Quan va començar a fer vídeos TikTok? És amb la pandèmia, com tants altres?
No, és post-pandèmia, de fet. Durant la pandèmia no m'hi vaig dedicar gaire. Feia receptes, però ja ho feia des d'abans de la pandèmia. Perquè soc cuinera. Les penjava en format fotografia. Va ser l'estiu passat que vaig començar a fer vídeos. I vaig començar a penjar-los als dos llocs, a TikTok i a Instagram.
És cuinera de professió, s’hi dedica ara mateix?
Ara soc professora de cuina. He estudiat cuina i he treballat en restaurants, normalment a la pastisseria, no a la cuina. Però, ara mateix soc professora. Això sí que va ser a través de la pandèmia. Quan va arribar la pandèmia ens vam quedar tots els cuiners sense feina. I com que jo en un futur volia ser professora, em vaig treure el màster i ja vaig començar.
Per què es decanta pels postres i la rebosteria?
És el que m'agrada i el que se'm dóna bé. Quan vaig haver d'estudiar cuina, no sabia si estudiar cuina o pastisseria, perquè m'agraden les dues coses. I a cuina s'estudia pastisseria però a pastisseria no s'estudia cuina. Per això vaig estudiar cuina. Allà podia tocar els dos pals. Però realment m'agrada més la pastisseria.
Què tenen els postres? Què els fa tan atractius per tothom?
Sucre, i el sucre és addictiu. Tot i que jo intenti treure-li, realment el que ens enganxa dels postres és això. La xocolata agrada a tothom. Bé, a la majoria de gent. A més, són com el premi al final de l'àpat.
En té cap de preferit?
Ara mateix el tiramisú. Vaig canviant, però ara mateix la meva obsessió és el tiramisú. He tingut el culant, el brownie, però ara mateix és aquest.
Què tenen aquests vídeos de cuina, com els que fa i que són molt habituals a TikTok o a Instagram, que ens enganxen tant?
Jo crec que és el fet que sembla fàcil. No faig els vídeos explicant igual que quan dono classes. Per exemple, a classes, les persones que venen ho fan per aprendre coses potser més tècniques, llavors els explico tot més dirigit a persones que s'estan preparant-se per ser professionals i, en canvi, els vídeos els faig per tots els públics. Semblen senzills. Crec que els explico prou clarament i que són molt dinàmics. Llavors, clar, són molt curts. Jo intento sempre que estiguin entre els 30 i els 40 segons. És fàcil parar-te a mirar un vídeo de trenta segons i dir ah, doncs jo també ho podria fer, això.
Els últims mesos la seva visibilitat ha crescut bastant a nivell de seguidors. Com gestiona aquesta referencialitat?
En aquestes estem, crec. No és gens fàcil, et diria. És difícil de gestionar i és difícil d'imaginar. Abans d'arribar fins aquí, també veia molta gent que deia que quan tens tants seguidors a vegades és una mica difícil. I no t'ho acabes d'imaginar tampoc. Ara, em trobo que hi ha gent que em parla cada dia, constantment. Ja ha començat a estabilitzar-se una miqueta, però potser m'he passat dos mesos amb què rebia entre 100 i 500 missatges al dia. I els contesto tots. Els contesto tots perquè jo vaig decidir contestar-los tots. Però arriba un punt en què és una mica massa estressant l'assumpte. Coses que em van bé: respondre al moment. Quan ho he acumulat, després per mi ha estat horrorós. Després, tenir molts seguidors també t'aporta que hi hagi gent que et toqui els nassos. Gratis, perquè ve de gust. I això també té la seva feina de gestionar. Se li ha de donar voltes i se li ha de treure importància. He hagut de relativitzar dins el meu cap. Tinc 50.000 seguidors i una persona m’acaba d'insultar. Una de 50.000. No passa res. Però és veritat que et quedes amb allò al cap. Si ho penses una miqueta fredament, no té cap sentit.
Pel que fa a la responsabilitat, en sents més a l’hora de fer continguts?
Sí. Amb el tema de l'alimentació i els trastorns de la conducta alimentària i tot això. Estic tocant el sector d'alimentació saludable, per tant, s'acosta als problemes que hi ha amb l'alimentació. Vaig penjar un vídeo en què vaig dir que “si t'estàs cuidant, aquest vídeo és per tu”, o una cosa similar. I hi va haver una persona que em va dir que hauria d’anar en compte amb aquest concepte perquè es pot malinterpretar. Pot ser l'inici d'un problema si una persona considera que això que té menys calories, que en aquest cas no en tenia menys, però que m'han dit que m'anirà bé per cuidar-me i que a partir d'aquí generarem una obsessió. Llavors, vaig molt en compte a l'hora d'expressar-me, parlar, sobretot en aquest àmbit, en l'àmbit dels trastorns de la conducta alimentària, intento anar molt en compte amb el que dic, amb el que faig i amb com ho expresso, perquè no vull generar cap problema a ningú, si us plau. Per això també dic que sigui sa pel cap i pel cos. Si et menges un dònut de Panrico no passa res. No ens morirem. Ara, altres responsabilitats que crec que tinc són el tema de la llengua.
Per què?
Crec que hi ha molta gent que ha caigut en el fet que si ho fas en castellà arribaràs a més gent. Soc conscient que si ho fes en castellà arribaria a més gent. Soc conscient que el meu perfil en castellà no hauria explotat aquest Nadal, sinó que hauria explotat fa mesos i que no tindria 50.000 seguidors, sinó que en tindria moltíssims més. Soc plenament conscient, però m'és igual. M'encantaria que no fos així, però jo he decidit que és en català i que d'aquí no en sortirem. Per mi és una responsabilitat també ensenyar al món que es pot fer en català i es pot triomfar.
En el tema de la visibilitat també, el fet de fer el pas de la televisió a la ràdio ha suposat un canvi?
No, no et pensis. La veritat és que no. De fet, a la ràdio ja hi era abans, de créixer així bastant. Hi soc des de l'octubre o el novembre. I a la tele sí que va ser arrel que se'm va viralitzar el vídeo i tal, però jo no he notat una gran diferència. Al final, el públic del Tot es mou, per exemple, és gent que estigui a casa al matí. Això són jubilats que potser no em segueixen a Instagram
Amb el creixement, deuen haver arribat més propostes de contingut patrocinat. Li costa posar en valor la feina que fa davant d'aquests patrocinadors?
Sí, costa molt. Hi ha gent que fa unes propostes surrealistes. Vaig col·laborar ja fa uns mesos amb una marca, Just Spices que em pagaven 80 euros per vídeo. I jo en aquell moment vaig dir, què bé, 80 euros per vídeo, tu. Mira, no sé, mig dia de feina i m'emporto 80 euros, no està malament. Clar, que em tornin a contactar fa 3 setmanes, i m'ofereixin els mateix però per 60 euros... Te n'estàs rient de mi, o què? O sigui, he fet un canvi molt substancial, com perquè m'estiguis oferint menys. Em trobo bastantes empreses que t'ofereixen visibilitat, o que t'ofereixen una experiència. Vine a visitar aquest museu, i em fas uns quants vídeos i unes quantes coses, i hauràs visitat el museu. Sí, bé, ja, però què guanyo jo a part de la visita al museu? Que molt bé, culturalment m'estaré enriquint molt, però no viuré d'aquest enriquiment. Sí, crec que costa bastant. No sé si és una cosa del català, no sé si és una cosa que a les empreses els costa, no ho sé.
Ara que treu la qüestió del català, l'altre dia va dir a Twitter que tenia problemes amb les marques per aquesta qüestió de la llengua.
Sí, m'he trobat ja unes quantes empreses que fan una proposta, que no està malament i tal, i llavors et diuen que parlis en castellà, i no té cap sentit, això. Crec que les persones que estan darrere d'aquest tipus de màrqueting no reflexionen, no estan actualitzats. Jo sempre poso l'exemple d'una formatgeria catalana, que em consta que col·labora amb un amic meu, que és andalús, que li envia formatges, que fan sortejos, i tot plegat, i en canvi amb mi no han volgut col·laborar.
Per què?
Perquè ells diuen que busquen arribar a més gent. Clar, aviam, el meu amic, per exemple, ara mateix té, no sé si són 15.000 seguidors. Llavors, m'estàs dient que et surt més a compte enviar formatges fins a Andalusia, que es faci un sorteig amb gent d'Andalusia i haver d'enviar el premi a Andalusia? És més possible que sigui més ben acceptat a Catalunya que no pas a Andalusia. A més a més, tindrà un cost molt menys elevat enviar-ho a Catalunya que a Andalusia. A més a més, si a mi em dius “no, jo ho faria si ho fessis en castellà”, això no té cap sentit, perquè la gent a la que jo arribo és catalana. Et puc arribar a 50.000 persones en català. Quin sentit té que ho faci en castellà i arribi a aquestes 50.000 persones igualment en castellà i que, a més a més, aquestes 50.000 persones em diguin què fas parlant en castellà? No té cap sentit. Però bé, no passa res. Pedagogia. És xocant.
Té una comunitat que la recolza bastant amb aquests temes, oi?
Sí, molt. I he de dir, que no ho dic gaire i s'ha de dir, que tinc molts seguidors que no són catalans i també em recolzen molt amb això. Cada vegada que algú m'ha dit que parli en espanyol, hi ha bastantes persones castellanoparlants que em contesten dient, doncs jo sóc de Madrid, jo sóc de Múrcia, jo sóc de no sé on i m'estic esforçant per entendre't i moltes gràcies per fer-ho. També tinc bastanta gent que no és catalana que s’esforça i crec que això no ho dic gaire i també s'ha de dir.
Sovint fa receptes molt ràpides. És perquè això que es diu de “la cuina vol temps” és una cosa del passat?
No, què va. Jo estic super d'acord amb que la cuina vol temps, però no en tenim. Llavors s'han de buscar alternatives. S'han de buscar alternatives perquè un dia hi dediquis més temps i un altre, amb el que ja havies fet el dia anterior, puguis fer-te un plat en un momentet. Jo estic molt d'acord amb que la cuina necessita molt de temps, encara que no sigui el que jo faig.
Aquestes receptes ràpides et permeten sortir del pas. Però la qualitat no és la mateixa, o sí?
No. A veure. Mig, mig. Jo crec que pots fer coses molt bones molt ràpid, però també crec que majoritàriament per fer coses molt bones t’hi has de dedicar més temps. Les coses que pots fer amb poc temps són coses més petitones. Per exemple, jo faig la recepta del tiramisú, que t'he dit abans. L'he fet unes quantes vegades i l'he fet en diferents formats. Però si fes la tradicional trigaria més i la tradicional per mi és la que és més bona. Jo et dono opcions més ràpides. Ara, amb la tradicional, que crec que també l'he fet en algun moment, ja ho dic, en aquesta trigaràs més.
A l'hora de fer aquestes receptes, per fer-les ràpides entenc que hi ha una part d'innovació. Experimenta o són coses que ja ha vist en altres llocs?
Jo abans d'estudiar cuina vaig estudiar química. Llavors, no vaig acabar la carrera, però crec que els tres anys de química que tinc m'ajuden molt a entendre els processos i llavors poder, com dius tu, innovar amb una miqueta de base. Sempre dic que jo no soc una persona que repeteixi les receptes cinquanta vegades fins que em surt la bona. Potser dues, tres, com a molt. Però darrere de cada recepta jo hi busco la lògica, formulo la recepta, calculo les quantitats que té de cada cosa per intentar que em surti bé a la primera. Llavors, clar, a mesura que vaig descobrint, que puc utilitzar el microones, puc utilitzar no sé què, també m'estudio una miqueta com afectarà aquest microones en aquesta recepta i per tant com he de canviar la recepta perquè m'acabi sortint. Hi ha innovació i diria que surt bastant d’aquí, del cap, però perquè hi ha una base prèvia.
Un adjectiu que sovint acompanya els seus postres és el de sanot. Per què posa èmfasi en això i per què intenta buscar aquestes versions sanes de les receptes?
Que el sucre és addictiu, és un fet estudiat. Hi ha estudis sobre el fet que el sucre genera molta addicció. A banda de l’addicció, no té una afectació positiva pel cos, ens provoca molts problemes físics i mentals. Jo buscava inicialment una alternativa al sucre, una alternativa als postres sense sucre, que fos més sana i que per tant en poguessin menjar més a diari. El que passa que després, quan vaig passar-me al concepte sanot, vaig incloure que fos sa tant pel cos com pel cap. Sempre ho dic, hi ha dies que passo per davant d'una pastisseria, veig un croissant i em ve de gust. Sé que porta sucre i que no m'anirà bé pel cos, però limitar-me a no menjar-lo perquè és dolent, farà que vulgui aquell croissant encara més i que em passi tot el dia dient vull aquell croissant. Llavors, si em ve de gust, me'l menjo, ja està, sé que m'he menjat una cosa que potser no és la més positiva pel meu cos, però m'ho he passat superbé menjant-me'l, a partir d'aquí, si després vull uns dònuts i estic a casa i me'ls puc fer sans, perfecte, i si no, me'ls compraré també i no passarà res. És una miqueta buscar un equilibri entre el que ens va bé pel cos i el que ens va bé pel cap, perquè al final si no estàs bé del cap, tampoc estàs bé del cos.
Entenc que és perquè l'alimentació té un paper important en la salut mental?
Sí. Vaja, jo crec que sí. Tampoc he estudiat sobre això, però jo crec que sí. Com a persona que menja molt, jo crec que sí.
Hi ha un altre ràpid en els seus vídeos que és la manera en què els edites, en què els compactes. Com ho treballa, això?
Això ho faig tot amb el mòbil. Tot el procés el grabo tot seguit i després vaig retallant i vaig ajuntant. I busco sempre que sembli tot més orgànic, més com si fos seguint. Però amb el mòbil, la veritat és que de moment me'n surto prou bé. Editar el vídeo ara ho tinc bastant per la mà i potser trigo mitja horeta. La feina prèvia potser és més encara: anar a comprar els ingredients i fer la recepta i tot. Jo normalment estic gravant ara un dia a la setmana i gravo dues o tres receptes només. Va haver-hi èpoques en què gravava fins a 14 en un dia, però ara n'estic gravant dues o tres i potser he de dedicar el dia sencer.
Ha hagut d'anar veient quin volum de feina podia assumir o volia dedicar a això.
Sí, és el que et dic. Abans de l'estiu, ara fa pràcticament un any, va ser quan vaig decidir que gravava 14 receptes en un dia perquè en aquell moment estava penjant receptes diàriament i a més a més me n'anava un mes fora. Va arribar un punt en què dic que no fa falta penjar una recepta cada dia. Una, perquè jo m'estic estressant molt i l'altra perquè al final la gent no té temps ni de veure-les totes. Llavors ja vaig passar a penjar-les cada dos, cada tres dies i va seguir funcionant bé. No fa falta estressar-se tant ni dedicar-hi tantíssim temps.
El dia que cuina 14 o 4 coses, què en fa del que cuina?
És una gran pregunta aquesta. Aviam, jo ho faig tot en petit format. Això a vegades no es veu, però normalment tot és bastant petit. El que passa és que ja ho munto de manera que no es vegi. I per exemple, la temporada que feia 14 receptes en un dia, les congelava. Ho congelava pràcticament tot. I llavors, com que després al final, durant tot l'estiu no vaig gravar res sinó que vaig anar utilitzant tot això, doncs també m'ho vaig anar menjant. Ho vam anar traient i ens ho vam anar menjant a casa.