El 2018 van arribar a Balears 16,5 milions de turistes. Mai n’havien arribat tants. L’any següent es va repetir el nombre i per al 2020 tothom esperava batre la marca. No fou així per la covid. “Aprofitem l’oportunitat, repensem el model”, van clamar aleshores els ecologistes i part de l’esquerra que governava. Però no va canviar res. L’any passat, el primer plenament turístic després de l’impacte de la pandèmia, de bell de nou les Illes reberen 16,5 milions de turistes. Per enguany les previsions són per l’estil o superiors.
Les protestes per la massificació turística començaren l’estiu de 2018, quan en algunes parets del centre de Palma van aparèixer pintades prou contundents: “Tourists go home”. Des d'aleshores cada estiu —amb l'excepció del de l'any 2020, el de la covid— hi ha queixes, cada cop més.
L'esquerra governamental no en va fer cap cas: entre 2015 i 2022 el nombre de turistes s'incrementà un 18,5%. I des de la dreta política, mediàtica, social i empresarial es començà a usar el despectiu terme turismofòbia per definir qualsevol crítica al sistema d’explotació de monocultiu turístic que “triomfa”a les Illes. El nou Govern ja ha advertit que de límits al turisme, res de res.
Quan el periodista —i professor de llatí i grec— Antoni Janer veié aquelles pintades, proposà a la direcció del diari Ara Balears fer un conjunt de reportatges sobre el fenomen turístic a les Illes des dels seus inicis fins a l’actualitat. Tot d'una de començar-los, però, es va adonar que estava davant de quelcom més important: “Es tracta de la major sotragada que ha patit la nostra comunitat durant el segle XX i no només per l’urbanisme salvatge de la costa —la coneguda balearització—, sinó, sobretot, pel boom demogràfic fruit del turisme: a la dècada dels cinquanta a Balears hi havia 440.000 habitants i avui estam per damunt dels 1,2 milions. En setanta anys la població gairebé s’ha triplicat i en el cas d’Eivissa s’ha quintuplicat”, explica.
Davant d’aquestes xifres no pot estranyar que “hagi canviat la fesomia illenca. No només l’econòmica i urbanística, sinó també la sociològica, cultural i lingüística i, de fet, la de tots els àmbits de la realitat quotidiana”, diu.
Els deu reportatges inicials s’anaren convertint en quinze, en vint... i així fins a cent quinze, vuitanta-cinc dels quals els amplià posteriorment per publicar-los en forma de llibre —que ja té prevista una segona edició revisada i ampliada—, que repassa el turisme des de l’inici en els anys cinquanta fins avui, amb totes les conseqüències que ha portat el fenomen. El títol ja és prou gràfic i tot d’una situa a qui el llegeix davant d’un mirall que reflecteix una imatge poc edificant: La desfeta del paradís (Moll Nova Editorial, Palma, 2022).
Aspectes positius. El títol evoca un paradís perdut, una idea amb reminiscències de l’obra El paradís perdut, el famós poema èpic anglès de John Milton, de 1667, en el qual narra la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la posterior expulsió del jardí de l’edèn. Com si els illencs, a l’estil de la parella mítica, s’haguessin lliurat en cos i ànima a la temptació —dels diners— a canvi de perdre el seu paradís, la qual cosa que pot fer entendre que l’autor mitifica el passat preturístic.
“És vera que es pot interpretar així”, reconeix Janer, “però no he volgut mitificar en absolut el passat preturístic. La paraula paradís la vaig decidir per la força que té, però som ben conscient que la societat preturística no era idíl·lica. És vera que les Illes no eren un desert econòmic, hi havia indústria, activitat... però també és cert que molta gent ho passava malament i havia d’emigrar”.
El turisme s’inicià a les Illes durant la dècada dels cinquanta del segle XX, impulsat per la dictadura franquista: “Amb els acords de 1953 amb els Estats Units, els nord-americans aconsellaren als espanyols que apostassin per l’obertura de fronteres i que deixassin entrar el fenomen incipient del turisme europeu; i així ho va fer el Govern d’aleshores”, exposa Janer. I el cas balear va ser “una mena de laboratori inicial per, després, generalitzar el model d’explotació economicoturístic” a la resta de costes mediterrànies.
L’èxit permeté al règim del general Francisco Franco ingressar moltes divises i també, que no era gens menyspreable, cultivar cap a fora “una imatge modernitzada, tot i que sectors interns com l’Església —a més d’alguns àmbits polítics del règim— maleïen aquells turistes que portaven tants costums inconvenients, com per exemple el biquini; o el sexe ocasional en uns moments en què a Espanya només era ben vist dins del matrimoni”, assegura l’autor. I afegeix: “En aquest sentit moral, el turisme va suposar que una part de la societat balear fos més europea” que la de la major part de la resta de l’Estat.
Però sobretot el turisme fou un èxit econòmic. “Va ser una taula de salvació per a la dictadura”. D’aquí que el règim impulsàs “els famosos actes oficials de festejar l’arribada del turista un milió, l’obertura de l’hotel número mil...”. Una pràctica que es perllongà en el temps com ho demostra la foto que serveix de portada al llibre de Janer: els turistes baixant del Concorde de British Airlines a l’aeroport de Palma, el 1983, essent rebuts per balls tradicionals mallorquins. Un exemple “tant de l’absoluta submissió al turisme com de la —directament relacionada— folklorització de la cultura popular pròpia”, explica l’autor.
El descontrol. En algun moment, diu, les administracions illenques van renunciar a tenir el control sobre el turisme i les conseqüències negatives no es feren esperar. “Se’ns n’ha anat del tot de les mans”, sentencia el periodista i professor.
A partir de la crisi del petroli de 1974 i amb el consegüent descens del nombre de turistes —i la caiguda de la construcció-—en els anys immediats les autoritats es desentengueren de qualsevol veu que reclamàs el control del negoci.
No era res de nou. “El capital, i en concret els hotelers, no volia cap control real, ni ara tampoc. Mai l’han volgut. En una data tan llunyana com el 1957 un intent de la Diputació de posar fre al que considerava inconvenient desenvolupament turístic sense control —com la construcció d’hotels en primera línia, sobre l’arena de les platges—, va acabar amb el Foment del Turisme i els hotelers demanant al govern de Franco que intervengués. I així ho va fer, obligant la institució a oblidar-se de qualsevol control”.
En els anys posteriors l’essència del negoci no ha canviat, assevera Janer. Manen els hotelers i el capital. Ni tan sols amb l’autonomia, creada el 1983, s’ha modificat. “El model de monocultiu no s’ha tocat. De fet, el 1991 el Govern de Gabriel Cañellas (del PP, aleshores Aliança Popular) va impulsar una nova fase: el turisme residencial, el de la compra d’habitatges a les Illes” per passar-hi algunes setmanes o mesos a l’any o per residir-hi sempre, que va ser un absolut “èxit”, si per tal cosa s’entén que suposà una nova fase marcada per més i més quantitat de turistes, tal com volien els hotelers. “Va ser un nou boom, i al mateix temps començàrem a percebre la primera invasió de compradors de terres i cases, sobretot a Mallorca”, com ho van fer els alemanys a partir de la segona meitat dels noranta.
Les administracions, lluny de veure-hi cap perill, “seguiren apostant pel mateix model”. A la premsa local apareixien reportatges sobre la “germanificació” de l’illa, que s’havia convertit en una mena de nou länder —un diputat conservador alemany així la qualificà, mig de broma mig seriosament—, però el Govern illenc —aleshores de Jaume Matas, del PP, entre 1996 i 1999— apostà com mai pel desenvolupament quantitatiu del turisme.
A finals d’aquella dècada, un llibre, escrit per l’economista Joan Seguí, Les Balears en venda, va impactar en les consciències dels ecologistes i de part dels esquerrans. “Però no va tenir efectes pràctics entre els polítics”, lamenta Janer. “El més trist per a mi va ser constatar que ,quan l’esquerra va arribar al poder, a partir de 1999 amb el primer pacte de progrés, no va canviar el model”.
Hi hagué un intent, és cert, a través de la famosa ecotaxa —aprovada el 2001—, que posà en peu de guerra als hotelers contra el Govern. I quan el 2003 el PP va fer altre cop majoria absoluta, el PSOE va interioritzar que contra els hotelers no es pot governar, i encara ara. Mentrestant, Jaume Matas —en el seu segon mandat— es llançà a fer una intensa política de carreteres i autopistes que convertí Eivissa i Mallorca en un gran camp per a l’especulació urbanística i turística durant les dècades següents. “I en això estam, sense que els últims dos governs d’esquerra (2015-2019 i 2019-2023) hagin canviat el model”, lamenta Janer.
En aquests darrers vuit anys el turisme s’ha intensificat prou per mor, entre altres raons, de l’ús massiu d’internet, que ha popularitzat com mai —”a través del fet de penjar les fotos a Instagram de cada racó amb valor paisatgístic”— els diferents indrets de les Illes que, així, atreuen més i més gent. El resultat són “escenes absurdes com per exemple que, per accedir a cales verges, s’ha de fer coa —com passa els últims estius— per la gernació que hi intenta immortalitzar-se amb un selfie”, exposa l’autor.
En el llibre Janer valora el desbarat al qual s’ha arribat a les Illes asseverant que “en nom del teoturisme hem sacrificat la nostra dignitat i l’autoestima” com a poble. “Sí, és així”, insisteix, i no només per l’impacte brutal en el territori de les noves construccions, el consum creixent i sense sentit de recursos com l’aigua, entre d’altres, sinó sobretot perquè el model no suposa una millora del nivell ni de la qualitat de vida. “Fa vint anys érem la primera comunitat en renda per capita, avui som la setena. Vivim amb la permanent saturació durant l’estiu, i els problemes derivats del model són molts, per ventura el més cridaner dels quals és, avui, l’increïble preu al qual ha arribat l’habitatge, fruit de l’increment de la població, de l’especulació... que és conseqüència directa del model turístic. Però n’hi ha d’altres, com per exemple l’arraconament de la llengua i cultura pròpies: només una tercera part dels illencs tenen en el català la llengua de relació social”.
La venda del territori, la gentrificació generalitzada, el creixent consum de recursos naturals, la pèrdua de la identitat, la saturació... tot és el mateix i no cal culpar als turistes, diu l’autor: “La paraula turismofòbia no m’agrada, perquè és injusta, els que criticam el model no criticam les persones que ens visiten, jo també vaig de viatge i som turista, el que jo critic és el model, el qual —hem de ser sincers— no és només responsabilitat dels polítics, sinó també dels ciutadans, perquè l’impulsam cada vegada que un de nosaltres ven la casa que ha heretat dels seus pares i ens estimem més acceptar una sucosa oferta que mantenir-la per als fills i nets. És comprensible individualment, però com a col·lectiu és molt trist. Ha passat igual a altres bandes, com Hawaii, on també han venut l’ànima cultural i identitària al déu turisme. Però que passi en altres llocs no conhorta gens”.
El pessimisme de Janer és absolut: “Cap polític s’atrevirà mai a acceptar públicament que cal reduir significativament el nombre de llocs de feina” per enfrontar-se “a la superpoblació”, cosa que farà que “seguirem essencialment igual, insistint en el col·lapse”. És a dir, necessitarem cada cop més turistes per atendre un negoci que fa “molt de temps que ens ha fuit de les mans i que respon als interessos d’una minoria”, repeteix l’autor en diverses ocasions durant la conversa: “Si no controlam el turisme, seguirem igual”; per tant, cada vegada seran més presents “les seves conseqüències” com, entre d’altres, la “substitució demogràfica cultural, lingüística...”.
Això sí, “el canvi climàtic, per ventura, serà el que en el futur farà canviar de model, un canvi que serà un drama, és clar, perquè suposarà la desaparició de platges, malalties, temperatures tan altes durant l’estiu que molts turistes no vendran...”.
Mentre arriba o no aquest futur potencial, el resum de la història del turisme a les Illes des del seu inici fins ara és bo de fer, per a l’autor: “El paradís s’ha convertit en un infern per a molts de residents”.