Els Crítics

Jordi Curós, el pintor que es va amagar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La mort de Jordi Curós, ocorreguda a Barcelona el 14 del proppassat més de juny, ha passat molt desapercebuda,  tot i ser Curós un pintor de vàlua considerable. Havia nascut a Olot el 1930, i els seus darrers anys la intensitat de la seva creativitat no era la mateixa que en la seva època millor. Potser per això molts s’han oblidat d’ell.

Curós va participar en els Ciclos de Arte Experimental, de les Galerías El Jardín, de Barcelona el 1948, i formà part de l’innovador grup Indika, de Girona. Eugeni d’Ors es fixaria en ell i el portaria al Salón de los Once, de Madrid, el 1953, i l’any següent s’airejà a París, becat per l’Institut Francès de Barcelona.

El 1955, any en què celebrà una important individual a les galeries Syra de Barcelona, Cesáreo Rodríguez Aguilera ja l’incloïa en la seva Antología española del arte contemporáneo (Barcelona, Ed. Barna), i el 1959, Alexandre Cirici, en el seu llibret La pintura catalana (Palma, Raixa, Ed. Moll), que és un gran intent de síntesi de la història de la nostra pintura, dins el marc de tots els països de llengua catalana, escrivia sobre “la gran qualitat del seu arabesc angulós i els seus contorns trencats, segurs d’ells mateixos i sovint agressius, sobre el color lliure i fort, com un Buffet que fos autèntic, variat i ple de vida”, i l’incloïa en el capítol del neorealisme, al costat de Xavier Valls, Lluís Aragó, el Josep Guinovart d’aleshores i Todó, entre altres.

Fou expositor als Salons d’Octubre i als Salons de Maig de Barcelona, i des de 1960 formà part del grup 0 Figura, a la Sala Gaspar. El naixent, i efímer, Museu d’Art Contemporani de Barcelona li dedicà una exposició el 1961, any també en què participà en la renovació del tapís català. Juan Eduardo Cirlot tampoc oblidava Curós en publicar el seu llibre Pintura catalana contemporánea (Barcelona, Poliedro, Ed. Omega 1961), i destacava el seu pas des d’una figuració de formes monumentals a una esquematització molt lineal, abans de passar a l’informalisme el 1957. Es pot dir que, en general, en aquells anys ningú que volgués tractar la pintura catalana —i encara l’espanyola— del moment no es deixava al tinter Jordi Curós.

A la Sala Parés, on exposà fix durant molts anys, tenen emmarcats una sèrie de retrats dibuixats de personatges que passaven per allà en l’època a què m’acabo de referir, fets amb una força i una capacitat d’estructurar les formes que sens dubte són suficients perquè considerem Curós com un dels retratistes més capaços de la seva generació.

Santos Torroella tampoc deixaria de parlar d’ell a les seves publicacions, però encara faria més: col·laborar amb l’artista en la realització d’un llibre de bibliòfil (D’una ciutat, 1976), extraordinàriament dissenyat per Miquel Plana, on conviuen textos de l’escriptor amb il·lustracions de Curós, dibuixades onze anys abans, que són un retrat potent de Barcelona en blanc i negre, tot prologat per Marià Manent

Després de la seva aventura informalista tornà a la figuració, i des d’aleshores la seva presència a la bibliografia sobre l’art contemporani minvà, en part potser també per culpa d’ell mateix, que enfocà des d’aleshores la pintura amb un concepte on criteris bàsicament professionals perseguien més una productivitat àmplia que no la recerca d’un llenguatge fort, que era el que abans l’havia interessat més.

Són els temps de la seva presència a la “Penya La Punyalada”, grup del qual deixà dos grans retrats col·lectius a l’oli que són veritables documents únics d’un moment de la història de la nostra vida artística, teles que anaren a parar a la col·lecció del famós financer Julio Muñoz Ramonet, que li va fer una compra massiva d’obres d’ell de totes les èpoques, i que ara són propietat, per llegat del singular personatge, de la Fundació Municipal Julio Muñoz, de Barcelona.

A les sessions de la Fundació Xavier Nogués, del patronat de la qual formava part des de feia molts anys, el recordo fins l’any passat. No solia faltar-hi, malgrat l’edat, però hi intervenia molt poc, darrere d’una sempiterna mitja rialla entre escèptica i irònica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.