La rumba catalana s’ha convertit, amb els anys, en un dels símbols d’identitat musical del país. No obstant això, la popularitat del gènere queda lluny dels anys d’esplendor en què Peret era a les televisions de totes les cases. O amb del boom de la irrupció del Gato Pérez i l’embranzida de la cloenda rumbera dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els artistes i experts lamenten, sobretot, la manca de llocs on tocar. De grups, n’hi ha, però els falta suport.
Sam Garcia ‘Mosketón’, responsable de l’Ecomuseu Urbà Gitano de Barcelona i Carabutsi, és una de les persones que s’encarrega de difondre el patrimoni de la rumba catalana a través de tallers i exposicions. És també guitarrista en grups com Rumba Nois. A parer seu, el gènere “està bastant viu”. Sempre hi ha hagut pujades i baixades, però, destaca que “els que sempre l’hem mantingut hem estat els gitanos a les nostres festes, a les nostres cases, a les nostres esglésies”. Reconeix que hi ha hagut “moments crítics en els que no s’ha programat prou. Ara hi ha molts grups, però no es programa prou a la ciutat”. Caldria, doncs, que “les institucions tinguessin una mica més de mirament per un gènere que neix a la ciutat”.
Enyora, també, els anys en què va funcionar el Rumba Club, impulsant per l’extint Foment de la Rumba Catalana entre 2007 i 2017. Un dels seus responsables era el melòman i col·leccionista de discs de rumba conegut com a Txarly Brown. La seva visió del panorama és una mica més pessimista. “Actualment, penso, l’escena és anecdòtica. Hi ha pocs grups que treguin discs actualment. Saben el poc benefici que els dona. Els que eren a la rumba, han sortit”.
Per exemple, “Gertrudis i els grups de paios actuals han deixat de posar rumba als seus discs”. D’altra banda, “del món gitano queda molt poca gent editant música. Això vol dir que l’estat de salut és bastant precari. Segueixen tocant, això sí, per a casaments, banquets i alguna festa major”. Recrimina a les institucions catalanes i barcelonines que si aquesta música s’ha considerat patrimonial, ha mancat un “protocol de suport perquè estigui representada a les festes populars catalanes”.
Brown pensa, també, que ha faltat una mica de vista tant per part del sector com de les institucions perquè “la rumba és una música tradicional fàcil d’entendre i transmetre, té facilitat de poder ser popular i, per tant, és comercial. Amb mitjans, diners i promoció es podria aconseguir”.
Entre els referents actuals que més interessen a Brown hi ha Jonathan Ximenis d’Arrels de Gràcia o de Peret Reyes, que va ser palmero de Peret i fundador del grup Chipén. “Tots dos, ara, estan fent casaments i banquets perquè ningú ha invertit mai en ells”.
Un altre fundador de Chipén va ser Johnny Tarradellas. El seu fill, Jack Tarradellas, segueix vinculat al món de la rumba i és productor de molts dels projectes actuals. Els seus interessos musicals, però, són molt més eclèctics. Reconeix, de fet, que ara per ara, “de rumba estic fent poca cosa. La gent que abans feia rumba, ara ja no en fa i fa rumba altra gent. El Yumitus de Mataró fa salsa, el Sicus [Sicus Carbonell de Sabor de Gràcia] també fa fusió…”. La seva, potser, és la visió més crítica amb la situació actual. Destaca l’aportació “d’Arrels de Gràcia, però també van amb un kit que pot fer salsa. La rumba, si parlem de rumba tradicional, crec que la feia Papawa o Peret Reyes”.
Sí que hi ha, però, gent fent fusió, explica. “Ho entenc, perquè la rumba casi ja no té públic. Segueix agradant, però no es consumeix. La majoria de gitanos que abans feien rumba, ara fan música urbana”, relata. Ell mateix, diu, fa moltes coses diferents perquè “si només fes rumba no sobreviuria”. Ara, no tota la fusió és rumba, recorda. “Està bé fusionar si saps com va el tradicional, si no fas una altra cosa. Si a la rumba catalana no hi ha arrel, cau el tronc. Per molt que posis un ventilador i palmas, però no tens l’idioma de la rumba, no és rumba”. Recorda que grups així en va veure passar molts pel Rumba Club i ja “no en queda res. Els que hi havia fent rumba ja no en fan i hem quedat nosaltres perquè ara fan altres coses”.
Recentment, Tarradellas ha estat treballant amb Muchacho y los Sobrinos [un dels grups de Muchacho Serviole, ex de La Troba Kung Fú i guitarrista amb Macaco]. “Li estem donant una mica d’electrònica. Elements que fa cinc anys no hauríem posat i que estem incorporant. No perquè ens agradin, sinó perquè si no ho fiques estàs fora de la indústria. La gent jove només escolta música urbana. Necessites coses que s’identifiquin amb el que s’està escoltant ara”, exemplifica.
Un dels altres motius de la davallada de la rumba, diu Tarradellas, és que “la salsa ens ha fet molt mal. Peret primer feia funk amb la rumba i al final va fer salsa. El que estava de moda en cada moment, ell ho feia en rumba i anava canviant. Nosaltres, des de petits, hem mamat molta salsa i ens hi hem quedat”. De fet, comenta que “als casaments gitanos ja no veuràs guitarres, ara és la timba cubana. Cantada aflamencada, però timba. A la guitarra se l’ha carregat el piano”.
No tot és erm, però, destaca que fa poc el van anar a buscar per gravar Los vecinos de Manué, que “són paios i fan una rumba una mica més flamenca, però, com a mínim, és autèntic”. També considera que a la Catalunya Nord té millor estat de salut: “A Perpinyà són més rumberos que aquí, encara es conserva el rollo d’aquí de fa quaranta anys. Els joves tenen més estimació. Potser en vint anys estan com nosaltres amb la salsa i la timba, però de moment són més rumberos”. De fet, fa poc va ser a la capital nord-catalana per gravar als Rumba Coumo que “vaig flipar perquè són joves i els agrada la rumba. Composen cançons, que aquí tampoc s’ha fet perquè mai s’han deixat de fer les quatre rumbes que feia Peret”.
Ell, de fet, també es planteja recuperar el grup Rumba Vella i fer un disc “per França. Allà em donaran bolos i una mica de repercussió”.
Lluís Cabrera, president del Taller de Músics, destaca que un dels llocs on en l’actualitat es toca més rumba és “amb les persones que arriben en creuers al Port de Barcelona. Això els dona molta feina”. Tarradellas hi afegeix també els congressos i les convencions. “L’únic públic que escolta rumba catalana són els estrangers que venen i contracten rumba”.
Cabrera, més enllà dels grups tradicionals, destaca que al llarg dels anys hi ha hagut molts grups que s’han vist influenciats per l’estil. “Tot el que va tirar endavant el Javi Zarco, amb el sonido Barcelona, estava influenciat per la rumba catalana”, diu, per exemple. També posa al sac, “terreny pantanós” alguns espectacles de Joan Garriga on incorpora la rumba catalana o l’onada que representen grups com Txarango o la Pegatina. Hi afegeix veus que provenen de l’entorn de la música tradicional i el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) que inclou la rumba dins la seva programació. És el cas de Carol Duran (La Carrau, Violines, Betzuca) “que fa rumba catalana amb violí i està connectant i fent ponts que calen entre la rumba i l’entorn del CAT”.
Sam Garcia ‘Mosketón’ afegeix a la llista de grups actuals, més enllà dels que han anat sortint al reportatge, noms com Rumberto, Landy el rumbero, Junior i Yerai (fills de Sicus Carbonell), Rumba y Son, Lady Gipsy, Maria Cambray, Alba Bioque, o Coe Junior “que té 17 anys i és un dels millors percussionistes que hi ha a Barcelona en aquests moments”.