La publicitada “operació supergrup” arriba a la factoria DC Comics amb tota l’artilleria pesant: Batman, Superman, Wonder Woman, Aquaman, Cyborg, Flash, i un malvat com Steppenwolf, encarnació diabòlica que gaudeix exterminant mons i espècies. També amb escenes de lluita contundents i d’alta precisió coreogràfica, un impacte rere impacte constant que s’amplifica fins a provocar un autèntic tornado audiovisual. A això, hi afegim un ritme portentosament àgil i condiments humorístics prou mesurats que desembussen l’acció. Què pot anar malament, doncs? Tot. Tota la resta. El film, que té entre les seves millors virtuts que només dura dues hores, és el testament que certifica que Marvel té la partida guanyada: més previsió, més cor, més intel·ligència, més saber què vol un públic que adora la justa entre herois i dolents. Sobretot ara que som en una ufanosa era global mancada de mites, i també ara que l’eterna lluita entre el bé i el mal genera ocis, negocis i més d’una tendenciosa proclama electoral.
Aquest és el rumb emprès per DC, sense remei. Empantanegats des de la dolorosa gravetat de L’home d’acer (2013) —que prou que aguantava el tipus, potser perquè encara no estàvem terriblement aclaparats per la condemna de la transcendència— i tocats i enfonsats pel desori monumental que va ser Batman v. Superman: Dawn of Justice (2016), aquesta Liga de la Justicia no sap com remuntar el vol, malgrat tenir tots els asos a la màniga i arribar després de l’esperançadora alenada de Wonder Woman (Patty Jenkins, 2017), un film d’una diversió pulp molt més propera a l’encant primitiu de Flash Gordon que a la insubstància d’aquest Superman convertit en un babau. El camí que es podia presagiar, però, desapareix, sense cap coherència que justifiqui la megalomania d’una factoria d’herois superpomposos, amb línies de diàleg irrisòries i un guió amb les constants vitals esqueixades i la gràcia esmaperduda.
Una unió justiciera que en el trànsit a la pantalla gran forma un conglomerat suportable, però insensible, un batibull grandiós en els efectes epidèrmics i sorollós fins a l’extrem del dolor, la constatació de la vacuïtat portada al límit, amb una trama que camina sempre en línia recta pel camí més previsible i conservador, amb uns personatges que no mostren mai cap espurneig d’humanitat —fins i tot els déus en tenen—, sense sonar mai convincents, sense cap atractiu que vagi més enllà del múscul oliós que deixa impregnat el gimnàs o dels escots que el realitzador s’encarrega de subratllar sense cap mirament. I amb un planter de personatges d’on només se salva la convicció de Wonder Woman, esplèndida Gael Gadot; alguns esquitxos de Flash, divertit en el paradigma d’adolescent que voldria ser Peter Parker; i l’estranyíssima excentricitat d’Aquaman, amb grenyes, suor, males puces, cara de llet agra i una descontextualitzada addicció al whisky.
La sensació és que Zack Snyder vol reconduir errors del passat i per això no s’està d’exhibir asos, mans vencedores, cops d’efecte i allò que sap que funciona, i que sap fer amb una solvència fora de qualsevol dubte. Però no pot desempallegar-se de creure que el film és massa important, sense que mai acabi d’arribar el miracle. No n’hi ha, i menys en el món cru del cel·luloide comercial, si darrere de les bones intencions no hi ha una mínima voluntat d’enteniment i intel·ligència.
Justice League
Direcció: Zack Snyder
Títol estrena: La Liga de la Justicia
Estats Units, 2017
Guió: Chris Terrio, Joss Whedon
Música: Danny Elfman
Repartiment: Ben Affleck, Gael Gadot, Jason Momoa, Ray Fisher, Henry Cavill, Amber Heard, Amy Adams, Jeremy Irons, Diane Lane
Gènere: Superherois, acció, còmics