Els vencedors de la Guerra Civil van tindre com a propòsit esborrar la memòria del llegat polític dels demòcrates derrotats. Un dels responsables d’aquest llegat va ser Josep Rodríguez Tortajada. Regidor de Sanitat a l’Ajuntament de València pel Partit Valencianista d’Esquerra, Tortajada es va fer càrrec de la presidència del València CF els anys de la guerra.
Aquest estatus li va permetre cedir el camp de Mestalla a les organitzacions polítiques republicanes i antifeixistes. L’anarquista Frederica Montseny hi va protagonitzar un míting l’agost del 1936, i pocs mesos després aquesta infraestructura esportiva, que enguany compleix cent anys, va acollir un partit amistós entre les seleccions valenciana i catalana com a símbol de fraternitat republicana. Símptoma d’aquesta relació eren, també, les trobades entre el president Lluís Companys i Josep Rodríguez Tortajada, o la visita d’aquest últim a la tomba del president Francesc Macià durant les seues estades a Barcelona.
La tasca de Cueva va permetre que el València CF atoragara, de manera pòstuma, la Creu d’Or i Brillants el 2016 a Josep Rodríguez Tortajada
Com calia esperar, Tortajada no va poder evitar la repressió del bàndol franquista. Va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i el 1944 va rebre la llibertat condicional. Era ben previsible que la dictadura mirara d’esborrar el seu llegat. El seu fill adoptiu, Francesc Cueva, que va morir aquest 26 de març a 83 anys, es va encarregar de corregir aquesta injustícia.
Perquè Tortajada, de fet, no va constar fins fa deu anys com a president del València CF en la història oficial del club. La tasca de Cueva va permetre que el València CF li atoragara, de manera pòstuma, la Creu d’Or i Brillants el 2016. Tortajada, a més, havia estat un dels grans impulsors de la Copa de l’Espanya Lliure, disputada en la zona republicana en temps de conflicte i guanyada pel Llevant. Un títol que tot just ara ha estat reconegut i que l’exalcalde de València (1979-1989), Ricard Pérez Casado, el qual va conèixer Cueva a inicis dels seixanta, lamenta que el desaparegut no haja pogut gaudir després de “la seua reclamació tenaç i d’haver esperat molts anys”.
En la mort de Cueva ha transcendit, fonamentalment, aquesta aportació històrica. Però la seua biografia serveix per a explicar la València resistent del segle XX. Ja durant la dictadura, quan com diu Pérez Casado “el país encara no tenia ni les cançons de Raimon”, Cueva es va implicar en tots els moviments nacionalistes sorgits, únicament, de les ganes per revertir aquella situació. El Front Marxista Valencià, un grupuscle integrat per estudiants format el 1958, integrava una quinzena de militants entre els quals estava ell. També hi figuraven Eugeni Boscà, els germans Codonyer —Francesc i Josele—, Domènec Serneguet, Albert Thous —net del compositor Maximilià Thous—, el llibreter Enric Tàrrega o Antoni Bargues, encara viu.
Bargues, que atén aquest setmanari, recorda que la seua amistat amb Cueva era “total i absoluta”. Tots dos eren fills de represaliats, i van desenvolupar consciència valencianista en els cursos de català impartits per Manuel Sanchis Guarner a Lo Rat Penat. El Front Marxista Valencià, explica, reunia persones que compartien “una manera de pensar que ens apropava a Catalunya a través del nostre idioma”. Tant era així, de fet, que aquest grupuscle va mantindre contactes amb el PSUC.
Tot i la seua estructura, tan clandestina com feble, el nucli del Front Marxista Valencià va ser reprimit pel franquisme.
Pocs anys més tard, desapareixeria el nom de l’agrupació, però no el propòsit. Era l’època del Partit Socialista Valencià, de les tertúlies de Joan Fuster al Club Universitari, de la posterior Germania Socialista —ja a inicis dels setanta— o d’iniciatives culturals tan determinants com la fundació de l’editorial 3i4 i dels seus Premis Octubre, que es continuen celebrant. Tal com indica Pérez Casado, la d’inicis dels seixanta també era l’època en què s’incorporarien a aquesta lluita persones tan decisives com Ferran Zurriaga, Enric Solà, Eliseu Climent o Vicent Álvarez, que convidarien el llavors futur alcalde a l’inici de la seua incorporació a l’acció política.
Tot i la seua estructura, tan clandestina com feble, el nucli del Front Marxista Valencià va ser reprimit pel franquisme. La Distribuïdora General, creada el 1959 per a difondre llibres en català des de València —tal com documenta Xavier Ferré Trill—, especialment relacionats amb la història, era gestionada per Francesc Codonyer, que pretenia convertir-la en una botiga de llibres. Però l’arrest de Codonyer i de quatre activistes més —entre els quals hi havia Jaume Pérez Montaner, Màrius Garcia Bonafé i Josep Giner Corral— per difondre propaganda antifranquista va desactivar la iniciativa. Antoni Bargues, de fet, recorda que eren perseguits per fer pintades en què es reflectia un missatge ben concís: “Parlem valencià”. S’emociona quan ho rememora, i demana “que no torne aquell temps”.
El Front Marxista Valencià tenia l’ànim de crear una formació desvinculada del Partit Comunista, tot i que no descartava aliances pragmàtiques. Fins i tot plantejaven “entrar al PC i intentar valencianitzar-lo”, o fins i tot “que el PSUC arribe a tots els Països Catalans”. Un plantejament que Francesc Codonyer va comentar a Fuster, que aplaudia la idea, però se’n mostrava ben escèptic. Aquest neguit era comprensible en tant que, tal com recorda Pérez Casado, el PCE veia aquell grupuscle “com un perill, com una desviació nacionalista, tot i que molts d’ells, com Enric Tàrrega, eren molt prosoviètics”.
Amb la dissolució de les sigles del Front Marxista Valencià, el Partit Comunista del País Valencià s’organitzaria al voltant de Codonyer, integrat per les tres organitzacions provincials valencianes del PCE i que es constituirien com a partit autònom. L’editor, traductor i assagista Gustau Muñoz hi era, i recorda coincidir amb Cueva, a qui descriu com “una persona molt cordial i íntegra”.
Més tard, Cueva treballaria, amb més o menys discreció, en les iniciatives nacionalistes posteriors, com ara Acció Cultural —ha mort sent-ne soci— o la Unitat del Poble Valencià, precedent del Bloc Nacionalista Valencià. Cueva ha faltat deixant enrere la construcció d’un món que avui està ben viu, i que va renàixer al caliu del seu compromís.