L’allau immigratori que les Illes reben des de fa un quart de segle ha capgirat no només la demografia tradicional sinó darrerament també altera la sobrevenguda. Quan s’inicià el boom de l’arribada massiva d’estrangers a Balears, sobretot eren de l’Europa rica. Cal situar-se a mitjans de la dècada dels anys noranta. D’ençà el 1991 el Govern de Gabriel Cañellas havia apostat per l’atracció d’estrangers d’alt poder adquisitiu que triessin les Balears per establir la seva segona residència. I les messions posades funcionaren prou bé. Al cap de cinc anys ja es notava l'èxit.
En tan poc temps la fesomia de la colònia estrangera a les Illes canvià. Fins aleshores la colònia forana més nombrosa, a banda de l’espanyola, era la britànica. La formaven els que havien nascut i/o viscut a les colònies que s’independitzaren durant els anys cinquanta i seixanta. Aquest setmanari va fer un reportatge, a mitjans del noranta, sobre què quedava d’aquells entranyables vells britànics que feia trenta anys que havien fixat la seva residència a Palma després d’haver passat tota -o quasi- la seva vida anterior a Índia, Pakistan, Nigèria, Kènia... o qualsevol altre indret dels molts que havien estat sota el domini de Londres. A Mallorca se solien reunir en l’Anglo American Club, situat a la barriada d’El Terreno, on la majoria vivia, en un xalet de tres plantes, amb un enorme retrat de la reina Isabel II presidint l’estança més noble, amb una sala per prendre el te cada horabaixa i en el soterrani , per suposat, una taula de snooker. Allà recordaven les seves històries antigues a les colònies i mantenien les tradicions -com l’aniversari de la monarca, una de les fites més importants de l’any-, a més, per suposat de relacionar-se entre ells , no debades ni un parlava no ja català, sinó ni tan sols castellà. Mai s’integraren. Arribaren a Palma perquè els preues eren barats i el clima benigne. I s’hi quedaren. Els més vells dels quals, però, arribaren a passar problemes econòmics durant la dècada dels noranta degut a l’increment de preus mentre que la seva pensió no pujava tant, ni prop fer-hi.
A mitjans d’aquella dècada començaren a arribar també els alemanys. Era una tipologia diferent d’immigrat. De més poder adquisitiu que els britànics referits, començaren a comprar cases per tot arreu i no es concentraren en un sol lloc de Mallorca. En mitja dotzena d’anys la seva presència es va convertir en part de la quotidianitat mallorquina. Aviat obriren negocis a posta per a ells: immobiliàries, assistència mèdica... L’impacte social fou tan gran que es parlava habitualment a través de la premsa de la «invasió alemanya», sobretot des de que un polític germànic cità l’illa com un «land» del seu país, mig en broma i mig seriosament.
Des d’aleshores els alemanys s’han fet part del veïnatge mallorquí. Alguns s’han integrat -i els fills s’han escolaritzar en català-, però la majoria no: simplement passen temporades a l’illa o hi viuen -jubilats, sobretot- sense permeabilitat amb l’entorn.
El boom de la immigració d'alemanys els convertí en la principal colònia estrangera, amb uns 40.000 residents el 2012, segons les dades fetes públiques la setmana passada per l’Institut Balear d’Estadística -Ibestat-, citades pel diari de Palma Última Hora. Eren exactament 36.259. Després n’hi havia una quantitat flotant que sovintejava les Balears sense viure-hi, però passant-hi llargues temporades, que arribaren a ser uns 40.000 més.
Les coses han canviat en els últims anys. El 2022 el nombre de veïnats alemanys, és a dir empadronats a les Illes, ha baixat a la meitat dels que eren una dècada abans: 18.775. Què està passant?
Radiografia de la immigració. Per una banda, el boom turístic permanent en el que estan immerses les Balears des de fa uns trenta anys -amb els parèntesis de les crisis de 2008-2011 i 2020-2021- ha actuat com a factor d’atracció de mà d’obra estrangera que ha canviat radicalment la societat illenca. Els preus han pujat molt, s’ha incrementat la població enormement... Ni Balears en general ni Mallorca en particular són el que eren. Entre això i el fet que el Govern espanyol -amb Cristóbal Montoro de Ministre d’Hisenda- obligà als estrangers a pagar l’impost patrimonial -cosa que féu que alguns tornessin empadronar-se al seu país d’origen tot i seguir vivint a Balears, però de forma no oficial-, a més d’altres raons ignotes, els alemanys han partit.
No són els únics, però. També la colònia britànica s’ha aprimat. Aquells entranyables vellets de les colònies ja no existeixen. Van ser substituïts per britànics d’alt poder adquisitiu que , com els teutons, comparen cases de vacances a les Illes. I d’altres que s’instal.laren a les Illes per fer feina, també. Arribaren a ser en conjunt 23.562 el 2012. Dotze anys després eren 19.211.
Però sobretot el que ha passat ha estat un canvi radical en la fesomia de la immigració. A finals dels anys noranta la immensa majoria dels estrangers residents eren alemanys i, a prou distància per sota, britànics. Ja no és així. L’atracció de mà d’obra per alimentar el boom turístic i constructiu ha fet que ara les tres principals colònies estrangeres sigui la marroquina -amb 29.489 membres-, quan el 1997 eren 3.860; l’argentina, amb 27.965, quan abans eren 3.729; i la colombiana ha passat de 480 a 24.342...
En conjunt, el 1997 residien a les Illes poc més de 30.000 estrangers, ara són més de 222.000, que provenen de gairebé tots els països del món menys de vuit. És la nova realitat de la immigració a Balears.