Com s’acosta a les cançons populars dels Pirineus?
Intento fer música des de la meva manera de viure, des de com soc jo. L’interès per aquest tipus de música és un interès que tinc per moltes altres coses properes a mi. El meu primer contacte va ser aquesta inquietud, una mica cultivada per casa meva i el meu pare, de conèixer el lloc on vius. Quan intentes fer-ho, el primer que pots fer és rascar a la família. Hi ha cosa que potser eren molt vives fa un temps i ara no ho són tant. Per tant, estan potser bategants, però si no les vas a buscar, no apareixen.
I les va a buscar…
És el que vaig fer. Sobretot al meu entorn familiar i sobretot a la meva padrina materna, què en sabien de cançons o de músiques. O quines situacions havien trobat a la seva vida. A partir d’aquí, vaig anar descobrint alguna d’aquestes cançons. Després, lògicament, aquí, el moviment musical, durant molts anys, a davant de tot hi ha estat el Pont d’Arcalís amb l’Artur Blasco. A mesura que m’he anat posant en aquest món, els he anat coneixent i n’he anat aprenent.
En quin moment veu que en pots fer un ofici?
Als 15 o 16 anys, amb el primer grup que teníem, fèiem músiques semitradicionals. De seguida ens van sortir concerts, a l’estiu sobretot. Podíem tocar en una festa major de poble petit, fent ballar a gent gran i, l’endemà, en una festa punk on també encaixàvem. Vaig veure que als estius, en lloc d’anar a treballar a qualsevol feina, podia fer de músic i guanyar igual que si me n’anava a servir a un bar o fer de jardiner. Vaig olorar que podia ser una manera de viure.
Ha estudiat al Taller de Músics i l’ESMUC. Amb aquesta formació acadèmica, com s’ho fa per mantenir l’equilibri entre això i la música popular. Per tocar, deu buscar una cosa que no quedi impostada…
Els primers anys d’ESMUC, quan era a Barcelona feia això i quan tocava amb els grups de tradicional d’aquí dalt, tot el contrari. El meu cap pensava que estava estudiant tot això que m’interessava i em feia créixer com a músic, però quedava molt a les aules. En canvi, aquí dalt, amb la música tradicional, podia obviar els estudis, però tenia una funció, feia ballar, estava en una festa. Eren situacions reals. A partir de l’últim any d’ESMUC, i de conèixer altres artistes, veig que els mons es poden casar. No és una cosa fàcil, però si són mons que són a dins teu, formen part del mateix món. Ha estat un procés que encara estic fent.
On va trobar la clau o la seguretat?
Ho vaig trobant en el no tenir mania de tocar com ets. Si tens el jazz, la música improvisada, la tradició, la cançó i les músiques que tinguis, tu ets així. I fer-ho. En el meu cas, tinc pocs referents propers que facin això. És una mica més complicat, però és el que m’apassiona. Provar, a casa, a veure què funciona o no.
Quina acollida té per part dels músics amb qui tocava aquí o que estan establerts al Pirineu?
Amb els músics que tocava aquí, alguns eren músics que combinaven el fet de tocar tradició amb la seva feina, que és molt comú aquí. Amb aquests potser hi ha hagut més desconnexió. Em costa trobar gent d’aquí amb qui senti que fem el mateix. També em passa, en general, amb els Països Catalans. Hi ha gent, però són pocs amb els que podria dir que em sento del mateix món.
No se sent massa interpel·lat en aquesta fornada de gent jove del país que fa música tradicional renovada. Penso en les Marala, La Maria, la Mar Grimalt…
Amb alguns sí i altres no. Jo intento fer la música tan propera com sigui possible a la meva vida, a la meva manera de ser. Per exemple, amb els repertoris de certs grups, quan veig un disc amb una cançó grega, una italiana, una catalana, una de Salamanca i una de no sé on, jo no m’ho acabo de creure. O no m’acaba d’atreure. Hi ha vides que són així, però em costa. Si a la meva música hi ha una part d’arrel, és perquè forma part de mi, no perquè sigui un seguidor de les músiques d’arrel d’arreu del món.
Allà on troba una mica de veritat…
Em puc seguir més identificat amb un músic que fa cançons amb la guitarra, però, pel que sigui, pel tipus d’estètica, per les lletres, em són propers. O amb un improvisador. En aquests m’hi puc sentir més reconegut que amb un grup que es diu de música tradicional i, al final, fan un poti-poti on creuen moltes modes -i no dic que a mi no em passi- que costa que em convenci.
És poc habitual, també, que hi hagi propostes solistes amb bateria…
Em va costar entendre-ho i hi ha gent que m’hi ha ajudat. A mi m’ha anat molt bé fer la prova i que et diguin “fes-ho” o “no ho facis”. Però, quan tens dubte i algú que reconeixes et diu que ho facis, com em va passar amb el Santi Careta… Recordo, també, quan vaig fer una gireta amb el Kepa Junkera i em va dir que estava bé que pogués fer això i que tenia el seu valor. Costa trobar referents, perquè és una cosa prou estranya i, de fet, quan preparava el disc de Tost, tots els apunts eren arranjaments per banda i ho vaig acabar fent sol. Quan passes una etapa així, això t’enforteix a l’hora de fer altres experiments.
Potser Esperit! (Mau Boada) fan coses semblants, només amb bateria…
Fem músiques diferents, però a vegades em puc sentir més proper a algú que ho fa així des d’un lloc molt allunyat a mi, que no d’una tradició.
Com fa la cerca del repertori amb el qual treballa? L’Artur Blasco ens va dir que passava moltes estones a casa seva.
Hi vaig sovint, sí. Abans de tost, tinc dos discs més. El Projecte Pirene són melodies tradicionals amb una estètica més jazzística. Ja llavors estava interessant en gravacions de camp i tinc el meu arxiu de gent que he anat a veure. Cada vegada menys, però, la setmana passada encara vaig anar a gravar una dona. M’agrada anar-me alimentant, si pot ser, per via directa, anant a veure una persona i a veure què en treus. Potser, musicalment no en treus una peça que t’encanta, però sempre és un aliment. Per la manera com la canten o… El repertori, a vegades, és de gravacions de camp pròpies, l’arxiu de l’Artur Blasco o ell mateix com a informant i també n’he tret algunes de les missions de l’Obra del Cançoner Popular. Fins ara ha sigut molt desconegut aquest cançoner i allà hi he trobat joies. Com que va acompanyat d’escrits molt poètics, com els de la Palmira Jaquetti, que tenia família a la Seu, estan molt bé. És curiós, perquè moltes vegades llegeixes d’una persona de tal poble, després l’Artur passa pels fills d’aquells i moltes vegades coneguts nostres de casa, veïns dels padrins. Això et fa sentir part d’una cosa molt més grossa. Això és el bonic de la part d’arrel, té una cosa que trobo a faltar molt, la part comunitària. El meu pare també ha fet coses de recull. A vegades trio coses estrictament musicals i altres coses que personalment em són molt properes.
També aposta per instruments populars poc coneguts com el rabequet o el trico-traco. I pels xiulets i els crits. Per què aquesta tria?
Això m’aproxima a la música improvisada, com a mínim la que ve del free jazz. És aquesta sonoritat més aspra, més dissonant, més forapista. Alguns instruments tradicionals, també m’ho donen. Tenen aquest punt més indomable. També, els crits i els xiulets formen part del meu imaginari. El món dels pastors m’ha interessat i les cançons han quedat en aquest món, que és un reducte molt marginalitzat. Vaig trobar que em florien aquestes coses i les faig servir perquè encaixen i musicalment les trobo interessants. No és per recuperar res en concret, però són coses que m’he fet meves. El meu padrí era pastor, per part paterna, i per part materna eren pagesos. Per fer Tost, vaig fer una immersió anant a veure pastors.
A l’hora d’executar les cançons, l’atenció a l’afinació és una cosa important? Pot ser que, expressament, la deixi una mica de costat?
M’agrada deixar pedres precioses sense polir. Em ve de la cançó tradicional. Tinc la teoria del còdol. Les cançons tradicionals que ens han arribat avui són com còdols que durant centenars d’anys l’aigua els ha anat donant forma. Després, possiblement, l’aigua ha desaparegut, però els còdols han quedat al riu. Del que li ha donat forma ens n’hem allunyat, però ha quedat aquella forma. Allò és una cosa robusta. Potser és una pedra preciosa que la història ha anat polint i no vull acabar de treure l’últim embolcall perquè surti brillant del tot. M’agrada aquest punt aspre, sense fer-ne una sobreproducció. Una mica va per aquí. També, amb instruments com el rabequet, m’agrada aprofitar-me de la part indomable amb l’afinació. De la mateixa manera que amb la bateria jugo amb les tècniques esteses per buscar sons poc habituals, en la manera de cantar i tocar certs instruments, també. M’agrada aquest acabat menys polit.
Com les fotos amb gra…
Una mica així. Podria semblar una cosa de tradició, però, després, hi ha un corrent musical, el low-fi, que busca això des de la gravació. En tot això hi ha una poètica que a mi m’interessa molt.
A la vegada, té un diàleg amb en Jan Valls, el tècnic, amb qui sempre diu que fan els concerts a duet, perquè intervé molt durant el directe. Com és la relació?
Ja fa temps que toquem junts. Ha estat un procés. Ens hem anat coneixent i ell d’entrada fa que tot soni bé. Sempre que hi ha espais on ell hi pot posar aquesta poètica sonora o hi pot dir la seva, té via lliure. És una manera d’entendre el tècnic de so d’una manera més creativa. En ser una cosa a duet, ell coneix molt bé el concert i pot jugar molt més. Ara mateix, un concert sense ells és molt diferent.
Ha dit que Tost és un disc més humà i Mont cau és un disc més natural. Què vol dir?
A Tost el repertori és de tradició oral. És un repertori col·lectiu. Una mena de bé comú immaterial. És una cosa molt humana i humanista. Una cosa de tots, que podem cuidar. Són vides molt lligades a l’entorn, al territori, a la muntanya, però que forma part de les persones. Mont cau és un repertori de creació pròpia, menys una cançó, i la inspiració ha estat més la part natural i més individual. Les meves vivències amb la muntanya. A mi m’interessa molt la botànica i tot plegat. Ho he fet, també, perquè sento una mica el cansament d’això col·lectiu que no acaba d’anar o no m’hi sento prou representat. I he agafat una tangent més personal, més inspirada en la natura, que no esperes que et falli o no et falli, perquè ella fa la seva. Hi ha la frustració de la part més humana.
Fins a quin punt l’ha influït el pensament de Perejaume en aquest treball, Mont cau?
M’ha influït moltíssim. Sempre m’ha portat a llocs que tinc la sensació que sol no hi hagués arribat. Ho fa amb coses properes. Moltes vegades llegeixes autors que t’entusiasmen, però et parlen de realitat de l’altra punta del món o d’aquí que no et fas tan teves. En canvi, Perejaume sempre ha tractat amb coses que és com si hagués estat esperant descobrir-ho. Et fa veure més enllà. Mira el que es pot arribar a fer amb aquesta herba que torna a sortir entre l’asfalt o amb el més petit. A mi, m’ha obert molt els ulls. A Mont cau, hi apareix fent la reflexió sobre el cant. És molt bonic el que diu sobre el cantar, la veu, els diferents relleus que pot tenir una veu, un cant. Després, musico La terra dansa, que és un text molt poètic del llibre Pagèsiques. Després, el so té molta importància en la seva obra i la seva manera d’entendre el món, el territori. Ha estat una sort poder fer coses amb ell.
Escoltant el disc i la manera com canta, recorda una imatge, també de Pagèsiques, que diu “per mirar que la veu no fos només meva, per això, perquè, amb una gla a la boca, el centre d’expressió fos arbre”...
Sí. Perejaume descriu la manera de cantar com que hi ha dos grans relleus, un que portes incorporat d’herències i l’altre és com un vinil. Té el mateix solc del vinil i, després, el doblegues i té dobles relleus, aquesta manera de cantar. Diu que el cant és com un pont i l’aigua fa que sigui més intel·ligible. I en canvi el pont fa que hi hagi la comunicació. Aquesta lluita entre això que s’entén i a la vegada la mateixa música fa que no es pugui entendre. Aquesta barreja, que té un punt d’abstracció, és inspiradora. Sento que amb la manera de cantar, encara que sigui una cançó tradicional, la pots portar lluny.
A la cançó Nus diu: “si ens posem tristos, escoltarem les vostres cançons”. És un comiat i, a la vegada, un enllaç amb el disc anterior?
És justament això. És l’enllaç amb aquesta primera etapa de Tost, de patrimoni immaterial i, sense rebutjar-ho, la nova creació. No sento un trencament, sinó la passa següent que jo necessitava fer. La lletra va ser el recordatori de la mort de la meva padrina. És una cançó que vaig fer el dia de la seva mort. Li estava tocant i per això diu “escolta immòbil qui canta a fora”.
Una altra idea sobre la natura que és al disc: “no és la nostra casa, és el nostre cos”.
És d’un dels altres referents que tinc, el Martí Boada. Un altre dels savis que hauria d’estar molt més present. El nostre entorn no és una casa que, si ens carreguem, en podem tenir una nova. És el nostre cos, el que fem al medi, ens ho fem a nosaltres mateixos. El Boada té una visió que casa idees de l’ecologisme amb idees dels pagesos de tota la vida que no cal que els diguin que són ecologistes perquè ja ho han sigut sempre. Entén els dos mons i té un coneixement profund del medi impressionant.
A Himne, l’última cançó, reclama “saba nova pel vell Pirineu”. Què és aquesta saba nova? Ja hi és? Demana que arribi? La troba a faltar?
És una mica tot. Hi ha gent que fa coses que estan molt bé en diferents àmbits i ho fan des d’aquí. És, també, una mica el somni. A vegades, penso que m’hagués agradat néixer i viure en un país amb més humanisme. Potser és un somni, potser és un agraïment a la gent que ja ho fa. Aquest és un territori molt fràgil i moltes coses depenen d’una persona o dues perquè s’aguantin. És un territori de frontera i això crea un ambient peculiar, a vegades. Potser, és una mica l’anhel que les coses fossin diferents. Tinc la sensació que, com més temps passa, més allunyat em sento d’aquest territori. Estic fent el camí a la inversa. Quan, d’adolescent la gent parlava de grans viatges i músiques de l’altra punta del món, pensava que amb el que tinc aquí estava bé. Ara, no és que vulgui fer grans viatges, però sí que em sento, cada vegada, una mica més allunyat col·lectivament, després hi ha la part natural, del lloc on he viscut. Humanament, em costa, tot i que hi ha gent que sento molt propera i agraeixo que faci coses.
És pessimista amb el futur dels Pirineus?
Sí. Em costa veure llums. Sempre hi ha gent que fa coses meravelloses i quan surt un projecte nou em fa moltíssima il·lusió. Però, el dia a dia el veig una mica negre. S’hi barregen moltes coses. En ser un territori fronterer, hi ha coses que pesen. I, el fet d'haver-hi poca gent. La discriminació que ha fet Barcelona, respecte territoris així, no és per fer pena, però crec que va calant i triturant els territoris. Culturalment, això és un desert i no hi ha intenció de canviar-ho. D’altra banda, som poca gent i no s’acaba de fer pinya. Pel que fa a serveis i comunicacions… Sortint d’aquí, veus qualsevol cosa que es fa, i quina enveja. A la que passes el túnel, ja canvia la cosa. De seguida veus facilitats i coses que aquí no tenim. Aquí, el de sempre, l’entorn. Però, trobo a faltar moltes coses. De moment estic aquí, no vull ser tan pessimista perquè és el lloc on visc.
No sé si vol mencionar alguna de les llums.
El Refugi és una cosa que fa il·lusió. O Set Inferns, que és un festival que fa poc que hi és. Vam fer el documental del No a l’os, amb el Pepe Camps i la Vanesa Freixa. Poder treballar amb ells, que són de Sort… Hi ha un tros, però és casa encara. Quan pots fer coses així, està molt bé. Són aquestes coses que trobo a faltar. I sí que hi ha temporades que sembla que això bufa i després temporades més fosques. Aquí arrosseguem la baixa autoestima, que fa que la gent d’aquí no sigui tan participativa. Sento que hi ha aquesta cosa…
El pagès que doblega l’esquena que esmenta al disc…
Sí. I moltes vegades ja no és un pagès, potser el seu avi ho era, però s’ha traspassat generacionalment. S’ha arrossegat. Si hi ha hagut baixa autoestima durant generacions i desprestigi cap al teu àmbit familiar, això fa que es transmeti un cert desarrelament amb el territori. Si no estàs arrelat, si no tens ganes de conèixer el teu territori, mai hi voldràs aportar res. El que voldràs fer és marxar. Això hi és. Els pagesos, rarament diran als seus fills això de l’estima la terra i que s’hi dediquin. Ells han patit aquest territori més que no l’han gaudit. Això, tot i que el teu pare sigui oficinista, crec que ha quedat. Si no, no m’explico certes coses. És la veu que diu, “oblida això que és un poble de garrotxes, un país de mala mort, fes una altra cosa”. Per sort, hi ha sectors que no són així. No sé quantes generacions han de passar per revertir-ho. Sempre que ve gent de fora amb ganes de fer coses, que arriben per una estima a la muntanya, és el millor que pot passar, que ens contaminin una mica aquest aire fresc. L’esperança és que es vagi netejant la baixa autoestima i es vegi que pot ser un territori per viure-hi bé. Però, si no va acompanyat de bons serveis i bones comunicacions… Ho veig una bola gran de moure. El món tampoc mira gaire cap aquí.