Lleida, una de les capitals catalanes amb més singularitat, va trencar la dinàmica infinita de governs socialistes ara fa quatre anys. Miquel Pueyo, un històric d’Esquerra Republicana, va superar per vuitanta vots el PSC i va poder fer un govern independentista i plural. Després del resultat del passat diumenge, l’alcalde va anunciar que abandonava la política municipal. L’escrutini havia estat demolidor: el seu partit havia quedat tercer, per darrere del PSC i del PP, que ha aconseguit a Lleida el seu millor resultat a les municipals catalanes –amb el permís de Badalona– amb cinc regidors, tres més que en l’anterior legislatura; i 7.350 vots, 150 més que els republicans.
Què ha passat, a Lleida? El PSC, tot i perdre 400 vots, ha obtingut una àmplia majoria sense necessitat de renovar el cap de llista. Fèlix Larrosa va ser l’últim socialista a liderar la Paeria, per bé que durant poc de temps, quan el 2018 va substituir Àngel Ros després que aquest últim marxara a Andorra a exercir com a ambaixador espanyol. El 2019 seria derrotat per Pueyo, però enguany ha tornat amb la força que li atorguen nou regidors de 27 i més del 27% dels vots.
“Crec que és un resultat que moltíssima gent no esperava”, argumenta Francesc Canosa, periodista i escriptor lleidatà. Ell defineix el PSC com el “Partit Silenciós de Catalunya”, perquè “ha sabut imposar-se en moltíssims municipis sense que ningú ho detectés”. Segons explica, la victòria de Pueyo de fa quatre anys no només va ser un triomf de l’independentisme, sinó de la “voluntat general que la ciutat tingués un alcalde d’una altra formació”.
El PSC de Lleida, com en moltes altres ciutats, hauria aglutinat votants de diversos espectres ideològics gràcies, també, a la desaparició de Ciutadans, partit que va arribar a formar govern amb Àngel Ros a la capital del Segrià. El vot taronja ha estat absorbit pels socialistes. La politòloga Mercè Cortina interpreta que el PSC també s’ha beneficiat del “vot de càstig” contra ERC, un partit que hauria estat víctima de “l’alta generació d’expectatives”. “Com se sap, els votants d’esquerres acostumen a ser més exigents, i han castigat ERC després de prometre un canvi de rumb de la ciutat que no s’ha produït ni tampoc ha tingut cap reflex puntual”.
Segons Cortina, en contra de l’alcaldia hauria jugat “l’oposició interna” que Junts hauria desenvolupat dins del govern local, “intentant laminar el poder d’ERC sense que aquest partit ho haja impedit”. Alhora, considera també que les polítiques d’actuació social no han sigut les esperades.
Ingredients adequats com perquè la desorientació de l’esquerra i de l’independentisme done com a resultat l’abstenció –que ha apujat un 9%–, beneficie la mobilització de la dreta i empente un PSC que, tot i perdre vots, ha conservat la seua base electoral a través de les xarxes amb entitats veïnals i col·lectius locals teixides durant dècades d’hegemonia.
Tot i així, allò que més sobta és el creixement exponencial del PP, que ha obtingut un 9% més de vots i que ha superat, de llarg, el millor resultat que Ciutadans hi va arribar a aconseguir l’any 2015, amb l’11,9% dels vots. Enguany el PP n’ha aconseguit el 15,5%. “No s’acaba d’entendre”, diu Mercè Cortina, que a més apunta que l’augment assolit pel partit s’ha vist reflectit de manera més o menys homogènia en tots els barris.
El candidat del partit d’Alberto Núñez Feijóo, el jove Xavier Palau Altarriba, té 37 anys i ha destacat per recuperar el concepte de lleidatanisme. “Tenim una ciutat en decadència”, argumentava en una entrevista a la COPE. Tot i que justifica aquest corrent per a defensar el seu projecte en clau local i el distingeix del leridianismo, el cert és que la referència és simptomàtica i alhora confusa. El lleidatanisme va ser la resposta d’intel·lectuals com Josep Vallverdú al leridianismo franquista, inspirat en la divisió provincial i partidari d’allunyar Lleida del conjunt del Principat per aproximar la demarcació a l’Aragó. Les elits franquistes van impulsar aquest corrent clarament anticatalanista i amb elements folklòrics estimulat, també, per Josep Maria de Porcioles, qui abans de ser alcalde de Barcelona va presidir la Diputació de Lleida. Tot i la distinció del candidat del PP a Lleida, la història situa el seu partit més a prop del corrent espanyolista que de la reacció catalanista, fet que intensifica encara més la confusió del seu missatge.
Francesc Canosa analitza que aquest desenllaç electoral és, també, el resultat de l’efecte del discurs espanyolista, “especialment del PSC, que insisteix en aquesta falsa concòrdia mentre la llengua perd terreny i el procés de bilingüització s’accentua”. Segons ell, de fet, els socialistes “tenen la carretera asfaltada per presidir de la Generalitat, i Lleida marca una mica la pauta d’aquest futur i esdevé el sismograma del que ja és una realitat”. Segons l’escriptor, “amb el votant independentista desmotivat i quedant-se a casa, ha començat un altre procés”. Lleida en seria el primer símptoma.