Som on ja vam dir fa un mes que podíem ser. 155 i eleccions que l’independentisme ha de tornar a guanyar per una diferència encara més gran que el 27 de setembre de 2015. Ni més ni menys.
Novetats. Ara bé, en aquest interval de temps sí que hi ha hagut tres canvis que em semblen d’una rellevància absoluta: l’explicitació del President de l’amenaça extremadament violenta espanyola -corroborada ahir per l’empresonament de mig govern-, l’encaix Catalunya-Europa, i en Santi Vila com a fenomen d’un fet molt més gros.
La violència. Dimarts, el President i diversos membres del Govern català van explicar de Brussel·les estant el que feia dies que ja corria per diversos cercles: que hi havia una amenaça real dels espanyols de provocar un autèntic bany de sang en cas que les institucions catalanes volguessin fer efectiva la independència. N’hi ha que diran que això és una excusa barata i que la raó de fons per no fer efectiva la independència és que el Govern no havia fet els deures durant aquests dos darrers anys per bastir les famoses estructures d’Estat –un dels molts invents pedants d’en Mas, recordem-ho. Això és refotudament fals i cal combatre-ho amb tota l’artilleria intel·lectual perquè és just en aquest punt on ens jugarem la campanya electoral que ve.
Determinació i força. Un país pot fer efectiva la independència sense ni tan sols haver prèviament ensumat això que en diem estructures d’Estat. De casos exemplars n’hi ha a cabassos, tant fora d’Europa com dins. Aquests casos el que demostren és que els únics ingredients que necessites per fer efectiva una independència són la determinació i la força. És més: per moltes estructures d’Estat que tinguem, sense determinació i força no hi haurà mai independendència. Quan parlem de determinació, parlem de la voluntat inequívoca, de la presa de consciència total i absoluta, de la decisió ferma i irrevocable que es vol la independència sí o sí fins a les darreres conseqüències. Peti qui peti. Quan parlem de la força, no ens referim necessàriament a la força militar. Ens referim a la capacitat d’imposar-se per damunt de l’adversari que, òbviament, no vol ni de bon tros deixar-te anar lliurement perquè això implica la fi de la bicoca. És a dir: no importa si no tens la Seguretat Social del nou Estat a punt de neu el dia que t’independitzes. Repetim-ho: no importa! No importa que no disposis de la clau de la caixa el dia que t’independitzes.
Repetim-ho de nou: no importa! El que importa és que tinguis la força social i política –que és el que et dóna la legitimitat– per anar a fer una visita al senyor de la caixa i dir-li que a partir d’aquell moment manes tu. El més probable és que, com que el senyor de la caixa no és ruc, se n’adoni que ets tu qui disposes de la determinació i del poder social, i, per tant, et digui que cap problema. També podria passar que no fóra així, que a les bones no li semblés bé. En tal cas, la resposta és senzilla: com en qualsevol democràcia occidental, les autoritats policials i judicials de la nova República faran el que considerin que han de fer. La prova del que dic és el referèndum de l’u d’octubre: Catalunya va disposar de la determinació i de la força per organitzar-lo, sense que importés la resta. Es va imposar, i punt.
El debat innegable. Dimarts, el President ens va dir que, pel que fa a la independència, la setmana passada encara no érem en aquest punt. Si Puigdemont tenia por d’un bany de sang provocat pels espanyols, vol dir que considerava que el país encara no disposava de la determinació i de la força necessàries per imposar-se a qui i què calgui. Podem discutir-ho i podem no estar-hi d’acord. Cert. Però el que no podem negar és que si divendres el Govern hagués volgut fer efectiva la independència i s’hagués realment esdevingut aital carnisseria, una part important de l’independentisme de bona fe hagués acusat el Govern de la República d’irresponsable per haver dut el poble al corredor de la mort. I això ens hauria afeblit molt més que no pas el que ens pot haver afeblit aquesta aturada tècnica.
La primera novetat. De dimarts ençà, en canvi, és diferent. Per primer cop a la història des que es va restaurar la Generalitat, un President ha fet explícit el que fa molt de temps que diem alguns i se’ns tractava d’illuminati. El President ha reconegut públicament que Espanya està disposada a matar qui calgui per mirar d’evitar la independència de Catalunya. I això és molt bo. Que la màxima institució del país hagi posat sobre la taula aquest element, sense embuts ni pèls a la llengua, és extraordinàriament positiu. I encara és més positiu que ho hagi fet quan manquen menys de dos mesos per les eleccions. Estic segur que, en el fons, el que Puigdemont pretén amb aquestes declaracions és desactivar la força amenaçadora de l’Estat. Després de 40 anys de sentir discursets sobre la “democracia española” i “los derechos y libertades de todos los españoles”, si fas caure màscares i informes la població del que realment pretenen fer, la gent no agafa por i se’n torna a casa a arraulir-se com en una dictadura explícita.
Ans al contrari: encara n’hi vénen més ganes d’encarar-s’hi, com va passar l’1 d’octubre. És més, l’empresonament de mig govern ahir ha demostrat que la maniobra de Puigdemont d’anar a Brussel·les no només no era un gest covard, sinó una acció d’una intel·ligència incommensurable. Espero que els qui l’han criticat rectifiquin immediatament. Sia com sia, amb mig govern a la presó i les amenaces violentes sota llums i taquígrafs, ara, si l’independentisme torna a guanyar les eleccions del 21 de desembre, ja estarà psicològicament preparat per afrontar qualsevol amenaça de l’Estat. I quan dic qualsevol, vull dir qualsevol.
La segona novetat. Puigdemont va demanar a Europa de réagir. I, de fet, Europa va trigar pocs minuts a reaccionar, per boca del President del Parlament europeu. El senyor Tajani va sentenciar que, guanyi qui guanyi el 21 de desembre, la independència no es podrà fer i que, en qualsevol dels casos, ningú no reconeixerà mai una Catalunya independent. Fa temps que ho dic i hi torno per enèsim cop. El debat ja no és si Catalunya serà independent o no. Amb comentaris i actituds com els del senyor Tajani, el debat serà si els catalans voldrem formar part d’una Unió Europea que ens maltracta, ens menysté i ens desprotegeix com a ciutadans europeus que som. Per tant, Europa hauria de començar a assumir que ha de prendre una decisió: o Catalunya independent incorporada a Europa –i, per tant, cessa les hostilitats mostrades fins ara i comença a seduir els catalans–, o una Catalunya independent que farà amb Europa el mateix que haurà fet amb l’Estat espanyol, perquè, un cop vençut l’Estat Espanyol, campió mundial de les amenaces, estarem entrenats per afrontar el que calgui.
I finalment l’amic Santi. El cas Santi Vila és de manual. Desconec si en Santi era el típic nen maco que es creia el més llest de la classe, però la veritat és que no m’estranyaria gens. Dimarts dematí, fent el tour pels diferents mitjans de comunicació, l’exconseller de tres Conselleries albirava un avenir d’allò més prometedor com a candidat d’un PDeCAT passat pel 155. Avalat per l’aparell de l’Estat, per Marta Pascal i per David Bonvehí –aquell que va dir allò que diu que no va dir en un dinar a Manresa–, l’empordanès no va tenir cap tipus de problema d’assegurar que “mai vaig donar instruccions als meus departaments sobre preparar la independència perquè no veia aquesta jugada”. Al vespre, a TVC, després que el President hagués comparegut, ja havia moderat molt més el discurs. Va voler esclarir que no havia donat instruccions de bastir “estructures d’Estat” al seu Departament de Cultura perquè, segons ell, culturalment, Catalunya ja funciona com un Estat independent i, que, per tant, no cal construir ni imaginar res de nou. Tot això, esclar, amanit amb sentències de iaio-franquista-catòlic-després-de-la-guerra, del tipus “hem de deixar les emocions i analitzar la realitat més fredament i racional”, “els extrems, que sempre són dolents, ens han dut fins aquí”, “jo ja us ho deia”, etc.
Doncs, Santi, vols arguments racionals i no extremistes? Entoma’ls. Durant els dos darrers anys podries haver pencat moltíssim en matèria cultural per preparar un futur Estat independent, perquè Catalunya, culturalment, és una trista diputació provincial engrandida. I ho saps. Durant aquests dos darrers anys, vau ni que fos entreveure la possibilitat d’estudiar com gestionaria un futur Estat els drets d’autor i la propietat intel·lectual? Durant aquests dos darrers anys, vau fer l’exercici gimnàstic de pensar com un nou Estat regularia el mecenatge cultural? Durant aquests dos darrers anys, vau escriure quatre ratlles sobre els diversos models de fiscalitat cultural que hi podria haver en la nova República? Durant aquests dos darrers anys, vau entaular converses amb el sector per arribar a posicions comunes, per exemple, en la famosa reivindicació d’un estatut laboral particular per a l’artista? En són només alguns exemples. Si és que sí, per què negues públicament que vas treballar, en matèria cultural, per la independència? Si és que no, com pots tenir la barra de dir que en matèria cultural no calia fer res?
No Santi, no. Més val que ho deixis córrer, de veres. La teva tardorancúnia covarda envers els teus companys d’executiu i la teva deslleialtat envers el poble de Catalunya que va votar la força política que et va proposar de Conseller, invaliden que puguis seguir ni un minut més. Com que la jutgessa t’ha deixat lliure a canvi d'una fiança i, per tant, no et cal anar a Brussel·les, el meu consell més sincer és que te’n tornis a Figueres i assumeixis la necessitat imperiosa d’un llarg exili interior.
Els tres nivells de descomposició. Santi Vila, l’Estat espanyol i la Unió Europea encarnen avui els tres nivells de putrefacció moral de la política del nostre continent. En el fons, són el mateix: gent d’ordre que els va molt bé com funciona el món d’avui i que si fan veure que ens proposen canvis és, merament, per mirar de seguir al poder. Podriment. Per això Sant Vila és l’únic membre del Govern que va a l’Audiència Nacional amb el seu advocat particular, diferent de l’advocat de la resta de Consellers. I per això la justícia espanyola ha empresonat incondicionalment tots els Consellers que ahir van anar a declarar a Madrid menys ell, l’hereu escampa. Entesos, Santi, entesos. Seguim!
