Cultura

Estimar Catalunya, des d'Alemanya

Amb motiu de la mort de Til Stegmann (Barcelona, 1941-2026), catedràtic alemany de filologia romànica, professor de literatura i catalanòfil empedreït, rescatem una de les entrevistes que va concedir a EL TEMPS. En concret, la que va fer-li Víctor Alexandre en la revista número 213, publicada en juliol de 1988.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El baix nivell de consciència nacional dels Països Catalans és una malaltia que necessita proteïnes morals vingudes de fora que l’enfrontin amb les contradiccions pròpies d’una personalitat tímida i maniacodepressiva que només s’atreveix a alçar la veu quan troba el suport dels qui l’escolten. És per això que els treballs realitzats per estudiosos imparcials d’altres nacionalitats constitueixen una ajuda tan impagable per a nosaltres com enutjosa per al poder hegemònic espanyol. Sobre aquest tema de base, així com sobre el problema de la llengua, la reunificació dels Països Catalans i la preparació d’un referèndum per la independència l’any 2000, n’hem parlat a terres alemanyes amb Til Stegmann.

 

—En el teu llibre Catalunya vista per un alemany destaques com a gran defecte dels catalans la manca de lluita per fer-se acceptar com a ens individual i nacional propi davant les altres nacions, però quin és el camí perquè tots els Països Catalans prenguin consciència que el Principat, el País Valencià, les Illes i la Catalunya del Nord són part d’una sola nació?

—En primer lloc, s’hauria de modificar el concepte d’Espanya que s’ensenya a les escoles i introduir la vertadera història dels Països Catalans sense cap mena de fragmentació. També caldria que s’incrementessin al màxim els intercanvis entre totes les televisions de parla catalana i adonar-se que els estirabots dels blaveros valencians no poden condicionar una realitat innegable: els valencians són ciutadans dels Països Catalans i no espanyols.

—Quin seria, aleshores, el millor camí per a evitar la divisió fomentada pels espanyols entre el Principat i el País Valencià, ja que, segons com es miri, és ben curiós que el que no passa entre el Principat i la Catalunya del Nord, separats per la frontera de dos estats, es produeixi amb gran antagonisme una mica més avall?

—Una cosa que aniria molt bé per a evitar això que dius i que, a més, es pot fer sense córrer el perill que la policia et vingui a casa, és incrementar els contactes entre les dues generalitats. La legalitat vigent té camins infrautilitzats que, amb una mica de voluntat, permeten eludir els rentats de cervell del poder central.

Til Stegman, fotografiat en uns Premis Octubre. / Jesús Ciscar

—Hi ha algun sector de l’esquerra espanyola que diu que no està en contra d’una sobirania catalana plena, per principi, però que no és realitzable, atès que faria molt de mal als espanyols que hi viuen.

—Aquesta posició és una manera com una altra d’encobrir els desitjos hegemònics espanyols. Naturalment, els immigrats se sentirien més còmodes amb la llengua de fora, però han de comprendre que no poden exigir una cosa com aquesta en un territori lingüístic diferent. El pas a un altre espai sempre comporta un canvi de llengua i l’acceptació d’aquest fet naturalíssim constitueix, a la llarga, la base d’un respecte mutu.

—Els socialistes diuen que la cooficialitat és un fet solidari amb els hispanoparlants.

—Darrere d’aquest argument s’amaga el desig de perpetuar l’hegemonia espanyola sobre la catalana. En el llibre en parlo i explico que la cooficialitat imposada als Països Catalans no és necessària per a ajudar solidàriament els treballadors immigrats, sinó que serveix per a simbolitzar el poder estatal espanyol en el país català conquerit. En el capítol «La llengua: una delimitació natural d’una nació», analitzo la situació i exposo que els immigrants que han decidit romandre als Països Catalans hi pertanyen també políticament i, per tant, haurien de rebre tota mena d’ajuda oficial per a adaptar-se lingüísticament, tal com ho fan els milions d’immigrats a Alemanya, sense que per això l’italià, l’espanyol o el turc hagin d’adquirir règim de cooficialitat a Alemanya.

—Un dels temes polèmics del llibre és aquell en què dius que un escriptor no pot ser català si no escriu en català i que la cultura catalana no pot ser feta en espanyol. Com veus el paper dels Marsé, Montalbán, Goytisolo, Mendoza, etc.?

—Bé, tenim l’exemple d’Unamuno, que s’imaginava que podia fer cultura basca en espanyol i, podent-se convertir en l’autor més important d’aquella nacionalitat, a més d’atorgar-li relleu, ha esdevingut un més dels molts autors castellans. Tots aquests noms que has citat formen part de la cultura espanyola a Catalunya, però no de la catalana.

—Georges Moustaki, per exemple, és un músic grec o francès?

—Diguem que França ha guanyat el músic que Grècia ha perdut.

Stegmann, a casa de Joan Fuster, a Sueca, en els anys vuitanta. 

—Tal com tu ho expliques, sembla evident: «Quatre milions d’alemanys visiten els Països Catalans anualment; això vol dir que, a raó de setze dies per persona, hi passen seixanta-quatre milions de dies en total en aquesta nació i, per tant, per pura lògica, l’idioma que hauria de despertar el seu interès és el català i no l’espanyol». Ara bé, com es convenç els alemanys de l’absurd que cometen? Com s’estimula un canvi de mentalitat?

—El primer pas és que la imatge de Catalunya sigui verament catalana: senyalització, rètols, publicitat exterior, etc. Sense això, és impossible convèncer un turista que allò no és Espanya. El segon és comprendre que els turistes que hi van per segona vegada ja han establert una relació cordial amb el país i que no té cap sentit que els mateixos catalans impedeixin que aquesta relació sigui del tot autèntica, és a dir, fent-los veure que el cor de Catalunya només es pot tocar en català. Un altre aspecte que requereix molta atenció és el d’exigir que els noms catalans apareguin escrits en català, tant si es tracta de persones com de ciutats, ja que no té cap sentit que els mapes i les guies turístiques que es distribueixen a l’estranger diguin Ibiza, Alicante o Perpignan.

—Com s’ha aconseguit que la Biblioteca Catalana de Frankfurt sigui la més important del món, llevat de les catalanes?

—Bé, tenim la sort que una gran majoria d’editorials ens faci arribar amb puntualitat tota la seva producció. Pensa que això és una cosa que normalment es paga i que, per tant, hauria estat impossible reunir els gairebé 15.000 volums de què disposem actualment. Tot aquest material suposa la més gran donació literària feta a Frankfurt d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El nombre de llibres que rebem anualment està al voltant del mil, però, i això posa-ho ben clar, trobem a faltar la literatura valenciana, de la qual hi ha molt poca cosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.