Quan el mal ve del País Basc

La jugada del PNB de pactar amb el PSE és una mala passada per a les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià. La seua posició clau per esdevenir un partit frontissa i donar suport als pressupostos de Rajoy, la complicitat d'interessos entre els nacionalistes bascos i l'executiu espanyol del PP per prioritzar l'eix atlàntic del mediterrani i les rèpliques de tot plegat a la reforma del sistema de finançament són les conseqüències d'un acord que pot ser letal per a valencians, catalans i balears.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La política és com el futbol. Si a l'esport més popular del món llegir les jugades abans que ocórreguen, guardar els equilibris i gaudir d'experiència esdevenen claus, al joc polític no són menys essencials. Comptar-hi, de fet, assegura un percentatge elevat de victòria. Formen part de qualsevol manual de tàctica i estratègia.

Aquests trets els ha aplicat amb mestria, fins al moment, el PNB en el tauler polític espanyol com si d'un camp de futbol es tractara. La seua última jugada de pactar amb el PSE i esdevenir un partit frontissa per a negociar els pressupostos amb el PP ha estat un regat sense marxa enrere per a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Els jetzales han estat llestos i han sabut llegir el temps polític per anticipar-se i anotar un gol a l'euroregió mediterrània.

L'operació ha estat clara. Fruit de la col·laboració anterior amb els socialistes bascos, el PNB ha aconseguit tancar un acord de govern que li permet un doble joc: d'una banda, assegurar-se estabilitat al parlament basc, i de l'altra convertir-se en força clau perquè el PP puga tirar endavant els pressupostos. Davant un PSOE tocat de mort per l'abstenció en favor de Rajoy, l'aposta del PNB de no pactar ni amb Podem ni amb EH Bildu -descartant així la via catalana- el deixa com l'únic partit nacionalista net de radicalisme, a ulls de les elits, amb el qual negociar. Amb el Partit Demòcrata Català vetat pels populars per formar part activa del procés, els jetzalesresten com una opció moderada. I emergeixen com un actor clau al tauler estatal.

Un moviment realitzat davant l'enfrontament fiscal i d'infraestructures que pateix l'Estat espanyol. Aprofitant que els territoris de Castella no volen saber-ne res, de les reivindicacions de finançament i infraestructures de la perifèria mediterrània, el compromís del pacte de govern entre socialistes i nacionalistes bascs d'apostar per la famosa Y ferroviària basca, que connecta les tres ciutats del País Basc amb Burgos pel sud -i, per tant, amb Madrid-, i amb la regió de Nova Aquitània (França) pel nord, pot desplaçar l'execució del Corredor Mediterrani, una infraestructura fonamental per a impulsar l'economia del País Valencià i Catalunya, però també d'Andalusia i de Múrcia.

Que el PNB es mou sempre al ritme que marca la patronal basca no és cap secret. I en aquest cas, sembla que els territoris de la mediterrània han menystingut la tradicional aliança entre el País Basc i Castella. No debades, el naixement de les principals ciutats industrials de Biscaia, com ara Bilbao, tenen el seu origen en la necessitat de la Corona de Castella d'impulsar ports industrials a la façana cantàbrica per exportar llana. Ara, els interessos dels empresaris bascs de gaudir d'una potent xarxa ferroviària d'alta velocitat que connecte, d'una banda, amb el nucli central europeu a través de Burdeus (França) i de París, i de l'altra, amb el centre de l'Estat espanyol -Madrid- i, de retruc, amb el port d'Algesires, sembla que s'han imposat, ja que coincideixen amb les predileccions de les elits de la Villa y Corte.

La complicitat entre els desitjos dels bascs i els territoris de l'estat que integren la regió atlàntica és total. Si amb l'aposta per aquest eix ferroviari la patronal basca surt guanyant, les autonomies com Cantàbria, Galícia o Castella-Lleó també. L'elecció d'un ministre de Foment càntabre (Íñigo de la Serna) que substitueix a una ministra zamorana, però lligada a Galícia com ara Ana Pastor per part d'un president del Govern espanyol també gallec, deixa a les clares per quin corredor s'inclina l'executiu de Mariano Rajoy. I més si pot comptar amb el PNB com a aliat per tirar endavant els pressupostos. Que a París li agrade més la música de crear una gran euroregió atlàntica i no una mediterrània, pot ajornar més si cap el Corredor Mediterrani, tot i que compte amb més arguments econòmics i poblacions per esdevindre la connexió del sud cap al cor d'Europa.

Doble gol a catalans i valencians

Mentre en l'independentisme es debat la necessitat d'incorporar a l'espai que aixopluga l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, el sobiranisme per ampliar el front polític i com gestionar els gestos de ruptura i desconnexió de l'Estat espanyol, els nacionalistes bascos han acudit al manual del pragmatisme. Després d'una gira mediàtica del renovat com a lehendakari Íñigo Urkullu quan era candidat a Ajuria Enea i apostava pel diàleg i carregava contra el procés, la via basca d'ajornar sine die la independència i fixar com a prioritari l'objectiu d'un nou estatus per al País Basc és un argument per a l'Estat de cara a contractar el full de ruta català.

Amb tot, el PNB no ha abandonat el seu objectiu nacional. Sense haver-hi de comptar amb la complicitat de les forces partidàries del dret decidir, però més allunyades de la centralitat (Elkarrekin Podem i EH Bildu), segons l'establishmentespanyol, els jetzales han aconseguit que els socialistes bascs firmen un acord que incorpora el dret a decidir i la denominació del País Basc com a nació. Un altre dríbling als catalans, ja que els bascs aconsegueixen tot d'una les reivindicacions que Madrid va tombar amb l'Estatut del 2006. Però també del PSE a la gestora del PSOE: després de les anades i tornades del PSC amb la qüestió nacional, i sense cap retret (de fet, el pacte ha estat elogiat per l'home fort de Susana Díaz, Mario Jiménez) d'un òrgan controlat per la facció més espanyolista dels socialistes, s'ha assumit un acord que inclou termes polítics vetats absolutament a Catalunya. El regat del PSE d'Idioa Mendia ha fet cruixir els malucs del socialisme català que encapçala Miquel Iceta.

Aquesta aliança al País Basc, però, no només representa una mala notícia per a Catalunya. També per al País Valencià. I més encara quan el Govern del Botànic s'ho juga tot en la negociació de la reforma del sistema de finançament. Amb l'Estat espanyol blindant el concert basc, la partida es jugarà entre l'eix atlàntic i el mediterrani. De moment, però, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Galícia i La Rioja han fet pinya per un millor tracte fiscal. I tot, amb l'autèntic referent autonòmic del PP, el gallec Alberto Nuñez Feijóo, i els principals barons del PSOE que clamaven per una abstenció a favor de Rajoy, com ara l'extremeny Guillermo Fernández Vara, anant del bracet en aquest coalició d'interessos.

Un joc que, de nou, planteja un dilema per al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Es tracta, com quan va posicionar-se a favor de l'abstenció, entre escollir els socis naturals per reivindicar una millora del finançament -Illes Balears, Catalunya, i també Múrcia- o Andalusia. La unió de totes està descartada per l'al·lèrgia de Susana Díaz a fer pinya amb Catalunya. El regat dels bascs és un tret als interessos de catalans, valencians i balears. Un remat a gol força difícil d'aturar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.