-Vostè ja no manté el carnet de cap partit?
-Estic desvinculat dels partits des de fa 10 anys.
-En va militar en uns quants...
-Vaig estar vinculat en la represa nacionalista dels anys seixanta. Des de la Universitat de València vaig participar en l’embrió del Partit Socialista Valencià que, després, aniria derivant en formacions futures. El PSV va patir un trencament a finals de 1966. Després d’això vaig estar un temps sense cap mena de vinculació fins que vaig passar per l’FLP [Front d’Alliberament Popular, sigles en castellà], que a Catalunya es deia FOC [Front Obrer de Catalunya] i a Euskadi ESB [Euskadiko Sozialisten Batasuna]. Va ser una experiència molt curta. Després, durant la Transició, intentàrem formar un grup d’esquerra revolucionària que va durar uns vuit anys i ja en la democràcia, que era quan existien els carnets de militància —abans només teníem el compromís— vaig passar per la Unitat del Poble Valencià i per Esquerra Unida.
-I de totes aquestes experiències, de quina està més orgullós?
-Realment, les militàncies i els compromisos polítics estan molt relacionats amb la conjuntura política i les oportunitats que ofereixen aquestes conjuntures. En aquest cas, em reconec en tot el que he fet. M’he dedicat amb èmfasi a la construcció d’un nou valencianisme. Vaig contribuir, d’alguna manera, a accelerar la caiguda de la dictadura. I actualment, girant la mirada enrere, veig que la trajectòria política d’aquells anys va servir per aprendre, per cometre errors i encerts per tal de construir un valencianisme transversal que podia estar en el Bloc, en Esquerra Unida o, parcialment, en altres forces polítiques com ara el PSPV. Aquesta realitat, la del valencianisme polític, té més continguts polítics i ideològics que abans i, per descomptat, té molt més arrelament i més presència social.
-Quan parla de valencianisme transversal es refereix a un nacionalisme valencià capaç d’integrar tant els sectors d’esquerra com els de centredreta, tot i que siguen molt minoritaris?
-No. Amb transversal vull dir que el valencianisme no està representat per una única opció política, sinó per diverses. El valencianisme pot estar en molts àmbits ideològics. Però en el nostre cas, el del País Valencià, dissortadament no hi ha un valencianisme significatiu en el centre-dreta, un sector que és totalment espanyolista. No hi ha una burgesia ni una classe dirigent que tinga un mínim sentiment valencianista, com sí que passa a Catalunya o a Euskadi.
-Al 1995, i vostè mateix ho comenta al seu llibre, la Unitat del Poble Valencià es presentava a les eleccions europees en coalició amb Convergència i Unió i amb el Partit Nacionalista Basc. No sé si allò podia ser identificat com un intent de la UPV de ser més transversal, però el cas és que vostè es va posicionar en contra i va impulsar un corrent intern, Esquerra i País, que acaba sent expulsat del partit.
-Sí.
-No era contradictori, això?
-El que no podia fer la UPV era disfressar-se de partit conservador quan no ho era. La UPV tenia una indefinició i una ambigüitat a l’hora de definir-se en un espai polític determinat, malgrat que la seua composició militant no era, ni de bon tros, conservadora. Tampoc ho és la del Bloc, que va de posicions possibilistes o socialdemòcrates a altres de més radicalitzades.
-Què va fallar al País Valencià perquè no disposara d’un corrent potent nacionalista valencià al si de la burgesia del país?
-Jo no soc investigador ni sociòleg, però no cal ser-ho per fer-ne la constatació. Això podria existir i podria ser una opció, el fet que una part de la classe dirigent valenciana actuara en clau de país. Però aquesta opció no la podem construir gent que som d’esquerres. Per això Joan Fuster deia que el País Valencià seria d’esquerres o no seria, perquè la realitat sociològica del país és que la burgesia ha pres una posició sucursalista i provinciana.
-Pensa que això ha canviat o està en fase de canviar, encara que siga mínimament?
-No ho sé. No et puc respondre. En principi, símptomes que hi puga haver un canvi important no es veuen. Seria desitjable, però no veig indicis significatius.
-Anem per ordre cronològic. Vostè va ser un dels fundadors de l’històric Partit Socialista Valencià, fundat entre altres per Joan Fuster, que estava cridat a ser el referent del catalanisme al sud del Sénia. Quins records en té?
-Crec que aquella va ser una experiència molt il·lusionant. En aquell moment es van obrir moltíssimes possibilitats. No possibilitats de poder, sinó d’articular energies i de generar un cert moviment. El que passa és que la immaduresa que teníem i les condicions de dictadura que hi havia ens eren desfavorables. No estava clar si calia centrar tots els nostres esforços en lluitar contra la dictadura o en generar un moviment valencianista. Aquest problema va existir. En un moment determinat s’havien de prendre decisions sobre l’aliança amb altres opcions polítiques que tenien presència al carrer. De fet, una de les primeres coses que vam impulsar des del PSV, que va ser la solidaritat amb els miners d’Astúries l’any 1962, la vam fer conjuntament amb el Partit Comunista i altra gent en una mena d’aliança antifranquista. Aquest tema, dins del PSV, no estava totalment clar. Però l’experiència va ser totalment positiva i interessant.
-Què era el que no estava clar? Si calia cooperar amb partits d’abast estatal com ara el PC?
-Sí. No estava clar si era compatible la tasca valencianista de conscienciació nacional amb els enteniments amb forces polítiques d’àmbit estatal.
-Fem un salt endavant. La Unitat del Poble Valencià estava cridada a aspirar a l’horitzó polític al qual va aspirar anteriorment, i en condicions totalment distintes, el PSV?
-Inicialment, crec que sí. Molta gent que estàvem allà i que veníem de viure aquella experiència pensàvem en aquests termes. Després, també va arribar a la UPV gent procedent del Moviment Comunista del País Valencià i d’altres grupuscles d’esquerra, fins i tot del mateix PC. Tots havien arribat a la conclusió que calia construir un valencianisme d’esquerres, ample i divers, que acollira moltes sensibilitats. Això era el que estava clar. I d’alguna manera, ara hi ha una certa continuïtat amb aquell plantejament inicial.
-I què va fallar?
-En aquest tipus de qüestions es barregen plantejaments polítics amb diferències personals. A la UPV hi havia persones amb idees que tenien projectes, encara que foren diversos pel que fa a la sensibilitat o a la definició. Per exemple, al partit hi havia gent com ara Josep Lluís Blasco (1941-2003), procedent del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), però alhora la UPV estava regida per Pere Mayor, una persona pragmàtica, amb virtuts i mancances i, sobretot, amb uns mètodes de direcció molt poc integradors. Mayor va arribar a fer, fins i tot, coses que no eren correctes, èticament, des del punt de vista del funcionament orgànic d’un partit. Dins de la UPV va mancar un poc més de diàleg intern i de participació. Potser alguns ens vam radicalitzar en una línia molt confrontada amb una direcció i que, cal dir, va ser molt poc integradora.
-Podria posar algun exemple que explique això que relata?
-A la ciutat de València es van fer unes eleccions per dirigir el partit al cap i casal. Pere Mayor va dictar els resultats de la votació, les xifres, i les va falsejar, tal com va concloure una comissió investigadora. Les paperetes les havien trencat. I on deia fulanito havien posat menganito. Tota la gent que estàvem en una línia, podríem dir, més d’esquerres, vam quedar marginats de la direcció.
-Vostè era fulanito, de fet.
-Sí. I part dels vots a mi mateix van ser atribuïts a una altra persona. No recorde exactament qui era. A més, la meua relació personal amb Pere Mayor em va evidenciar que ell no disposava de suficient mà esquerra com per tractar de solucionar les coses i no tensar més les cordes.
-Passant al Bloc, i pel que fa a l’horitzó polític nacional del partit, pensa que ha fallat alguna cosa?
-No tinc un coneixement intern del Bloc perquè no hi he estat mai. Crec que el Bloc, d’alguna manera, va ser un poc continuista de la UPV, tot i que en el partit s’han fet canvis des del punt de vista de tindre una visió més àmplia. Un tema com el de la política d’Estat, que era un tabú a la UPV, la qüestió de les aliances, s’ha explorat amb Compromís. I s’està fent política a nivell estatal, cosa que no existia a la UPV. El que representa avui Joan Baldoví, diputat al Congrés, és un canvi respecte al que hi havia a la UPV i al Bloc inicial.
-Entenc que parla d’un canvi a millor.
-Sí. Sens dubte, és positiu. Compromís és un encert. És una alternativa que, des del punt de vista electoral i social, arriba a més gent del que arribaria el Bloc estrictament o algun altre dels partits que integren Compromís. Fer una aliança política per fer política institucional ha implicat una ampliació de les possibilitats del valencianisme. I ha aconseguit arribar a sectors de la societat on el missatge, diríem, estrictament valencianista, no arriba del tot bé. Per això, crec que Compromís ha sigut un encert.
-La vicepresidenta Mónica Oltra és la cara més reconeguda de Compromís. Vostè la coneix molt, perquè va coincidir amb ella en el corrent Esquerra i País, enfrontat amb la direcció d’Esquerra Unida del País Valencià, quan la coordinadora era Glòria Marcos. Qui era Oltra a finals dels anys noranta en tot aquell context?
-Mónica Oltra era una persona molt més jove que molta de la gent que integràvem aquell corrent. Era una persona que volia fer política i jugar un paper important. Procedia de les joventuts del Partit Comunista i en aquells moments ella representava una promesa. Tenia qualitats de comunicació i de lideratge. A poc a poc va anar construint-lo. I ella, com tots els polítics, té les seues virtuts i les seues deficiències.
-Vostè comenta al llibre que una de les coses que van motivar l’enfrontament d’Esquerra i País amb la direcció de Glòria Marcos era l’ambició política de Mónica Oltra. Esquerra Unida, de fet, es va trencar com a grup parlamentari.
-Això és difícil de mesurar. Les persones tenen formes d’expressar-se i d’actuar. Entre la forma d’actuar de Mónica Oltra i la de Glòria Marcos hi ha molta distància. El fet generacional també influïa. Els projectes d’aquestes dues persones també mostraven diferències importants de continguts. Marcos tenia com a referents els més tradicionals i Oltra se situava en coordenades més ecosocialistes i modernes. Més del segle XXI.
-Des del 2015, Oltra és vicepresidenta de la Generalitat Valenciana. Com valora la seua tasca en primera línia política?
-Hi ha dues etapes d’Oltra. Primer en l’oposició i després com a governant. Com a oposició, va liderar una lluita per acabar amb l’hegemonia del Partit Popular. El seu paper va ser molt actiu i va representar la lluita contra la corrupció amb un estil molt cridaner, jove i fresc. De rebel·lia. Era el que tocava en aquell moment. Ara, a la Generalitat Valenciana, gestiona àrees molt difícils, com ho són els temes de dependència social i de protecció de la gent més vulnerable. No tinc massa dades per valorar aquesta gestió. Crec que s’està fent un treball amb algunes deficiències, amb perpetuació de problemes endèmics del comportament de les esquerres. Però crec que el balanç, en general, és positiu. Amb la resposta a la crisi del coronavirus així s’ha demostrat, almenys. S’ha fet una gestió raonable per part de tot el Govern valencià.
-Hi ha qui s’ha mostrat molt crític amb els menyspreus constants de Mónica Oltra al procés català. O amb el fet Compromís no es posicionara al costat dels Jordis, quan Unides Podem, Més País, PNB o el mateix Bloc entre més, sí que ho van fer des del Congrés dels Diputats, arran d’un informe d’Amnistia Internacional. Entén aquesta postura?
-El tema de les llibertats és un tema fonamental. Caldria tindre molt clara la diferència entre posicionar-se amb la línia seguida pel procés català i el que és la repressió de l’Estat contra unes persones que poden haver actuat de manera correcta o incorrecta. La repressió, crec, s’ha de denunciar. I no sé si han estat del tot a l’altura. Tampoc tinc massa elements com per jutjar-ho.
-Des de 2019, Unides Podem s’ha sumat a l’executiu valencià, que en l’anterior legislatura havia estat integrat només pel PSPV i Compromís. Com valora el paper d’Unides Podem al si del Govern valencià?
-Crec que, almenys la percepció que es té des de fora, és que la rellevància d’aquest espai és menor al si del Govern valencià, perquè la seua presència és més limitada. De tota manera, és interessant que hi participe, perquè visibilitza la possibilitat de fer acords entre l’esquerra. I això ho valore positivament.
-Vostè que ha navegat pels dos espais, amb qui s’identifica més a hores d’ara? Amb l’actual Compromís o amb l’actual Unides Podem?
-Crec que amb Compromís, que és el partit que he votat. Compromís, al marge dels continguts del programa, té molts elements compartits amb Unides Podem. Però és una opció valenciana, més pròxima, amb gent amb més experiència.
-Tornant a la seua trajectòria, vostè també va formar part del Consell Valencià de Cultura. Allà va viure una de les guerres per la denominació del català al País Valencià, que van desembocar en la fundació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com ho recorda?
-Crec que hi va haver un problema en el sentit que va haver un pacte secret o paral·lel en el qual, d’alguna manera, es van acordar uns termes assumibles per al Partit Popular. Tant Carmen Morenilla com jo, membres del Consell Valencià de Cultura en aquell moment, no vam estar d’acord amb aquell pacte, que s’havia traduït en un canvi de postura per part dels membres a proposta del PSPV que hi havia al si del CVC, que estaven a favor d’una fórmula de definició de la llengua que nosaltres consideràvem insuficientment clara pel que fa a la unitat del català. Crec que aquell punt s’hauria d’haver signat tal com ho exigíem nosaltres. Hi va haver persones que es van sumar al nostre vot particular, com per exemple els escriptors Ferran Torrent i Rosa Serrano o la cantant Enedina Lloris, perquè la definició no estava gens clara. I de fet, a hores d’ara, continua igual. El que passa és que persones tan significatives com l’exrector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra, van acceptar els termes que s’havien pactat.
-Per anar acabant, vostè, que ha militat tota la vida a l’esquerra, ha experimentat, tal com explica al llibre, les reserves d’una part important de l’esquerra estatal a l’hora de mostrar-se comprensiva amb les nacions perifèriques de l’Estat. Això vostè ho ha viscut com un fet constant o excepcional en la seua trajectòria?
-Si partim de la reivindicació que l’Estat és plurinacional i que això implica el reconeixement d’uns pobles com a nacions, ens adonem que aquesta és una assignatura pendent. És una de les utopies necessàries i que hem de tindre present com a orientació o com a nord. Al darrere d’això hi ha una utopia encara superior, que és la d’una Europa federal basada en les comunitats nacionals reals i no en unes fronteres estatals imposades.
-Però pensa que l’esquerra espanyola ha posat tot el que havia de posar per la seua part perquè les utopies a les quals vostè es refereix estiguen més a prop de ser una realitat?
-L’esquerra espanyola és molt diversa. L’esquerra majoritària o oficial, la del PSOE, per ser clars, té al seu si minories que estarien en aquesta línia de parlar de les espanyes i d’un Estat plurinacional. Però la doctrina oficial de la majoria de l’esquerra, en gran mesura, continua sense entendre aquesta plurinacionalitat. D’altra banda, des de la perifèria, especialment des de Catalunya, el missatge que s’envia cap a aquesta esquerra no sempre és un missatge per buscar adeptes, sinó per generar víctimes i victimisme. I en això tampoc no puc estar d’acord. Considere que el victimisme, com a eix fonamental de la reivindicació d’un Estat plurinacional, hauria de tindre una revisió perquè es generen més aliances.
-Per últim, vostè què ha viscut tan des de dins la política valenciana des de l’àmbit de l’esquerra i del nacionalisme, quin balanç fa de tots aquests anys?
-Al llibre plantege que, des del punt de vista de les idees, valors i continguts, la nostra lluita, tot allò que encetàrem i que ha tingut certa continuïtat amb els canvis que s’han anat imposant, en bona manera, s’han consolidat. Però encara queda molt de camí per fer. I això s’evidencia amb coses com ara la sentència del Tribunal Suprem contra la nostra llengua. El Suprem és un tribunal molt reaccionari i molt nacionalista espanyol. Però al marge d’això, una part molt important de la societat valenciana continua molt desinformada amb el tema de la llengua. I és aquesta una de les coses que hem de treballar perquè canvie.