Els crítics

‘Fe de etarras’, una comèdia trista

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El temps sempre acaba posant les coses a lloc. Però mai se sap quan ha passat prou temps per parlar d’un tema extremadament sensible, per furgar en una ferida sense que aquesta faci mal i tenir prou tacte per no tirar-li palades de sal. Fe de etarras, la darrera pel·lícula de Borja Cobeaga —autor de solvència humorística contrastada i amb un segell propi que va causar estralls amb Pagafantas (2009) i No controles (2010), i també avesat a radiografiar les esquerdes del conflicte basc, Negociador (2014)—, és la constatació que el temps acaba obrint portes que semblaven tancades i barrades, infranquejables. El film, una comèdia que té molt de negra i de trista, és un lloable exercici de memòria, tamisada per la conveniència dels dies que han passat i per la fredor de poder fer-ne befa sense que això esmicoli els engranatges de la quotidianitat. És fer art de la normalitat. I això no és pas una menudesa, perquè la normalitat, en temps de croades via Twitter i d’inquisidors reactius de la moral més paquidèrmica, és el bé més preuat que tenim. 

Produïda per Netflix i Mediapro, i estrenada en plataforma digital —fet que demostra la consolidació d’un nou paradigma de consum de cinema, a fi de bé i per mitjà del sotrac de la convenció més anquilosada—, la història ens situa en ple estiu xafogós de l’any 2010. Som en una capital de província espanyola, mentre se celebra el mundial de Sud-àfrica de futbol i tot és a punt per coronar la selecció amb un gol in extremis d’Iniesta. Una trama que avança al mateix temps que es van omplint els balcons de banderes espanyoles, exponencialment, mentre seguim les desventures d’un peculiar —o més aviat, estrambòtic— comando d’ETA que està preparat per actuar en qualsevol moment, just quan soni el telèfon i es transmetin les consignes d’acció. La galeria sembla vodevilesca, però no ho acaba de ser, amb un histrionisme que és perfectament mesurat, lluny de l’acudit curt de mires: un veterà que ha de demostrar que no és un covard (Javier Cámara), una parella de difícil connexió conjugal (Miren Ibarguren i Gorka Otxoa) i un manxec que voldria ser basc, ocupa i heroi (Julián López). Entaforats en la misèria d’un pis de l’Espanya més tòrrida, tots quatre esperen una trucada que es fa pregar, convertida, per atzars de la lluita armada, en el McGuffin que fa avançar la pulsió del relat.

Fe de etarras 
Direcció: Borja Cobeaga

Any: 2017
Durada: 89 minuts
Nacionalitat: Espanya
Guió: Diego San José i Borja Cobeaga
Repartiment: Javier Cámara, Julián López, 
Miren Ibarguren, Gorka Otxoa 
Productora: Netflix, Mediapro
Gènere: Comèdia negra 

Precisament és en el guió, cosignat pel mateix Cobeaga i Diego San José, on Fe de etarras camina amb solvència i gràcia. La qüestió no és fer-se un fart de riure, perquè no és necessari. Sí, però, que tot plegat és assumpte de comèdia, de la bona comèdia, d’aquella que ens fa un aiguabarreig emocional i que ens provoca, mentre somriem, un esquitx d’angúnia que ens fa pensar en totes les errates que cometem en pro d’una idea. Diàleg rere diàleg (“en ETA se comía de la hostia”), lligant el temps de silenci amb el temps d’espera, fent una ponderada giragonsa en el contrasentit del botxí. Lleugera com a presagi de la fi de la lluita armada, Fe de etarras és intensa, justament, en com mostra l’absurda incapacitat dels membres del comando de ser vàlids en un engranatge rovellat i tan proper a la desintegració. Un reflex de la fi, que demostra com l’humor pot ser greu i com, al mateix temps, la tragèdia pot ser una espurna d’enginy que ens alegri el dia.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.