Per què es llança a fer aquest llibre sobre l'espai convergent?
Com que portava anys seguint les conseqüències de la seva transformació, que és Junts per Catalunya, m'interessava anar més enllà del dia a dia. Veure les arrels de què porta a un partit que tenia un perfil moderat, col·laborava en la política espanyola i era autonomista (i en algun moment sobiranista), però no independentista fins al 2012, a fer tots aquests canvis fins que un dels seus principals successors, Junts per Catalunya, defensi la unilateralitat, la confrontació i fins i tot surti del Govern de la Generalitat.
Amb aquest plantejament inicial començo a fer una recerca sobre tres preguntes. La primera, perquè es produeix la mutació independentista de Convergència. La segona, per què decideix autodissoldre's el partit. La tercera, quins són els motius de la fragmentació i potser radicalització del discurs que hi ha hagut els últims anys.
Vostè comença a treballar, per edat, cap al final d'aquesta història. Com ho ha gestionat això?
Era el meu principal repte. He fet de periodista sobre el terreny a l'última fase i hi havia unes arrels històriques que havia de detallar el màxim possible. He fet servir fons documentals, bibliografia i entrevistes. He fet una seixantena d'entrevistes a dirigents polítics de totes les èpoques que m'han donat les claus per acabar de contrastar informació i entendre amb més profunditat algunes decisions. També les pugnes internes. Al final, ho he suplit amb fonts, que és el que faig al dia a dia.
La seva perspectiva canvia en ser una periodista que no ha treballat a la Catalunya pujolista?
Segurament em dona distància per analitzar-ho o per parlar amb les fonts sense apriorismes. M'ha agradat fer la primera part del llibre per això, perquè em quedava més llunyana. Era una manera de descobrir coses que en el dia a dia potser et passen per alt.
Aquesta distància com l'ha buscat en el moment actual, que viu al dia a dia...
Decideixo fer el llibre, també, per agafar distància del dia a dia. En el dia a dia estem acostumats a anar fins a l'últim detall i totes les decisions. En aquesta part, he intentat, de tot el que ha passat els últims anys a Junts per Catalunya, identificar què és clau per explicar quina és la manera de funcionar del partit, què pensa, quines són les seves claus de decisió o perquè prenen algunes decisions que per la seva tradició no eren intuïbles, com la darrera sortida del Govern.
Li va costar decidir-se a fer servir "Convergència" al títol del llibre?
El llibre es mou tota l'estona entre si és una extinció o una metamorfosi de convergència. El llibre, des del principi, és sobre Convergència. Entre aquestes dues parts, vaig decidir posar les dues al llibre per mantenir la incògnita sobre la tesi.
Es decanta per la metamorfosi...
Al final, hi ha un fil conductor clar entre què és Convergència i el que acaba sent Junts. Malgrat que Junts tingui comportament aliens a Convergència o discursos que qualsevol dirigent dels anys noranta no compraria. Un dels arguments que poso sobre la taula és que la darrera evolució de Convergència el 2015 (la formació de Junts pel Sí i el plantejament dels divuit mesos per fer la DUI d'Artur Mas) també és Convergència qui ho fa. Les arrels del discurs de Junts tenen el seu origen a la darrera evolució de Convergència. Una Convergència poc reconeixible al que havia sigut sempre. Crec que hi ha un fil conductor. A banda que la majoria de dirigents exconvergents estan a Junts per Catalunya. I, a més a més, en la darrera consulta sobre la sortida del Govern, hi ha una part de Junts que vol tornar al que havia sigut Convergència. Hi ha prou coses per defensar que és una metamorfosi.
Al llibre diu que el canvi més gran no és el de Convergència, sinó el d'Artur Mas.
Jordi Pujol i la família plantegen la successió quan tenen el control del partit. No hi ha un contrapoder, com el roquisme, sinó que ells controlen el que és Convergència i el que vol dir ser convergent. S'escull Artur Mas com a successor, que ha de ser una mena de transició i continuïtat del que ha fet el pujolisme. Segurament, perquè Oriol Pujol era el següent a agafar les regnes de CDC. Així es veu en el congrés de 2012 de CDC, quan li donen la secretaria general.
Tot això no surt com havien previst perquè Artur Mas, amb les circumstàncies que li toca gestionar, acaba protagonitzant una mutació independentista de Convergència. No era la seva tradició política. Artur Mas no ve de l'activisme com pot venir el seu pinyol, amb tot el Freedom for Catalonia o l'FNEC. Mas no comparteix aquest passat.
Des del pinyol, alguna de les anècdotes que expliquen és que al principi defensa entrar al Govern de Madrid o tenir una política molt més moderada de la que acaba tenint. Al final, és ell, amb una conjuntura concreta, qui acaba fent l'aposta perquè Convergència s'acabi fent independentista.
Què és el pinyol?
La colla que envolta Artur Mas. El seu nucli més fidel que l'acompanya des de la construcció del seu lideratge als anys noranta fins a la seva arribada a la Generalitat. El nucli dur d'aquest pinyol és Oriol Pujol -clau perquè Mas sigui el successor de Jordi Pujol-, David Madí, Joaquím Forn, Francesc Homs i Germà Gordó -tot i que en alguns moments està més allunyat del grup.
Fins a quin punt, els casos de corrupció com el Palau o la confessió de Pujol, són importants en aquesta metamorfosi?
En la segona pregunta del llibre, en el perquè es decideixen dissoldre, el factor determinant és la corrupció. En la mutació independentista hi té més a veure un factor estructural, el canvi generacional i unes bases crescudes amb el pujolisme que creuen que poden fer un salt més enllà de l'autogovern. També el context que troben a la Generalitat quan arriben al poder un altre cop. En canvi, la corrupció afecta en decidir tancar el partit i obrir una nova formació, el PDeCAT. Per què? En termes simbòlics la confessió de Jordi Pujol lamina la identitat de Convergència. En el moment en què Jordi Pujol defineix què és ser convergent, quan el mite cau, els és molt difícil mantenir això. A més a més, en el moment en què es veu que el Palau està a punt de tancar i apareixen causes com el 3%, creuen que és inviable mantenir Convergència com a estructura per seguir fent política. El que fan és convertir-la en una mena de banc dolent i crear una cosa nova per seguir navegant sense tenir tota la pressió directament al partit.
Tot i que la família Pujol s'aparta del dia a dia del partit per la confessió de la deixa, encara manté influència política sobre la formació?
En els anys immediats, després de la confessió i el pas al costat d'Oriol Pujol, no acaba de tenir influència en la presa de decisions, com tancar el partit. Pujol demanava que se salvés el partit. Que l'apartessin a ell, que sacrifiquessin el mite, però salvessin el projecte. Els dirigents de l'època creuen que sense ell és impossible salvar el projecte, perquè ell significa massa. A partir d'aquí, crec que la família no té incidència en el que es fa en el procés. Bàsicament, perquè des dels anys de l'Estatut demana posar el fre tot i que diu que no té arguments per rebatre l'independentisme. Sí que potser torna ara a tenir una presència o influència i es treu Jordi Pujol de l'ostracisme, es recupera la seva presència pública. Hem vist com Jaume Giró o Victòria Alsina han començat a reivindicar la figura de l'expresident i el llegat de Convergència. És una cosa que Junts no havia fet prèviament. També, qui acaba ara liderant el partit, com el secretari general Jordi Turull o el candidat a Barcelona Xavier Trias, té vincles directes amb el pujolisme i la família Pujol. En aquest sentit, pot ser que hi hagi una influència.
Per què creu que hi ha ara aquesta voluntat de "rehabilitar" la figura de Pujol?
Té a veure amb el fet que la confessió queda més lluny en el temps, tot i que hi ha pendent un judici a l'Audiència Nacional que no s'ha resolt. Té a veure, també, amb què un cop el procés no ha sortit com volien els independentistes hi ha una recuperació del terreny de joc previ. En aquest context, els dirigents provinents de Convergència o que s'hi identificaven, creuen que és el moment de recuperar el llegat o reivindicar la figura.
Fins a quin punt és important el tarannà de Carles Puigdemont perquè Junts per Catalunya no sigui una estructura com la de Convergència?
El seu lideratge és determinant per atraure persones que potser eren alienes al món convergent. En això és clau el seu paper el 2017. Atreu una tradició política que no s'assembla al que havia estat CDC. Quan és president de la Generalitat i manté un distanciament amb el PDeCAT, creu que passat l'1-O cal fer una nova formació que respongui a les coordenades que deixa el procés. És clau per explicar el tipus de fundació de Junts.
Podem dir que Junts té dues ànimes?
Jo diria que en té tres. Una, la més possibilista, es posiciona per quedar-se al Govern. Fa campanya per això obertament. L'altra és l'ànima més activista o borrassista, que vol sortir del govern des del principi. El tercer element és el puigdemontista. En funció de les circumstàncies es decanta per un cantó o l'altre. En el cas de la sortida del Govern, Puigdemont es decanta per sortir i fa que la consulta la guanyi l'ànima més activista. El tercer espai es situa entremig. En el cas de l'Ajuntament de Barcelona, el puigdemontisme s'alinea amb el pragmatisme de Xavier Trias. Per això és tan difícil saber com acabarà la pugna interna de Junts.
Això explica aquestes decisions que van en direccions oposades. Tenir un alcaldable com Xavier Trias, que diu que Junts s'hauria d'assemblar a Convergència, i sortir del Govern és contradictori...
Exacte. I es dona, a més, en el mateix moment històric. Això és el que xoca més a l'hora d'explicar què és Junts per Catalunya. És una balança contínua entre una ànima i l'altra i cap de les dues s'acaba d'imposar. L'elecció del candidat a Madrid i a la Generalitat acabarà de decidir el rumb del partit. És una incògnita com acabarà virant el partit o si estarà eternament imposant-se una ànima i l'altra en funció de les circumstàncies.