Entrevista al vocalista d'Eina

Àlex Vendrell: "Les victòries de l'URSS són amagades, igual que les del poble català"

Àlex Vendrell (Vilafranca del Penedès, 1972) és conegut per ser l'ex-vocalista d'Inadaptats i de l'actual Eina, dos grups punters en el rock català i ben coneguts pel seu compromís polític. Tant és així que el seu últim disc, Bolxevic, és un homenatge a la Revolució Russa en el seu centenari. Parlem amb el cantant per iniciar una sèrie setmanal d'entrevistes que fan balanç de la revolució que va representar esperances i pors a parts iguals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan va nàixer Inadaptats?

El primer concert va ser l’any 1989.

Tenieu les mateixes conviccions polítiques amb què vau plegar l'any 2005, després de vuit discos?

Eren conviccions molt intuïtives, però plegàrem molt més formats. Començarem amb 18 anys i acabàrem amb 30 o 35. Havíem madurat molt.

Com es consoliden aquestes conviccions?

Nosaltres procedim de famílies d’esquerra, anticapitalistes, alguns també independentistes. I així, durant la vida veiem que tot allò que observàvem es compleix. Per això reafirmem les nostres conviccions independentistes i un dia ens posàrem al servei de l’esquerra independentista dels Països Catalans.

Parlem de Maulets, Endavant...

Nosaltres veníem de la Joventut Independentista Revolucionària-Moviment de Defensa de la Terra (JIR-MDT) en un començament i vàrem passar per la Plataforma d’Unitat d’Acció (PUA), Endavant, CUP, etc.

En el concert de comiat d’Inadaptats dèieu que éreu comunistes perquè vau tenir un pare ideològic.

L’Alfred, el Capità Swing ens va ajudar a formar-nos en aquells moments. Venia de l’Ateneu de Poblenou (Barcelona) i també procedia de GIR-MDT. Quan vam començar en el món de la militància ens va ajudar a fer contactes, a muntar el grup de música, fer el segell per traure el primer disc... Ell sempre ha sigut un gran comunista i ens va endinsar dins del pensament profund marxista.

És curiós que els moviments socials sovint no s’identifiquen amb una ideologia concreta, unitària. Vosaltres sempre heu estat clars en aquest sentit.

Sempre hem participat de tot aquest moviment: hem estat insubmisos, okupes... Hem estat en totes les lluites socials que tocaven. Però des de petits, suposo que per formació, sempre hem pensat que calia alguna cosa que englobès totes les lluites socials. Això s’havia donat ja al 1917 amb la Revolució Soviètica. I pensem que el comunisme omple aquestes mancances i aglutina totes aquestes lluites socials.

Heu tingut problemes al si de moviments socials i polítics dels quals heu participat pel fet de ser tan fidels a uns símbols tan concrets i per elogiar Estats concebuts com a dictatorials?

En els moviments més alternatius era bastant incòmode. A part d’alguna anècdota, com quan ens han acusat d’estalinistes -cosa que tampoc no hem dit mai- també ens han negat algun concert a Suïssa. Però només era un problema de debat. Normalment s’ha buscat més què teníem en comú amb la resta i no què teníem en contra. Més que problema, era un debat. Perquè finalment hem treballat amb anarquistes, punks i tota mena de sectors de la lluita social. El debat és inevitable.

Vosaltres, pel vostre any de naixement, no vau experimentar el mite de l'URSS com els que van viure el franquisme. Com vau assumir tant això?

Dins del grup, hi ha molts casos, com el meu mateix, en què som els fills petits de famílies nombroses. Mon pare va nàixer el 1919 i ma mare al 1932. Jo tinc familiars, com un germanastre de ma mare, que va ser dels que va fugir en vaixell a Moscou. I recorda com el van tractar a la Unió Soviètica. Per tant, he tingut un fil directe familiar amb tot el que significava per a nosaltres l’URSS. El germà del meu avi va estar a la presó per comunista. El seu germà va ser assassinat. Ma mare va sobreviure gràcies a l’ajuda dels socors rojos. Jo no he viscut tant la propaganda antisoviètica de la Guerra Freda, que també, sinó la perspectiva del bàndol d’esquerres. Mon pare havia estat a la resistència francesa, a Perpinyà, i era membre del Partit Socialista Francès. Llavors, tenia una visió. I els referents culturals que ens arribaven com ara Ovidi Montllor, Joan Brossa i tota la gent del PSUC van ser fonamentals. Quan jo era petit, la falç i el martell en les campanyes polítiques eren molt ben vistos per part de la classe obrera, que érem nosaltres. Quan va caure la Unió Soviètica, tot just quan nosaltres començàvem a créixer amb 18 o 20 anys, fèiem contrapès a totes les mentides que es deien. Pensàvem que era el moment de no arruïnar les experiències obreres donades al llarg de la història. I era per això que nosaltres identificàvem la Unió Soviètica amb el poble treballador, que havien agafat el poder amb les seves mans. La història posa a cadascú al seu lloc, amb els seus errors i encerts, però nosaltres érem conscients que érem beneficiaris de les seves lluites: de la seguretat social, de les vuit hores de jornada laboral i de tots els petits avantatges que s’havien aconseguit com a classe obrera. Els primers en aconseguir tot això foren els russos.

100 anys després de la Revolució Russa, què queda de tot allò?

Queden els drets socials aconseguits. Quan es reclama l’estat de benestar, l’Europa progressista, etc., s’ha de recordar que tot és gràcies a la guerra ideològica que es va mantenir durant la Guerra Freda davant l’amenaça del bloc soviètic. Aquestes millores no s’haurien assolit sense aquest context. El nazisme també hauria triomfat sense la Unió Soviètica. La lluita obrera inspirada en la Revolució Soviètica ha estat responsable d’aconseguir totes aquestes millores.

Tenint en compte la diferència de context, es poden rescatar coses d’aquella revolució per aplicar-les avui?

Sempre s’ha de contextualitzar. El materialisme dialèctic del marxisme és això. El context històric d’una guerra mundial amb un règim tsarista implicat no té res a veure amb el que tenim actualment. S’ha d’entendre tot com a mètode. I com a mètode tot ve d’abans, del marxisme. La nostra arrel ens fa necessària l’aplicació de l’anàlisi marxista per a la situació d’avui. Aquest és el mètode que fa canviar les coses, i és més important que les accions. Tot s’ha de contextualitzar.

Hi ha algun moviment polític paral·lel a la Revolució Soviètica?

Cuba és un dels grans exemples de com es pot resistir. La relació directa és el que passa a Veneçuela o el procés bolivarià en general. Són projectes que deriven d’allò. Tot i que em queden molt lluny, l’exemple xinès i el del Vietnam empren anàlisis de formació similars: de formació marxista. Potser no moralment o ètica, però sí de mètode.

I als Països Catalans?

Als Països Catalans penso que ara es donen les condicions perquè això es desenvolupi. Si fem el pas de l’empoderament popular, que és la base essencial perquè la gent prengui consciència de què li passa i prengui partit, es donarien les condicions. Perquè si apliquem l’anàlisi marxista a tot allò que està passant, trobem una clarividència en les solucions i a poder avançar-nos per adoptar estratègies que ens vagin bé a totes i a tots. Estem en aquest procés d’aquest empoderament popular i de que hi hagi una massa de gent mobilitzada cap a un canvi.

Trobes de veritat les condicions per dur a terme tot això?

Les CUP i altres organitzacions polítiques aporten aquest granet de sorra embrionari perquè es pugui donar. En la dècada dels 90 i inicis dels 2000 no era normal veure una manifestació ciutadana amb falçs i martells i ara, després de la crisi capitalista, la gent necessita recuperar ideologies i símbols d’esperança a la solució del que està passant.

Què implica que avui el capitalisme no tingui una alternativa potent i unitària al món?

Ells no són invencibles. El capitalisme està ple de contradiccions i contínuament en crisi, tal com advertia Marx. El món no és unipolar, tal com es pretenia a inicis dels 90 després de la caiguda de la Unió Soviètica, sinó que s’està convertint en multipolar. Hi ha distintes alternatives i totes posen les cartes sobre la taula. L’OTAN i d’altres gegants consolidats estan en contínua decadència. Aviat veurem l’explosió de distints conflictes, tal com ja està passant; i també la reacció del capitalisme en la seva fase histèrica, amb l’extrema dreta actuant i agafant poder tant des de partits emergents com el Front Nacional a França com també amb la radicalització del PP a Espanya.

Fins a quin punt és positiu que els partits amb embrió comunista anul·len els símbols buscant la transversalitat?

Segons l’anàlisi que es faci. Si recuperem els símbols i les experiències acumulades al llarg de la història, això ens faria sentir grans com a petits éssers humans que som tots nosaltres com per canviar la història i les coses. En canvi, si ens allunyem dels símbols perquè no són comercials, cadascú tiraria per la seva banda i això seria el caos. Penso que els símbols són necessaris per aglutinar la força i les esperances de la gent.

La Revolució Russa ha rebut tots els homenatges que mereix?

És clar que no. El mateix Putin no li ha fet tot el costat que necessita. Com que van canviar el món, com que van ser els oprimits agosarats, se’ls ha d’enterrar perquè ningú no repeteixi la seva experiència. Com que de moment han guanyat de moment els capitalistes, ens negaran les experiències que hem tingut sempre que puguin. Tal com fan ara amb els catalans. Ho sabem. Però quan tornem a guanyar, el poble tornarà a recuperar la història. Com en totes les experiències revolucionàries d’al llarg de la història.

Alguns diuen que de l'URSS només queda el nacionalisme imperialista rus.

El que ha quedat en aquest món multilateral és una reacció del nacionalisme rus. Però podem veure que s’han recuperat moltes qüestions socials de les ensorrades durant l’època de Boris Ieltsin. I Rússia continua sent un contrapoder a les ambicions imperialistes nord-americanes. Queda el seu punt de vista de saber que ells tenen el seu passat comunista. Molts estan a favor i molts altres en contra. Però els hi queda. Per tant, Putin mai no ha renunciat públicament al socialisme. Per alguna cosa serà, encara que només sigui pels vots. El socialisme necessita de la seva pròpia història.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.