Els Països Catalans reben molt turisme. Quin pes té això a escala global?
Sempre hem de tenir en ment que som la terra turística per excel·lència del món. La pressió turística que tenim aquí és record a nivell mundial. Si som una superpotència en res, els Països Catalans, és en turisme. Tenim 3,4 turistes per habitant, segons dades del 2019. Això és el triple que França, el segon país del món que té més turistes. Enlloc pesa tant el turisme com aquí. En conjunt, tenim 49 milions de turistes. Espanya, inclosa la part catalana, són 84 milions. Si descomptem Catalunya, el País Valencià i les Illes de l’Estat espanyol, resulta que Espanya és un país que té menys turistes que els Països Catalans del sud. Això ens hauria de fer veure que si som una superpotència en turisme, ens hauria de preocupar. Hauria de sortir als mitjans i veure si és una aposta encertada o no. Realment, ens hem equivocat en això.
S’ha arribat fins aquí només perquè hi ha un bon clima i bones platges?
Hi ha diferents factors en funció del territori. Per exemple, la Catalunya Nord i les Illes Balears van ser abandonades pels estats centrals. Van ser creades com a colònies turístiques. A Catalunya és a causa de la desindustrialització i de l’abandonament agrari del país. És un fenomen relativament recent. És interessant adonar-se que a les Illes hi ha més de 12 turistes per habitant i any, a Catalunya només 2,5 i al País Valencià, 1,9. Les Illes estan molt més colpejades. Igual que la Catalunya del Nord, que té 8 turistes per habitant i any. Catalunya està molt lluny de les Illes i ha d’anar alerta de no copiar el model que duu a la desertització del país a nivell hídric i a una la concentració poblacional més gran.
Això comença en anys del franquisme. Hi té res a veure?
El franquisme es va salvar pel turisme. El nivell de vida de la classe treballadora fins ben entrat als anys 50 era més baix que els anys de la República. L’espanya franquista se’n surt perquè fa cas als americans que els diuen que s’obrin al turisme i deixin sortir cap a la migració tothom que vulgui. Llavors, Espanya es va buidar de pobres, anant cap al nord o la Mediterrània. En el cas de les Illes o el sud del País Valencià, el que van fer va ser omplir-los de llocs de treball turístic. Són, encara a dia d’avui, els més barats del mercat. Si treballes en turisme, és on menys guanyaràs de tota l’economia legal. Es va crear un model productiu que era extraordinàriament barat, però que permetia extreure el màxim rendiment a uns pocs. Després ho portaven a paradisos fiscals. Seguim aquí.
Ara mateix, el turisme és una de les principals activitats econòmiques del país. Hi podem seguir confiant?
És una alternativa de pobresa. Passats uns certs nivell de turistificació, que hem passat de llarg, podem dir que com més turistes venen, més pobres som. L’exemple més radical és el de Balears. Des de l’any 2000, han passat de ser la segona comunitat en renda per càpita a ser la número vuit. Això vol dir que, no per abocar més turistes tens més riquesa. Catalunya va cap aquí, cap a la desindustrialització i eliminació del sector primari en favor d’un sector turístic que no li està donant més riquesa. Al contrari, li està donant un creixement poblacional molt gran sense un benestar comunitari associat i posant en risc tots els recursos ambientals bàsics.
Quin és l’impacte ambiental del turisme als Països Catalans?
El més important és que tenim una especialització turística que és gairebé total a les Illes i la Catalunya del Nord i comença a ser-ho a Catalunya i el País Valencià. Aquesta especialització es basa en dur el màxim de gent de fora en els mesos d’estiu. Un estiu que cada vegada es fa més llarg. Els mesos d’estiu és quan necessitem més aigua i una temperatura més amable. Tot això s’està destarotant. La crisi climàtica ens duu cada vegada a uns estius més tòrrids i invivibles a les nostres costes. Les nits tòrrides de més de 25 graus són cada vegada més freqüents. El nostre territori, tendencialment, s’està saharitzant a nivell de temperatura. Això farà que l’estiu sigui cada vegada menys atractiu per la demanda turística del nord i el centre d’Europa. Molts turistes deixaran de venir a deu o vint anys vista per això. També hi ha un problema molt greu d’aigua. Aquest turisme ve quan tenim menys quantitat d’aigua disponible. Ara mateix, als Països Catalans tenim una quarta part d’aigua de la que teníem, de mitjana, els darrers deu anys. En aquests moments tothom calla a nivell governamental, però freguem el màxim anual de turistes en un moment que tenim el mínim anual d’aigua disponible i màxima sequera. Hem de buscar un model econòmic que baixi el nombre de turistes absolut, especialment a l’estiu, i que es protegeixin els recursos hídrics.
Quin volum d’aigua consumeix el turisme en relació a la població local?
L’única dada que tenim, i això és molt significatiu perquè vol dir que els governs i les universitats mai hi han estat molt interessats, és un estudi de la UIB que deia que a les Illes, el primer anys de pandèmia, que va caure el turisme, el consum d’aigua va baixar un 25%. Això vol dir que, com a mínim, un de cada quatre litres d’aigua el consumeix el turisme. Això és moltíssim. És absolutament insostenible. Només es pot fer front a això amb una reducció esglaonada però ràpida del nombre de turistes.
Hi ha qui diu que tampoc ens podem deslligar del turisme perquè aporta riquesa.
A qui? En aquest moment, les Balears són molt més pobres que no fa 25 anys i tenim el doble de turistes. On és el truc? Hi ha gent que fa diners, molt poca, però se’ls endú a paradisos fiscals. Tenim grans empreses exportadores de turisme que colonitzen el Carib, República Dominicana o Cuba i que, bàsicament, el que fan és desviar diners a través de paradisos fiscals. Per què es fa tant diner en turisme, però en realitat la comunitat amfitriona no és més rica? Perquè això es desvia a paradisos fiscals. Aquest és un perill, seguir creient que el turisme és riquesa. Està demostrat que a partir d’un cert nivell, que probablement als Països Catalans es va superar als anys 90, el turisme ja no produeix més riquesa, sinó produeix més pobresa. És el que noten els joves del país. És impossible independitzar-se perquè el salari és molt baix i quan vols llogar una casa no pots. En aquesta última dècada hi ha el fenomen de l’Airbnb que va fer que tot el país, potencialment, fos una colònia vacacional. Els preus es van disparar i això està desnonant massivament la joventut del país de llocs que fins fa uns anys eren lluny de l’allau turística. Abans, la costa era el perill, no hi podies viure, però tenies un interior protegit. Això s’ha acabat.
Ha fet servir el terme “colònia vacacional”.
Franco no va obrir el turisme a tota Espanya. Ell, assessorat per la gent de la banca mundial i l’Organització Mundial del Turisme, el que va fer va ser acotar llocs que eren com mines on no hi havia perill que hi hagués revoltes obreres. Van ser molt clarament Mallorca, Eivissa, Alacant, la Costa Brava, Marvella, Canàries. Un lloc on no hi havia tradició de revolta que pogués reproduir l’esquema de la República. Eren mines a cel obert. El sol i la platja ja t’ho posava la natura, no havies d’invertir en formació de treballadors i no hi havia conflicte social possible ni memòria d’això. Podem parlar de colònies. S’hi extreu molt i quan les vetes ja no donen tant, el que fas és reinvertir en altres paradisos turístics com van fer les nostres empreses, com Melià, Barceló, Iberostar… Se’n van començar a anar a Cancun, a Bali, al Marroc. Allà, el diferencial del poc que guanyaven els treballadors, el fàcil que era apropiar-se de l’aigua de la comunitat o destruir el paisatge a la zona reproduïa les condicions ideals que tenien durant el franquisme.
Ara anomenava tres empreses. Són elles les que controlen el sector?
En el turisme hoteler tenim actors molt grossos. Companyies com Melià, les empreses Matutes, Iberostar o Barceló tenen una quota de mercat molt grossa. Tan aquí com a fora. En tot cas, són empreses que estan desinvertint al país en forma de propietat i reinvertint a fora per reproduir el model franquista. Hi ha l’altre mercat, el residencial, on empreses com Airbnb es fan d’or a costa del preu de l’habitatge. El preu del lloguer disparat és una factura a pagar per l’aposta cega pel turisme.
Aquesta aposta pel turisme té un efecte, també, sobre els vincles comunitaris de la població local?
Òbviament. L’Associació de Ciència Econòmica Regional Espanyola dona unes dades que són brutals. Entre 1960 i 2020 la població espanyols ha crescut un 55% de mitjana. A Catalunya un 98%, al País Valencià un 103% i a les Illes un 158%. Aquest biaix només s’explica pel tomb turístic. Això provoca una allau de població nova, sense vincles comunitaris i sense que hi hagi eines educatives, culturals, socials, polítiques, perquè aquesta població se senti del país. Això ajuda a diluir el vincle comunitari. Això és un tema que costa d’entendre que no es tingui més en compte per part del nacionalisme català o, fins i tot, el regionalisme illenc. Hi ha una correlació directa entre l’explosió turística i la dilució nacional, la desnacionalització del país. Això és molt greu. Duu a un escenari que ens acosta a una terra com Nova York on cadascú viu en comunitats petites que no s'interrelacionen, un model d’aculturació de la població.
Que el turisme s’hagi associat a certes imatges concretes, com la balladora de flamenc, el brau, el barret mexicà… Hi té cap relació?
El turisme viu de generar un imaginari. Quan vas a fer turisme, la teva vida es relaxa i és despreocupada. A través d’això, es fa marxandatge. En el cas espanyol, vivim encara en un imatge gairebé franquista. Amb fotos aflamencades o taurines del territori que són falsejades. Per molta gent, venir aquí és encara anar a una Espanya de flamenc i braus.
Els Països Catalans no només rebem turisme, també en fem. Quin impacte té aquest turisme?
Tan els catalans com els bascos sortim molt. No només som receptors de problemes climàtics i socials, sinó que també emetem. Som part d’aquesta roda capitalista. Es calcula que només el 4% de la població mundial viatja cada any traspassant una frontera. Pocs ens podem permetre el luxe de traspassar una frontera per plaer. No és un dret humà fonamental. Els catalans, com a part de la UE, som gent que viatja molt fora fronteres i en avió. Això no té cap futur. Climàticament, si segueix així, la previsió és que el clima no aguanti d’aquí al 2050. Ja estem veient el que està passant amb un creixement mitjà d’1,4 grau a la Mediterrània, 1,1 a tot al món. Imagineu què pot arribar a passar amb dos grau o tres i mig. Seria assenyat que els catalans i les catalanes sortíssim menys en avió. Que féssim menys sortides d’aquestes a un altre continent, cada cinc anys, per exemple, i amb una durada més llarga. Sinó, fer més turisme de proximitat. Si no ho fem, físicament, no hi haurà sortida pel planeta.
Quin és l’impacte del turisme en el canvi climàtic? És significatiu?
És molt important veure que el turisme i el transport lligat al turisme representa el 14% de les emissions de CO2 i gasos equivalents a tot el planeta. Però, el turisme aeri i el marítim no entren dins els acords climàtics mundials. En cas que es complissin, no hi ha cap limitació en el turisme internacional marítim o aeri. És una variable que s’escapa de la planificació dels esforços de descarbonificació. És un dels grans forats que tenim en matèria de protecció climàtica. Hi ha un càlcul sobre quant costa climàticament el turisme a la ciutat de Barcelona. El 96% arriba bàsicament en avió. Un turista, quan ve amb avió, provoca 20 vegades més destrucció climàtica que un resident.
La gent que treballa tot l’any, deu pensar que té dret a fer el viatge..
No es tracta que ningú no pugui viatjar. Es tracta de repartir-ho en el temps i sortir menys vegades. No és un dret humà fonamental. Si només el 4% de la població s’ho pot permetre, vol dir que no és un dret com respirar, tenir aigua bona o tenir un mínim econòmic per viure. Hi ha un problema de desigualtat global. El 10% de la gent més rica del planeta produeix el 50% del problema climàtic. La part rica dels Països Catalans forma part d’això. Hem de vigilar més. Els jets privats han d’estar prohibits. Hi ha d’haver més tren i més vaixells que es puguin moure amb energies més sostenibles. El ministeri de medi ambient de França ha demanat planificar amb un augment de temperatura de 4 graus d’ara al 2100. És una barbaritat. Això vol dir que mitja França quedarà sense aigua i que els Pirineus i els Alps no tindran neu. I aquí encara estem pensant en ampliar l’aeroport del Prat, de derivar turistes als de Reus i Girona, d’ampliar els de Palma i València o en fer uns Jocs Olímpics d’Hivern. Això no té cap sentit. Això és un món que s’acaba. Hem decidit tenir un país low cost, quan podríem tenir un país més equilibrat.
Li preocupa l’impacte que pot tenir això l’entrada de PP i Vox als governs del País Valencià i les Illes?
Evidentment. És jugar a la ruleta russa. Ells neguen el problema i només accelerarà el desastre. El Govern de les Illes diu que no posarà cap límit al turisme. Els governs d’esquerra tampoc és que n’hagin posat. Però, fins i tot, reconèixer que vols que creixi el turisme, quan tens 12 turistes per habitant i any, més del doble que fa 25 anys i ets molt més pobre, vol dir que no tens dos dits de front. A Catalunya hi ha el mateix problema. Les cinc poblacions que més recapten de taxa turística per habitants, llocs com Lloret, Vila-seca o Santa Susanna, no estan entre les 200 poblacions més riques del Principat. Un cambrer, per guanyar el salari mitjà de Catalunya, necessitaria treballar l’equivalent a 14 hores. PP i Vox només atiaran el foc, atiaran l’infern. Nosaltres no hi podem anar a l’infern.
Entén que apareguin campanyes com el “tourist go home”, o els perfils de Twitter com el de la Federació Balear de Balconing?
L’humor és important per sobreviure com a societat. Vivim una època molt complicada, amb grans incògnites. Recordem que la Mediterrània és un dels llocs més calents del món. El canvi climàtic avança aquí a una velocitat un 20% superior a la mitjana planetària. Si vius en una situació així, necessites humor i resistència ciutadana. És una de les eines d’autodefensa davant el totalitarisme turístic que ens duu a la barbàrie. Ara és el moment de parar. Enlloc de tenir ocurrències com els Jocs Olímpics d’Hivern o ampliar aeroports, el primer que caldria fer és parar i obrir un debat social per planificar els pròxims 20 o 30 anys. En el cas de Barcelona, necessitem que el Consorci del Turisme de Barcelona desaparegui, no pot ser que empreses privades dictin la política de la capital del país. Cal recuperar, també, iniciativa pública en matèria de política turística. Si les institucions no lideren la reducció turística en favor de la majoria de la població i protegir el clima, en termes generacionals, serà la generació del tancament d’aquest model.