Fa cinquanta anys que Sitges ens presenta el mostrari planetari dels monstres, de les pors, dels horrors, de les hordes de bèsties, de les fantasies que poblen el món. Any a any, ha aconseguit solidificar una proposta que al principi era una petita aspiració d’ànima bizarre, de fer forat en i mirar en un àmbit que acostumava a quedar reclòs en la foscor del plaer prohibit. Cinc dècades després, el gènere del fantàstic, amb totes les germinacions i excepcions possibles, ja sabem que pot ser una dels millors per retratar un món en estat de xoc, una societat que viu al límit i una humanitat que busca, encara, els valors que no la facin autoimmolar-se o avergonyir-se d’això que ens passa en la rotunditat del dia a dia. Per molt que sembli increïble, la quotidianitat és plena d’un horror que pot ser invisible. I també plena de monstres, pertot.
Per això té tant de sentit, en l’ara i aquí, que la pel·lícula inaugural de l’edició 2017 del certamen cinèfil més important de Catalunya —el més important del gènere també a nivell planetari— sigui La forma del agua (The shape of water), de Guillermo del Toro. Un conte amb tota la càrrega que tenen les faules clàssiques, assumint la força estètica d’un temps pretèrit. Jugant en la direcció al tot o res, amb una pel·lícula que enlluerna per la seva precisió i pel joc emocional que estableix amb la seducció, a tots nivells, i també pel fet de saber-se un artefacte moral i, alhora, una simple història d’amor. És aquí on Del Toro l’encerta, sense fissures, signant la seva millor pel·lícula des d’El laberint del faune, reconeguda al seu dia amb tres premis Oscar i l’aplaudiment unànime del públic. Si bé en aquell precedent de fantasia noir i monstre poèticament inquietant el tema era el pou sense sortida de la Guerra Civil espanyola, en aquesta el marc de fons és el balanç de forces de l’ordre mundial que acabaria desembocant en la Guerra Freda, amb uns Estats Units que es pensen victoriosos, però que tenen l’esquerda del conflicte social ben latent, amb el risc del botó vermell, amb míssils amenaçadors i contraespionatge, amb un racisme preeminent, amb vietnams a l’horitzó i un desgast inassumible. Un mar de fons de caire polític que és el magnífic substrat on aquesta història es fa gran i on els seus protagonistes aprenen a ballar, com si fossin baules d’un musical desolador, a mig camí de la tenebra i de la darrera de les oportunitats que tenim per albirar una escletxa de llum i deixar-nos vèncer per la puresa de l’amor, sense que això soni rotundament naïf.
La galeria de personatges és part de la mateixa concepció política: una dona muda (Sally Hawkins, esplèndida), un ésser subaquàtic humanoide (Doug Jones), un homosexual sense encaix social (Richard Jenkins), una dona negra (Octavia Spencer) i una figura de l’ordre amb porra elèctrica inclosa (Michael Shanon). Tots ells, marginats, en una galeria de freaks o de monstres circenses inadaptats que parlen de nosaltres i de la terrible necessitat de sentir-se entès i saber-se respectat. Un film que és un conte estrany, un cant d’amor al cinema i a la màgia d’explicar faules. Un conte de fades romàntic —i sensual— que troba la manera de ser rotundament tendre, sense haver de malgastar paraules. El millor Del Toro, en un exercici d’estil sostingut, encantador, reeixit, personalíssim i tristament vigent.
The Shape of Water
Direcció i guió: Guillermo del Toro
Títol estrena: La forma del agua
Any: 2017
Durada: 119 minuts
Nacionalitat: Estats Units
Música: Alexandre Desplat
Repartiments: Sally Hawkins, Doug Jones,
Michael Shannon, Octavia Spencer, Michael Stuhlbarg, Richard Jenkins
Gènere: Fantàstic, drama romàntic