A la seua autobiografia de 2011, Losing my Virginity (Perdiendo la virginidad, Alienta, 2013), Branson recorda el diàleg que va tindre amb Mike Oldfield en la casa flotant que el milionari tenia atracada a Little Venice (Londres):
“—Necessitaré llogar alguns instruments —em va advertir Mike.
—Com ara quins? —Vaig traure el meu quadern i em vaig preparar a fer una bona llista”, escriu Branson.
És la llista que començava amb “una bona guitarra acústica” i acabava amb el Mellotron.
“Què és això?”, va preguntar Branson encerclant amb un llapis l’estrany invent que Oldfield demanava.
“—No és absolutament necessari —va concedir Mike—. Un triangle, una guitarra Gibson... Oh, i campanes xineses, per descomptat.
“—Què són campanes xineses?
“—Unes campanes tubulars [tubular bells].
“Vaig escriure ‘campanes tubulars’ i em vaig posar a buscar tots aquells instruments en una revista de música. La guitarra costava 35 lliures; la guitarra espanyola, 25; l’amplificador Fender, 45; la mandolina, 15, i el triangle era una ganga, una lliura. Les campanes tubulars costaven 20 lliures.
“—Vint lliures per unes campanes tubulars? —vaig dir— Espero que s’ho valguin”.
Les esperances de Branson van trobar recompensa: Tubular Bells va ser durant anys el disc que més diners va donar a Virgin Records. Molts. Tants que Virgin va poder apadrinar nous valors durant anys sense patir pels ingressos.
Aquesta és la versió de les campanes tubulars que explica el multimilionari Richard Branson. Però n’hi ha una altra, que José J. Tobal Cayuela i Antonio Pardo Larrosa recullen a la seua biografia de Mike Oldfield titulada Taurus (T&B Editores, 2019).
Segons ella, la inclusió de les campanes tubulars en el primer disc d’Oldfield i Virgin l’hauria provocat una casualitat. El novembre de 1972, quan el músic entrava a l’estudi de gravació que Richard Branson havia muntat en una mansió —i per això conegut com The Manor—, uns camàlics s’enduien els instruments que havia utilitzat John Cale (ex Velvet Underground) en una sessió de gravació del disc The Academy in Peril. “Només va necessitar una mirada ràpida —escriuen Tobal i Pardo— per observar com els treballadors s’enduien alguns instruments mentre uns altres li portaven els que ell havia demanat. En una d’aquelles va veure com s’emportaven un joc de campanes tubulars. Oldfield va reaccionar de seguida i els va dir: ‘Escolteu, podeu deixar-les aquí?”. No hi va haver cap problema perquè pesaven una barbaritat i ho afegirien a la factura”.
El primer disc de Virgin Records
Sigui com sigui, les campanes tubulars eren a The Manor quan Mike Oldfield va entrar a enregistrar un disc que, en aquell moment, ell encara anomenava Opus One. Amb aquest nom li l’havia fet escoltar a Kevin Ayers (fundador de Soft Machine), al productor Peter Jenner i al músic David Bedford (l’únic que, de bon començament, va elogiar la maqueta). I amb aquell nom els havia presentat també al soci de Virgin Tom Newman i al tècnic Simon Heyworth, que va dir que era “el més bonic que havien escoltat a la vida”. Tots dos es van confabular per fer que l’escoltessin els socis principals de Virgin, Richard Branson i Simon Draper.
Diu la llegenda que Draper tenia el sentit musical, l’oïda, i Branson, l’energia (i els diners) de l’emprenedor. Tots dos havien començat amb una petita botiga de discos i ara ja tenien un conegut estudi de gravació i estaven fundant una discogràfica. Durant els primers mesos van deixar que Mike Oldfield provara amb altres discogràfiques perquè ells encara estaven ultimant detalls de l’empresa.
Oldfield va anar a CBS i li van rebutjar Opus One perquè no era comercial ni ho seria mai. “CBS —diuen Tobal i Pardo— li va dir que estava boig; com anaven a vendre una peça instrumental que no tenia ni bateria ni veus?”.
La maqueta inicial del que esdevindria Tubular bells era fonamentalment la Part I (la cara A del disc) amb dues peces: “Caveman” (‘l’home de les cavernes’) i “Bagpipe Guitars”, que finalment anirien a la cara B. Oldfield li afegiria uns cors al final de la Part I i uns udols cavernícoles a la peça “Caveman”, però sens dubte no va ser per fer-la més comercial. Durant la gravació de la cara B del Tubular bells, Richard Branson va començar a criticar insistentment que no hi haguera cap tema vocal. La concessió de Mike Oldfield van ser els crits guturals de “Caveman”.
Més endavant, en la seva etapa més comercial, una evocació dels udols neandertals ressonaria en peces com “Five miles out” (Five miles out, 1982) o “Shadow on the wall” (Crises, 1983).
Música per fugir
Opus One era des del començament una peça instrumental dividida en dues grans parts que s’inspirava, segons algunes declaracions posteriors d’Oldfield en la Toccata und Fuge de J. S. Bach. “I si li dono la volta?” diu Oldfield que va pensar mentre escoltava l’obra de Bach per enèsima vegada i jugava amb el piano. Tenia divuit anys i la música era el seu refugi des de ben petit.
Amb una mare alcohòlica que exercia només en hores sòbries, Mike Oldfield va convertir el pentagrama en la seua guia vital. Amb catorze anys enregistra, amb la seua germana Sally, el disc Sallyangie, produït per Transatlantic. Ell toca la guitarra, que és el seu instrument preferit, tot i que demostra una facilitat sorprenent per adaptar-se a altres (a Tubular bells els tocarà pràcticament tots ell). Sally i Mike fan una gira per Anglaterra el 1969, però finalment ell se’n farta, segons expliquen Tobal i Pardo a Taurus: “Sally relata que Mike es va cansar de tot el que envoltava l’ambient folk que representava el duo, ja que li donaven més importància a la vestimenta que a la música”.
El pas següent en la llegenda del multiinstrumentista Oldfield va ser la decisió de presentar-se al càsting per trobar un baix per al grup de Kevin Ayers en la gira de presentació del seu primer disc en solitari. Diuen que Oldfield no havia après a tocar el baix. “Kevin —expliquen a Taurus— es va quedar bocabadat perquè Oldfield no tocava el baix de la forma tradicional, és a dir, acompanyant el ritme i assentant la base de la melodia; tot el contrari, Mike tocava petites melodies amb l’instrument produint sons únics i molt característics que pocs anys després coneixeríem en les seues obres. Kevin ho va tenir molt clar: Mike Oldfield seria el seu baixista”. Ho seria en una gira i en la gravació de Shooting at the moon de Kevin Ayers ant the Whole World (1970) i el seu disc següent:Whathevershebringswesing. Un mal viatge amb LSD, que li deixaria com a seqüela atacs de pànic, i la competència en el lideratge amb Ayers el van acabar apartant d’aquell grup. I la sort el va encaminar cap a The Manor, la coneixença amb la gent de Virgin i les campanes tubulars.
Tubular bells continua sent la més lluminosa mostra d’un artista total amb una necessitat d’expressar-se a través de la música, una originalíssima composició de la collita del 1973, com van ser The dark side of the moon dels Pink Floyd o la més heterogènia i oblidada The six wives of Henry VIII de Rick Wakeman (Yes).
El disc mereix, sens dubte, una audició completa per tal de percebre allò que la fa única: els elements comuns que es mantenen durant tota l’obra, tot i la diversitat de melodies que l’habiten. Tanmateix, l’edició publicada el 2003 està dividida en parts que suggereixen l’instrument principal o la inspiració d’Oldfield per a aquell fragment: “Introduction”, “Fast guitars”, “Basses”, “Latin”, “A Minor Tune”, “Blues”, “Thrash”, “Jazz”, “Ghost Bells”, “Russian” i “Finale” són, per exemple, les parts que divideixen la Part I (o Cara A).
Paradoxalment, la popularització de Tubular bells fora del Regne Unit es va produir quan va ser utilitzada la seua introducció com a element inquietant del film L’exorcista de William Friedkin. A Anglaterra ja s’havia convertit en un dels discos més venuts, però a fora va triomfar definitivament amb l’empenta de la pel·lícula. La paradoxa recau en el fet que la banda sonora utilitza un petit fragment per crear un moment angoixós en una pel·lícula de terror com L’exorcista,quan l’obra —tant la introducció com tot el disc— té un crescendo vitalista i lluminós.
Un optimisme que és especialment evident en el “Finale” de la Part I, aquella en què es van afegint instruments a poc a poc mentre una veu els va presentant i, acaba, èpicament amb les campanes tubulars: “... plus, Tubular Bells”. •