Els crítics

Kepa Junkera: "La revolució és fer valer el que tens a casa"

Inseparable de la seva ‘trikititxa’, Kepa Junkera ha dedicat un any sencer a recórrer els territoris de parla catalana. ‘Fok’ (Satélite K, 2017) és el resultat de la immersió d’aquest insigne de la música d’arrel èuscara al folk d’ací. Entre assaig i assaig per preparar la posada en escena, parlem amb ell dels fruits que ha recollit en aquesta aventura.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per què decideix fer aquest disc sobre folk català?
—Ve de quan vaig fer el disc sobre Galícia. De tant en tant m’adono que puc fer projectes en paral·lel a la meva carrera més personal. A part de donar la meva visió i de gaudir d’aquestes melodies, em provoca una emoció enorme. Estic content, ho vaig fer per gust, respecte i admiració a la cultura catalana. Ho faig també perquè sóc un lluitador, un revolucionari. La revolució està en el que estàs fent. Per a mi és una demostració d’alguna cosa que tu has de fer valer perquè altres no ho fan. Per a mi la revolució és fer valer el que tens a casa. Has de lluitar contra gent que no s’està plantejant aquest tipus de reflexió. S’han d’adonar de per què un senyor de Bilbao està reconeixent una cultura com la catalana. Jo no tinc necessitat de fer això, estic ja més o menys establert. Per què algú toca rock o metal? No creus que és perquè li dóna més prestigi que tocar el tambor o la gralla? En la música comercial hi ha molta gent que no creu en ella mateixa i necessita l’aval de quelcom universal. Jo vaig amb la pandereta del meu avi a la samarreta. Passo de portar-ne una de Nirvana o Pantera.

—Ja tenia coneixements previs d’aquesta música?
—Abraçar-ho tot és impossible. Tenia coneixements dels amics, dels festivals o dels concerts que he anat fent. Però no és un treball d’etnomusicologia ni de buscar temes estranys. Són aquelles cançons que, més o menys, tothom coneix.

—Com ha estat el procés de treball?
—A cada lloc ha estat diferent. Abans d’anar-hi contactava amb els músics que, després de tants anys, ja són tots amics. Ells em proposaven algun tema, triava el que m’agradava i després a casa li donava forma, i hi posava les meves idees. Una fórmula creativa i amb molta llibertat. És una aposta de temps. Potser fora del mercat i de modes. Però jo hi crec i per això intento fer aquesta mena de coses. M’ajuden a aprendre i a millorar a l’hora de produir. Em crida l’atenció fer coses que no estiguin tan gastades.

—Es pot parlar de Països Catalans partint de la música folk?
—Jo no en sóc un expert, només sóc músic autodidacte. Sí que noto una uniformitat que, sobretot, li dóna el llenguatge. Després hi ha uns cants de batre molt interessants tant a Mallorca com a València, però no és un treball d’etnomusicologia, és molt més instintiu. El que sí que crec és que hi ha molts trets en comú a tota la Península, no només als Països Catalans. Aquí hi ha tot de jotes i marxes similars a les nostres. Al final la música viatja, és com el vent. Es transmet per l’aire i l’oïda, per sobre de fronteres polítiques i físiques. Trobo coses en comú en els ritmes i en la manera de tocar les melodies pel ball.

—Hi ha algun tret del folk català que l’atregui especialment?
—Sobretot les veus que són molt personals. La d’Apa, la de Biel Mayoral. Totes les formes en què es desenvolupa el llenguatge. La diferència d’escoltar una cançó a Arsèguel (Urgell) i després al delta de l’Ebre o a València o a Mallorca. També la cobla m’ha semblat una formació molt interessant. Però no em quedo amb res en concret, sinó amb la idea d’haver-ho fet i d’haver estat capaç de fer una versió personal respectant la matèria primera.

—És atrevit ficar-hi part de tu...
—Alguna cosa hi he d’aportar. No puc agafar un tema i que no passi res. Incorporar-hi la txalaparta o poder mesclar temes de Catalunya, València i Mallorca en la mateixa cançó.

—Com han rebut els músics locals aquestes versions?
—Jo crec que han vist que el projecte està fet amb molt de respecte i estima. És bonic. A qui no li agrada que toquin la música que ha cantat de petit? Si m’ho fessin a mi, no crec que busqués una crítica estrictament musical, sinó emocional. Quan fas una cosa amb tanta estima, la gent està contenta i orgullosa d’haver participat. Els que ho van descobrint espero que vegin que hi ha interès per aquesta música des d’altres cultures. Això és el que intento jo sempre, que hi hagi interès en altres indrets. Què més voldria que la trikititxa tinguí èxit a Catalunya...

—Perquè creu que és rellevant fixar-se en la música folk d’un territori?
—La cultura és important en tota la seva dimensió. Les coses abstractes. Vivim en una societat molt materialista. Ha perdut una mica l’abstracció de les emocions. A mi la música folk és la que més m’emociona. Jo he pogut escoltar el que tothom escolta. Però quan, dins de tot el ventall, el que t’emociona és el que hi ha de prop de casa, és per alguna cosa. Part de tu és allà, per això m’agrada i crec que és el més exportable. Hi ha camps com el rock, el pop, la música clàssica, el jazz que habitualment vénen de fora. Aquí hi ha moltes coses que són de dins i que crec que són contemporànies. Es poden fer alegres, creatives, pots improvisar... Crec que puc dir més coses aquí que en altres camps. A una persona de Seattle no li descobriré una bateria o un baix, però potser ells no tenen un cant de batre. A vegades fa com vergonya reconèixer la gralla o la cobla però, per a mi, són sonoritats meravelloses.

—Quina salut té aquest estil?
—Hi ha molt de planter de músics a tota la Península. Encara no acaba de sortir, però potser, el dia que els grans mitjans se n’adonin, canvia. Com a mínim això intentem. Jo tocaré aquesta música, estigui o no de moda. Però el que considero és que li hauria d’agradar, com a mínim, a tota la Península. S’hauria de conèixer el català, el portuguès, el gallec, totes les formes del castellà o l’èuscar i respectar-los i valorar-los. La Península és una cosa que a escala cultural i emocional t’hauria d’integrar. No entenc que ens emocionem amb un músic de Seattle i no coneguem el grup que tenim al costat.

—Per què passa això?
—Mira, ara a la TV aquesta d’aquí darrere estan parlant de política. Falta cultura. Falta parlar d’allò nostre que, al final, és el més exportable. Quan he estat girant pel món he vist que la gent s’emociona amb això, passa que no ho coneixen. Hi ha una ignorància dolorosa. Jo des de la meva humilitat he vist com de bonics eren els cants de batre o les jotes. Sí, són molt boniques les melodies universals. Però aquí tens melodies més boniques! La del “Pardal” és preciosa!

—Amb quina de les cançons que ha conegut es quedaria?
—N’hi ha una que és per la qual vaig descobrir tot això que és el “Rossinyol”. La vaig veure a la pel·lícula Fuga de Segovia. Allà, de sobte, Ovidi canta el “Rossinyol”. Com cap endins. Com recordant un espai. Me’n recordo perfectament. Crec molt en el principi de les coses. Per això em quedo amb el “Rossinyol” perquè és senzilla, bonica i està molt arrelada.

—Quins serien els seus grups referents de l’escena folk catalana?
—Aquí la jerarquia és molt important. Per a mi el referent és el meu avi i després els músics que vulguin. Si el meu avi no hagués tocat, jo no estaria aquí. Cal posar per davant, per respecte, gent com Artur Blasco o Biel Mayoral, la qual mereix ser reconeguda per la tasca que fan i han fet. Però tots són importants, jo no distingeixo noms.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.