sant Joan, per Sant Pere i escoltàvem el que hi havia, els cantadors antics”, recorda Mambo.

Els germans Saadna, que parlen un català del Rosselló molt genuí, venien d’una família atípica. El pare era d’Algèria i la mare, filla d’un matrimoni gitano que vingué de Saragossa. Mambo i Roberto afirmen que l’avi era de València i l’àvia de Saragossa. Bruno insisteix que “el jaio i la jaia” eren tots dos de la capital aragonesa.

El fet és que la mare només parlava castellà, de ben petita. “La mare —diu Bruno—, fins als 12 o 13 anys, no parlava ni català ni francès; parlava castellà. Nosaltres, com vam néixer aquí, parlàvem català. La meua jaia i la meua mare parlaven castellà”.

Mambo és contundent: “Els paios no parlen català a Perpinyà. A dins dels pobles, sí, i els joves van a escola i volen aprendre el català. Però per nosaltres és natural, és la nostra llengua. És per això que diem que nosaltres hem mantingut el català a Perpinyà”. Allà on hi ha gitanos, diu Mambo, és on el català de Perpinyà és ben viu: al barri de Sant Jaume, al barri del Vernet i a Cité Bellús.

Però no sols a la Catalunya Nord: “A casa sovint venien molts gitanos de França quan hi havia un casament a Perpinyà. Tant si eren de Montpeller com de Tarascó, Arles o Narbona no parlem francès entre nosaltres; parlem català”.

Mambo confirma un descobriment al qual l’historiador lleidatà Eugeni Casanova va dedicar la seva tesi doctoral i el llibre Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora (Pagès Ed., 2016). La gran majoria dels gitanos del sud de l’Estat francès provenen de Catalunya (nord o sud), com a conseqüència de contínues emigracions des del segle XVIII, i mantenen la llengua com un tresor cultural propi. Casanova n’hi va trobar comunitats importants a Arles, Narbona, Montpeller, Agde i Tarascó, però també a llocs molt més allunyats, com Lió o el mateix París. Sovint la rumba també va sortir d’aquests nuclis de “gitanos catalans” (vegeu requadre a la pàgina 47).

L’altre fet evident és que molts gitanos de la Catalunya Nord mantenen llaços familiars amb gitanos de Barcelona i d’altres ciutats al sud dels Pirineus. Els Saadna, per exemple, reconeixen contactes familiars amb els Servioles.

Fora d’això, la família manté una sòlida xarxa d’amistats a Barcelona, del món de la rumba i més enllà.

“Tots els gitanos de Barcelona —diu Roberto— ens coneixen perquè sem bona gent i sempre hi érem per cantar i per fer festa. I tots ens porten a casa com si fóssim familiars. Els joves que estan pujant ara no els coneixem gaire. Conec el Sicus, el Petitet i d’altres... És gent que aprecio molt perquè parlo amb ells i hi veig un apreci antic... antic gitano”.

 

Bruno Saadna, davant de casa seva, al barri de Sant Jaume // PIERRE PARCÉ

A Perpinyà, Mambo i Bruno, acompanyats d’un cosí germà, van començar a cantar i a practicar amb la guitarra. Sense mestres. “Això, o ho aprens sol o no ho aprens mai”, sentencia Roberto.

Quan tenien 21 i 22 anys, Roberto i Mambo van fer un viatge definitiu a Barcelona, segons explica Bruno: “Havíem fet una cançó, una versió rumbera d’una cançó francesa d’una cantant que es deia Sheila. Ella cantava ‘j’attende, j’attende’ i nosaltres vam fer ‘Siento, siento tus pasos...’ amb ritme de rumba. La vam tocar al Café de las Cañas i es tornaven bojos. Com veníem de França es pensàvem que no en sabíem gens”.

I continua cantant: “Siento tus pasos, siento tus ojos. Tengo miedo, tengo mucho miedo, miedo de quedarme yo sin ti”.

L’èxit els va decidir a fer un grup. Van crear Els Rumberos Catalans i van fer gires per bona part de l’Estat francès amb un repertori majoritàriament en castellà i quatre o cinc cançons en català.

Posteriorment, als anys noranta, quan els Gipsy Kings van revifar l’interès per la rumba, Els Rumberos Catalans van fer gira per Europa (Anglaterra, Itàlia, Alemanya) i diversos concerts a Amèrica, Àfrica i Àsia.

L’estil era el del Peret. “Nosaltres fèiem la rumba del Peret. Ara els gitanos del barri han canviat molt la rumba per la salsa. Jo dic que els gitanos hem de fer rumba. Ens podem deixar influenciar per la salsa, però mai no ho faràs millor que aquells paios cubans. Fem el que sabem; el que ens surt del cor”.

En Roberto recorda que, de petit, un dels grans músics gitanos de Perpinyà, Jean Antoine Cargol Gartino —que després es convertiria en el seu sogre—, li va demanar una demostració. “De molt petit, em va agafar i em va dir. ‘M’han dit que t’agrada tocar la guitarra’. I jo, ‘sí, una miqueta’. Li vaig tocar quatre palos que sabia i després em va dir: ‘Està bé, però tu no seràs mai un tocador de buleries; no seràs mai un tocador de fandangos i soleares; tu seràs un rumbero’”.

Com si li hagués endevinat el futur, Roberto hi creu cegament.

Cartell dels Rumberos Catalans que en Bruno té penjat a casa seva

Mambo opina que les noves generacions, també al sud dels Pirineus s’han obsessionat amb el component cubà de la rumba. “El que passa és que a Barcelona han estat molt influenciats pel Gato Pérez. Sobretot els joves. Nosaltres tots dèiem que la rumba la va portar Peret. Però ells, no. No tots. N’hi ha que diuen que és en Peret, uns altres que va ser el Pescaílla, uns altres que un tiet del Pescaílla”.

Els rumberos catalans també van caure en la temptació de la salsa, com reconeix Roberto: “Vam tenir una temporada que vam mesclar molt la rumba amb la salsa. Molt, molt, molt. Però després vam veure que això no era lo nostre”.

Possiblement van caure en la temptació salsera perquè la mateixa història diu que la rumba té la influència cubana. “És cert. La rumba també ve de Cuba —reconeix Roberto—. Però va ser Peret que la va agafar un dia i, com il·luminat per una estrella, va crear la rumba... les rumbes que coneixem avui. Però el Peret mai de la vida ha fet salsa”.

Això tampoc vol dir que tot hagi acabat amb Peret. En Roberto, que acaba d’editar un single en solitari i en català (El cochelito), reconeix molts veterans i nous valors de la rumba. “Això que fa el Petitet és molt guapo. Agafar les rumbes del Peret, ficar-les amb orquestra simfònica, quatre joves que canten i dues noies que fan segons i palmes, és magnífic. Jo al Petitet li dic: ‘Ets l’únic que queda de la rumba’. És una exageració, és clar. També hi ha Peret Reyes, que és amic nostre, i Miliu Calabuig i el Sicus Carbonell. És magnífic. I n’hi ha d’altres. Te’n podria dir vint-i-cinc”.

Per als Saadna i per a bona part dels gitanos de Sant Jaume, la rumba és també un pont amb els seus cosins del sud.

Mambo ho expressa a la seva manera: “Sempre hem estat molt bé quan hem baixat a Barcelona. Sempre. I això no és donat a tothom, perquè quan te trauen del teu puesto estàs perdut, no saps on vas. Però nosaltres, a Barcelona, com si fóssim a casa. Igual. Per què? Tothom ens estima, tothom ens crida...”.

Per què aquesta proximitat? “Perquè som catalans i perquè cantem i fem música. Si no haguéssim cantat... Bé, un gitano sempre diu bon dia a un altre gitano, perquè ser gitano ja és molt guapo. Tothom no és gitano, eh! He, he... Això tampoc no vol dir que un gitano sigui millor que un altre per ser gitano... Però com nosaltres cantàvem, ja teníem bona entrada”.

 


RUMBA DEL NORD, RUMBA DEL SUD

L’aportació dels gitanos a la rumba l’ha estudiat el musicòleg occità Guy Bertrand, que ara l’explica en un llibre trilingüe (en francès, català i occità) titulat Els músics gitanos de la rumba i editat per Editions de la Flandonnière.

Guy Bertrand ha reunit material fotogràfic de molta qualitat, tant de la Catalunya nord i Barcelona com de les comunitats de gitanos catalans que hi ha a Occitània i que anualment fan un pelegrinatge a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga.

L'autor del llibre "Els músics gitanos de la rumba", Guy Bertrand, entre Mambo (esquerra) i Roberto // PIERRE PARCÉ

El llibre de Bertrand, que connecta amb les investigacions d’Eugeni Casanova sobre els gitanos catalans, identifica la rumba camarguesa com a deutora d’aquesta emigració de gitanos.

A França, als anys seixanta, va triomfar un guitarrista que es feia dir Manitas de Plata i que va recórrer mig món amb un flamenc molt particular. Manitas de Plata era Ricardo Baliardo, nascut en una caravana de gitanos a Sete —la ciutat natal de George Brassens— i format de manera aparentment autodidacta al costat del cantador d’Arles José Reyes. Els fills de José Reyes (Canut, André, Pablo i Patchaï) van formar els anys vuitanta el grup Gipsy Kings, una fusió de rumba, flamenc i pop que va ser èxit de vendes no només a França i Europa sinó també als Estats Units. Això pot explicar per què Gipsy Kings va enregistrar una cançó en català —tot i que per la transcripció de la lletra no és clar que en fossin conscients: es tracta de ‘Petite Noya’, al disc Roots (2004).

Encara que el llibre de Guy Bertrand viatja també a la Carmarga, el seu focus principal són sobretot Perpinyà i Barcelona. Bertrand explica el naixement de la rumba a Barcelona: Peret i Antonio González el Pescaílla, primer de tot; el Chacho, Ramonet, Chango, Sisquetó i Maginet després.

Passa després als músics gitanos previs a la rumba, més flamencs: com el sogre de Roberto Saadna, Jean Antoine Cargol Gartino, que surt a la foto de coberta del llibre (a l’esquerra), amb l’altre gran guitarrista dels cinquanta Emmanuel Chato Petit Cargol (a la dreta de la foto del llibre).

A partir d’aquí, Bertrand va resseguint l’evolució paral·lela de la rumba al nord i al sud —i els ponts que s’establiren entre tots dos grups de gitanos catalans: els de Perpinyà, com Joseph Xabo Vila, Antoine Tato Garcia o el grup Tekameli i els de Barcelona, com Petitet, Peret Reyes o Sicus Carbonell.

El llibre, que de moment es pot aconseguir al Museu de les Cultures del Món de Barcelona, es presentarà en aquesta ciutat a finals del mes de febrer.

Coberta d''Els músics gitanos de la rumba', editat en versió trilingüe (francès-català-occità) per Editions de la Flandonnière 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.