Publicitat

Eleccions 23-J

Abstenció independentista: solució o tret al peu

El debat sobre l'abstenció ha pres més força a les portes de les eleccions espanyoles de finals de juliol. Recollim què en pensen diferents organitzacions i personalitats del món activista, de la comunicació i la cultura.

Per Xavier Puig i Sedano

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els darrers dies, les xarxes socials s’han omplint de missatges que debaten si és convenient o no que els independentistes vagin a votar a les següents eleccions espanyoles. Davant el desgast dels partits independentistes, les veus que aposten per l’abstenció creixen i, en paral·lel, també ho fan aquelles que els rebaten en un debat poc habitual fins ara a casa nostra.

El parer de les organitzacions

La pregunta se l’han fet alguns dels principals actors independentistes. Per començar, ho va fer la CUP, que durant anys havia apostat per l’abstenció a les eleccions espanyoles i europees. Es van presentar per primer cop el 2019, obtenint 2 representats, gràcies a un estret marge de vots al consell polític. En aquesta ocasió, els cupaires podien votar entre abstenir-se, fer campanya pel vot nul o presentar-se de nou. De nou, les bases del partit van avalar la candidatura. Aquest cop, amb una majoria més còmoda, el 60% dels vots. Així, la CUP tindrà papereta a les quatre demarcacions principatines, no pas al País Valencià i les Illes Balears.

També el Consell per la República va fer aquest debat al si del seu Govern. Finalment, van optar per defensar que “per la mateixa raó que cap partit unionista mai no demanaria l'abstenció entre els seus electors com una manera de combatre l'independentisme, el Consell fa una crida a la participació massiva de l'independentisme en aquestes eleccions espanyoles”.

Els darrers en plantejar aquesta pregunta ha estat l’ANC. L’entitat independentista demana aquest cap de setmana als seus socis si estarien d’acord “que a les eleccions espanyoles del 23 de juliol l’Assemblea promogui l’abstenció activa i el vot nul polític, amb la papereta del sí a la independència del Primer d’Octubre”. Mentre, la seva expresidenta, Elisenda Paluzie, proposava l’opció de deixar els escons buits, tal com havia fet en el seu moment Batasuna.

Al seu torn, el Twitter de CDR Catalunya s’ha pronunciat en favor de l’abstenció “com un toc d’atenció que els partits no semblen haver escoltat prou”.

Ni Esquerra ni Junts per Catalunya han plantejat en cap moment aquest debat al si de la seva organització i se centren a fer crides per mobilitzar el votant independentista.

Disputa a Twitter

Més enllà d’això, diferents persones a títol personal s’han posicionat aquests dies, en un debat digital que ja es va encetar abans de les eleccions municipals. De la persistent esbatussada en donava fe, en una piulada, el periodista nord-català Aleix Renyé: “No sabria dir qui són més pesats a can tuiter, els pro o els anti abstenció”.

El debat ha estat prou viu, sobretot, en entorns culturals, més enllà dels entorns polítics o activistes estrictes, i força comunicadors, músics i escriptors hi han volgut dir la seva.

Dir prou

Una de les figures que s’ha posicionat en favor de l’abstenció ha estat la comunicadora Juliana Canet. S’hi havia posicionat a través de Twitter -ara ha tancat el compte- abans de les municipals i ho va fer també en una entrevista recent a El Nacional. “El que passa és que jo ho entenc, el discurs de la por. És que és normal. És que jo també tinc por. Totes les decisions impliquen un risc. Totes. Puc comprendre que la gent estigui atabalada, però és necessari poder debatre totes les opcions amb normalitat, també l’abstenció”, explicava l’ara presentadora del programa XL de Catalunya Ràdio.

Els posicionaments abstencionistes parteixen, sobretot, d’una crítica a la manca d’acció de les formacions independentistes. “L’abstenció ès una opció democràtica com qualsevol altra. Es legitima i el missatge és molt clar. No els votem perquè menteixen i ens prenen per imbècils”, deia en una piulada l’actor Joel Joan.

En un article a El Temps de les Arts, Bernat Dedéu exposava que “incapaços d’oferir qualsevol avenç en l’autogovern i la sobirania (de fet, castrats d’enunciar un sol triomf en l’àmbit gris i caspós de l’autonomisme espanyol), els polítics catalans han viatjat mandrosament a Ripoll i després al País Valencià per fer pornografia política i veure si encara els queda algun vot al socarraet de la demagògia. No caigueu en la trampa; continueu abstenint-vos”.

Alguns, com el comunicador Albert Lloreta esperen que l’abstenció “pot sacsejar un espai que està molt desactivat i que necessitem actiu” i que “el xantatge de l’obligació de vot” troba que “ens anestesia”.

Seguint el fil de la idea de deixondir el moviment, l’escriptora Anna Punsoda, també partidaria de l’abstenció, es preguntava “quantes manifestacions històriques més s’han de muntar perquè us convenceu que hi ha país, que té moltíssima força i que no som nosaltres qui depèn dels partits sinó els partits que depenen de nosaltres?”.

Ser arreu

Entre els contraris a l’abstenció, s’argumenta, per exemple, que aquells espais que no ocupin ells partits independentistes els ocuparan els espanyolistes i seran ells els que prendran les decisions. L’escriptora Marta Rojals piulava que “l’abstenció no té amo, però el resultat si. El forat que no tapes tu, el tapa un altre”.

Una altra escriptora, Llucia Ramis, també molt crítica amb els partit polítics, assegurava que “som on som per la irresponsabilitat dels polítics i que és patètic per part seva limitar-se a demanar el vot mitjançant la por. Però tampoc es pot banalitzar ni minimitzar l’entrada de l’extrema dreta als governs”.

La posició lliga amb la idea que demanar l’abstenció parteix d’una situació de privilegi que fa que els canvis que hi pugui haver al govern no t’afectin molt en termes de subsistència. “Demanar l’abstenció és dir alt i clar que et penses que a tu no et tocarà perquè fas una vida prou d’ordre”, argumentava l’escriptora Bel Olid.

Ho apuntava també l’activista lesbofeminista Milena Duch: “Els que no veuen la necessitat de generar un mur infranquejable davant d’aquesta gent només ho poden fer des del privilegi i l’apatia del que no té sang a les venes”.

La poeta Blanca Llum Vidal reconeixia que el 23 de juliol no seria cap “festa de la democràcia”, sinó “només una barricada perquè no s’acabi d’enfonsar del tot”. Prou per oposar-se a l’abstenció, al seu entendre.

De fet, Vidal denunciava que “l’abstenció com a postura només antisistema no cola. Una part (ni idea de si és gran o petita) de l’stablishment polític i cultural català està orquestrant una campanya”

Arguments com aquest semblen convèncer, tot i un cert escepticisme, a l'escriptor Adrià Pujol. "No sé si servirà, però iré a votar per aquesta gent", piulava.

Qui no ha fet la feina?

En un article a El Temps, la investigadora feminista Marta Roqueta, defensora de l’abstenció, defensava que la culpa d’una eventual arribada de la dreta espanyolista i l’extrema dreta al poder no seria dels abstencionistes sinó “de qui no ha fet la seva feina”.

A parer seu, “la lògica pseudo-democràtica explica per què, davant la davallada de vots a les municipals i la conseqüent pèrdua de ciutats importants del país, els independentistes, en lloc de rectificar, amenacin l’electorat amb un govern de PP i Vox si no els donen suport a les generals. L’extorsió no és un reflex de la preocupació per la democràcia, sinó de l’assumpció del realisme espanyolista i de la visió clientelar que fonamenten la lògica pseudo-democràtica”. A més a més, considera que, en cas de voler votar, fins seria millor votar l’esquerra espanyolista perquè “si els independentistes defensen un programa espanyolista i tan sols es presenten per frenar l’extrema dreta, el millor és votar les dues formacions espanyolistes que poden fer-ho. Qui es vulgui abstenir, que s’abstingui. Però que ni un vot vagi a ERC, a JxC o a la CUP”.

En aquesta mateixa línia, Pilar Carracelas deia en un tuit que tant li feia si la seva abstenció ajudava al PP i Vox i assegurava que ella no volia “convèncer ningú de res. Simplement no els vull”.

Directe era també el polític Albano Dante Fachín que deia que “Espanya torna a tenir els catalans on volia: donant suport gratis a l’Estat Borbònic sota l’amenaça del soroll de sables. Vox i PSOE són dues eines de l’Estat per esclafar els seus enemics”.

Un altre exdiputat, Antonio Baños, exposava que tot i no estar “blasmant” el fet de votar, ell apostava per l’abstenció i responia a les crítiques d’entorns de l’esquerra independentista explicant que “l’abstenció enraonada (activa, en diuen) ha estat una opció habitual d’espais que admiro”.

Després, què?

Una de les coses que argumenten els contraris a l'abstenció és la gestió del què pugui passar després. El poeta David Caño, piulava que si PP, VOx i PSOE "celebren la teva abstenció, canvia d'estratègia... a no ser que tinguis un contrapoder ben organitzat i a punt per actuar".

 

En un fil, el que fou cantant de Brams, Francesc Ribera, Titot, expressava que "no hi ha res a defensar en el disseny de les estratègies dels partits, res. El sectarisme i el politiqueig s'han menjat l'entusiasme independentista". Tal vegada, considerava que "només hi ha una cosa pitjor que els partits independentistes usin nefastament la seva força: és que els partits independentistes no tinguin cap força. El partits poden rectificar si tenen força, no si no en tenen. Si no en tenen tornem a la marginalitat".

Ribera considera que l'abstenció serveix per "calmar individualment emprenyades", però no per avançar cap a la independència. I afegeix que si "l'abstenció massiva tingués darrere una estratègia planificada de remobilització, seria el primer. Però no és així. L'abstencionisme pretén que els partits independentistes (que "no són independentistes", "que són uns traïdors") rectifiquin. Que ho facin sense diputats. On hauran de rectificar? A l'Aquadiver?".

Criticava, també que l'abstenció perjudicava l'independentisme en el front internacional:

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.