Com entra al món de la rumba?
Des de petits, sempre hi ha hagut rumba a casa. Sempre hi ha hagut discos del Peret, del Chacho, de Los Amaya. Als casaments gitanos, per Nadal, als Sant Joans, quan neix un nadó… nosaltres tot ho fem en rumba. El meu oncle Manel, activista gitano que va ser Creu de Sant Jordi, em va regalar una guitarra quan tenia sis anys, per Reis. No en tenia ni idea, però, de fixar-m’hi, vaig començar a fer quatre acords. Al carrer Francesc Giner 28, on vaig néixer, aquí a Gràcia, feia concerts al balcó fa 41 anys. La gent passava per allà i m’aplaudia. Vaig pensar que volia ser músic. A part, quan veies el Peret o els Amaya per televisió, a casa es feia el silenci. Amb en Peret, també pel que xerrava. És el referent dels gitanos catalans. Començo així. A les festes de Gràcia, amb els berenars infantils de la plaça del Raspall, entre les titelles i els pallassos, els demanàvem si ens deixaven pujar a cantar. El Gato Pérez, que era per allà un dia, ens va voler fer un disc. Jo tenia vuit anys. Me’n vaig anar content a casa i el meu pare em va dir que no hi hauria disc, que havia d’anar a l’escola i que de gran ja faria el que voldria. En aquell moment l’hagués ofegat. Però, amb el temps li he de donar la raó. Vaig estudiar una mica i als disset anys vaig començar com a professional. Primer amb Ai, Ai, Ai i també amb Estrelles de Gràcia. Amb Ai, Ai, Ai vaig ser el primer gitano que va gravar un disc sencer de rumba en català. Vaig estar dos anys amb ells i el 1994 vam fundar Sabor de Gràcia.
—Per què pensa que la rumba està tan lligada a la manera de viure dels gitanos catalans?
—És una creació gitana. Del Peret, d’un gitano català. Van sortir altres gitanos als barris, que no van ser tan coneguts com ell, però que feien també rumba catalana. Els seus palmeros també, el Toni, el Paló, el Ramonet. També feia una mica de rumba el germà del Pescaílla, que li dèiem l’Onclo Polla. El Chango, els Amaya. Va sortir tota una sèrie de generacions on aquesta creació ja és part del gitano català.
—Com s’ensenya la rumba catalana a les famílies gitanes?
—No s’ensenya. No hi ha una escola (n’hi hauria d’haver), passa de generació en generació. Jo vaig aprendre fixant-me en els rumberos de l’època. De la mateixa manera, ara tinc un net d’onze mesos i ell, abans de caminar, ja et fa palmes. El gitano català que surt músic, ja ho té de sèrie i es transmet de pares a fills. Quan eren petits, jo comprava instruments als meus fills i no volien tocar, volien jugar a futbol. Els vaig deixar fer. Un dia, m’envien un vídeo dels meus fills cantant. Em van dir que davant meu els feia vergonya i jo els vaig dir que vinguessin a tocar. El que no vull és que facin el ridícul dalt de l’escenari. La meva filla de 14 anys també toca, però ella vol estudiar i fer altres coses. La meva família era més esportista que músic, però jo, als casaments gitanos, tocava a una banda. Els nens sempre jugaven, però jo em posava davant i intentava treure els acords i després a casa tocava. Jo soc autodidacte. A mi, la Dolors Boatella, em va fer dues classes de cant i em va dir que no em podia ensenyar massa. Em va ensenyar tàctica de respirar, escalfar i poc més. Som autodidactes. Els nostres nadons estan a la panxa i senten rumba. És part de la nostra quotidianitat.
—Per què creu que arrela, però?
—Els gitanos catalans són gent alegre. Gent que, en aquella època, potser alguns ho passaven malament, però cantaven i ballaven. Recordo que a les festes majors de Gràcia anàvem al carrer Progrés i ens ajuntàvem moltes famílies gitanes. Quan acabava l’orquestra, treien menjar i agafaven les guitarres i feien sarau, feien rumba. La gent del carrer es ficava allà a cantar i ballar amb nosaltres.
—Abans de la rumba què cantaven els gitanos si eren alegres?
—Feien flamenc, però no tots els tipus. Els fandangos, les sambres, el tanguillo… Quan va venir, la rumba ho va arrasar tot. Perquè es podia ballar. Amb el flamenc, fora de la buleria i els tangos, poc pots ballar. Després, es va ajuntar amb el ball de guerra, de mímica i gràcia i art, i tot això és cultura gitana catalana. Nosaltres dormim per rumba, somniem per rumba, les esglésies fan rumba, per nadal fem nadales a ritmes de rumba.
—Què fa diferent la rumba catalana?
—La rumba flamenca és un pal del flamenc, són els tangos accelerats. Però, no és dins l’expedient UNESCO perquè no el van voler posar ells. Les seves lletres són diferents a les de la rumba catalana, parlaven de droga, de discriminacions… algunes també d’amor i desamor. La rumba catalana és una creació, perquè fem un ventilador, amb un cop a la guitarra que porta el bombo a negres com el rock i el rascat és com el güiro cubà o una ampolla d’Anís del Mono. Els gitanos aflamenquem la rumba, perquè ja ens surt. És una creació i fusió de ritmes, la rumba congolenya, la cubana, el rock&roll i els flamenc. Però, és una creació pròpia. No només hi ha un ventilador, n’hi ha set, un per cada tipus de cançó. I les palmes, que abans, a la rumba flamenca, feien el ritme del tanguillo i nosaltres fem com un bombo o el baix. I a la tornada el contratemps - terres, que no existia a la rumba flamenca. El Pescaílla no feia el patró i els tancaments encara, això ho inventa el Peret. Ara diuen que ve d’Andalusia. Hi ha fusió amb el flamenc, que no neix només allà. Tot es vol fer espanyol i ningú diu que no, som una comunitat que som dins un país que és Espanya i cadascú pot pensar el que vulgui. Però, a la paella valenciana no li diem paella espanyola i el xotis madrileny és madrileny. I la sevillana de Sevilla. Pertany a Espanya? No dic que no, però no em traieu la rumba catalana. Treure rumba catalana per espanyola seria perdre la identitat i jo no ho faré mai. Si canviessin rumba catalana per rumba espanyola, deixaria de ser gitana catalana.
—Dir-li rumba espanyola també deixaria de banda els rumberos de Perpinyà o Occitània…
—Això, per una banda. Nosaltres no hem tirat endavant amb el govern francès perquè la volien dur a la UNESCO com a rumba gitana. I això no. Aquí hi ha paios que han fet la rumba. Rumba Tres, el Gato Pérez, Estopa. No només això, hi ha gent de la població que se la sent seva. També faltaria a la veritat. Nosaltres creem murs. Nosaltres els vam dir que d’acord si volien posar gitana, d’acord, però també catalana. Perquè s’ha creat aquí.
—A partir del Gato Pérez, la rumba s’obre. Des de llavors, perquè pensa que molts s’han interessat per dialogar amb la rumba des de diferents estils?
—Els primer paios que fan rumba són els Rumba Tres, que són de Bon Pastor. El Gato el que va fer va ser una fusió entre la milonga argentina, els ritmes llatins i la rumba catalana. Ell va venir aquí a aprendre, li va ensenyar el Chango. El Gato va posar nom a les coses. Al ventilador abans no se li deia així. I va fer poesia urbana. Ell tenia un gran respecte per la comunitat gitana. Amb el primer disc, ell diu “ja soc aquí, ja he vingut a la rumba”, com dient que va de puntetes. Després, en una altra, diu “gitanitos y morenos son los ases del compás”. A més, ell ho va obrir a molta gent i ha estat referència. Igual que Sabor de Gràcia hem estat referent per grups com Txarango o la Pegatina.
—Què t’interessa a tu, artísticament, de la rumba?
—Per mi, la rumba és una manera de viure. És com beure un got d’aigua. Ja ve amb mi.
—Quina és l’aportació de Sabor de Gràcia a la rumba?
—Vam tenir moltes discussions amb el Peret, sempre de bon rotllo perquè vam començar fent fusió. Hem fet rumba catalana amb quartet de corda, amb orquestra simfònica, amb salsa, amb rap, amb reggaeton, amb el flamenc, amb el pop, amb el rock… No ens hem tancat mai a cap estil. Ara, potser, estem reivindicant molt la rumba catalana de ventilador i sobretot el pes de les guitarres. Les guitarres és això. El ventilador és com l’arròs de la paella, el que no pot faltar perquè sigui rumba catalana. Volem que es faci justícia amb aquesta música, un gènere creat per gitanos, però és la rumba de tothom. L’única olimpíada que s’ha fet a Espanya, a Barcelona, es tanca amb rumba catalana, amb els Amaya, Peret i Los Manolos, i ho diu el locutor. Per què ara aquesta fòbia a tot el que és català? I no parlo dels partits, parlo d’uns tècnics.
—Es refereix a la reunió amb el Ministeri de Cultura?
—A la reunió hi era la Rosita Pubill, filla del Peret, Dani Pubill, net del Peret, Manel Font, Letícia Menéndez, que fa l’expedient amb nosaltres, i un servidor. Va ser telemàtica amb tres tècnics. Els vam explicar el tema de França i ells ens van dir que de rumba se’n feia a tota Espanya i jo li vaig dir que a Espanya es feia rumba flamenca. Que no hi havia ningú que fes rumba catalana. Ens deien que caldria unificar. Que ho han fet també amb la jota, que la venen com jota espanyola. Ens van oferir, també, obrir l’expedient de la rumba cubana per anar més ràpid. Ens van dir que qui votava els expedients eren votats pel consell de Patrimoni. Deien que si només anàvem amb Catalunya perdríem. Ens deien que caldria esperar vuit o deu anys. Quan els vam dir que, d’acord. Llavors ens van dir que mai i li vaig dir que ens estaven tancant la porta. Ells deien que fora ho vendrien com a rumba espanyola. Nosaltres els vam dir que era una creació catalana. Això va ser el 26 de maig. No vam dir res nosaltres. Fins que al final es va filtrar a la premsa. Hi va haver reunions amb ERC i el nostre president, Amadeu Valentí, i es va filtrar. Nosaltres no podem desmentir una cosa que és veritat. Amb el PSC? Amb els de Catalunya hi estem d’acord. Van portar cinc mocions a favor de la rumba al Parlament. Jo vaig produir la cançó de Collboni de campanya i hi ha un compromís amb ell de fer un festival i un museu de la rumba catalana. Molts alcaldes socialistes m’han trucat. El problema no és amb els socialistes i no hem parlat mai amb Iceta. Hem parlat amb tècnics. No ens fa por haver d’anar per totes les comunitats a demanar suport, serien molt rucs de no donar-lo a una música que tota Espanya ha ballat. La rumba no té colors ni banderes. No ho volem polititzar. Dins la plataforma hi ha gent d’ideals diferents, es parla de cultura. Quan es parla de cultura no hi ha colors. La plataforma no és independentista, la plataforma fa cultura. Després, que hi hagi el suport que vulgui.
—Com veu la situació de la rumba catalana?
—De grups cada dia n’hi ha més. Falta indústria. Falta una seu de la rumba a Barcelona, falta que els grups estiguin en programacions estables. Gràcia, l’any que ve, farà que cada carrer faci, mínim, una actuació de rumba catalana. Això ho haurien de fer totes les institucions. A tots se’ns omple la boca de rumba, doncs programem-la. Els festivals que reben subvenció pública hauria de programar rumba. T’ho dic jo que soc un dels que va a més llocs, però aquesta és una lluita de tots.
—La gent jove en fa?
—Sí. Paios i gitanos. Els meus nanos en fan i altres. El que passa és que no tenen ni calers per pagar un local. I, cada dia, surten més grups que no són gitanos que fan rumba catalana. No els conec a tots, però Junior i Yerai, els meus fills ja tenen més de 250.000 visualitzacions. Hi ha l’Alba Bioque que és una noia que fusiona amb cançó. Hi ha les Maruja Limón, Muchacho y los Sobrinos, The Sants Band… Hi ha gent que s’obre camí com pot. Ahir vaig conèixer uns rumberos del Perelló. També hi ha la Maria Cambray, que no és gitana. La rumba catalana dona alegria i a la vida necessitem alegria. Sents una rumba, balles, i t’oblides de les preocupacions. La rumba ve del carrer, és l’única música urbana creada a Europa al s.XX.