De l'esgotament del monocultiu de l'ska al panorama rock valencià, van sorgir projectes que trencaven amb el prejudici que tenia a sobre l'escena musical nostrada. Ritmes més influenciats per les guitarres, sonoritats electròniques i lletres rapejades van conquerir espai a la dolçaina, a la trompeta i al contratemps de les cordes. I de tot aquell maremàgnum de sàvia nova, va néixer una proposta que tenia el rock com a bandera.
Tardor, un grup creat a València, va confirmar-se des dels seus inicis com una aposta diferenciada. Al panorama musical valencià en llengua pròpia, mancaven bandes d'aquest estil. I Tardor va eixamplar el ventall de possibilitats i el públic de la mal denominada «música en valència». Una etiqueta de resistència que va morir quan la pluralitat musical va trencar amb el prejudici de cantar en català.
Ara, Tardor busca fer escombralls un altre mur. I ho fa amb les ferramentes adequades: un nou treball més pop, de reminiscències a bandes referencials com ara Lory Meyers o Love of Lesbian. Patraix, a jutjar per l'assistència del primer concert del grup amb el nou disc, és un èxit.
Aquest dijous el Palau de la Música va ser testimoni d'un públic entregat, que no va dubtar en fer miquetes els convencionalismes de veure una actuació asseguts i va aixecar-se per ballar amb els teclats de Yeray Calvo -la nova incorporació de la banda-, la bateria de Cesc Domènec i les guitarres i baix d'Àlex Martínez, David Garcia i Tono Hurtado.
Amb una escenografia carregada de misticisme pels fums i de rítmica per encendre i apagar les llums al compàs dels aplaudiments, Tardor va engalipar el públic només començar. No importava que el concert s'haguera iniciat més tard, ni que l'actuació perillara per moments. L'eufòria fou total. I més quan va sonar la cançó que du per nom aquest estat d'ànim.
Olmo, com a mestre de cerimònies i principal encoratjador del grup, va mostrar les seues qualitats, l'aportació musical que realitza amb els teclats per fer d'alquimista de l'harmonia. Domènech, al seu torn, també va fer d'agitador, d'instigador d'un respectable que no tardava ni mig segon en deixar d'estar assegut i aixecar-se per ballar alliberats de la constrenyedora butaca.
«És un orgull», no parava de repetir Àlex Martínez, davant la resposta dels assistents. Cançons com ara la mateixa «Eufòria», «Nevar a València» o «La Corda» van transformar-se en himnes per moments, si encara no ho són per als seus fans i la resta del panorama musical valencià. I tot, en una combinació entre temes dels seus anteriors discs, d'una pulsió més rockera i atrevida, amb l'estil sensible, acurat i d'insinuacions canalles de Patraix.
«Vull que comprem una casa» va erigir-se en la cançó estrella. En el tema icona d'un disc que promet trencar la barrera de fer rock en la nostra llengua i que aspira a demostrar la possibilitat de triomfar amb l'idioma del país. Un repte que amb les sonoritats compactes, tot i que amb marge per ser més contundents en directe, de Patraix pot aconseguir. Aquest dijous va ser la prova, on Tardor ha conquerit el Palau de la Música. Les fulles dels arbres van caure al ritme de les notes del quintet valencià.