El segle XVI va ser el de la màxima extensió de l’Imperi espanyol. Amb els reis Carles I —i V del Sacre Imperi— i Felip II s’arribà al cim del poder polític i militar arreu del món. Tan extensos eren els seus dominis que el monjo fra Francisco de Ugalde digué a Carles I que “teniu un imperi en el qual mai no es pon el sol”, perquè sempre hi havia algun lloc on era de dia. Abastava possessions a Europa, Àfrica, Àsia, illes del Mediterrani i l’Atlàntic i, sobretot, la immensa Amèrica conquerida a partir de 1492.
El segle XVII veié les primeres mostres de decadència espanyola. La cort i el seu govern intentaren centralitzar a l’estil francès, sense èxit, l’estructura política composta de l’Estat. Per una altra banda, les guerres contínues —als Països Baixos, a l’Europa central...— afebliren el tresor, la pesta causà grans estralls entre la població, l’economia patí una fortacrisi, la ultrareligiositat llastrà el coneixement i la ciència, la corona perdé possessions asiàtiques i africanes... i, en especial, hagué de fer front a les revoltes a la península com la dels segadors a Catalunya i la rebel·lió de Portugal, que finalment aconseguí la independència.
A partir de 1809, amb la constitució de la Junta de Govern de la República de l’Equador —la independència va ser declarada l’any següent— s’inicia el procés d’independència d’Espanya per part de les noves repúbliques americanes. Des de Mèxic fins a l’Argentina, l’Imperi espanyol anà encaixant cop a cop la derrota de les seves forces i la pèrdua de posicions al continent americà. No tingué altre remei que anar reconeixent la llibertat dels nous països. A finals de la dècada de 1860 únicament quedaven a Amèrica, en mans de Madrid, Cuba i Puerto Rico.
Tot Just començat el segle XVIII, el 1701, esclatà la guerra de Successió entre els favorables que regnés la casa d’Habsburg i els que volien imposar la francesa casa dels Borbó. La guerra s’inicià el 1701 i acabà el 1714 amb diversos tractats, anomenats d’Utrecht, que arrabassaren d’Espanya les possessions que tenia a Europa —Menorca havia quedat el 1708 sota sobirania britànica, tot i que tornà a ser espanyola el 1802— i, sobretot, perdé Gibraltar. A les pèrdues territorials se sumà, com a conseqüència interna de la guerra, l’absolutisme borbònic, que dirigí Espanya a l’absoluta decadència.
Espanya perdé les últimes grans propietats colonials a Amèrica i Àsia durant l’anomenada crisi del 1898. L’aixecament armat contra Madrid a Filipines i Cuba el 1895 fou contestat amb més repressió i enviament de tropes auxiliars. Va ser inútil. A la fi el 1898 Estats Units declarà la guerra al Regne d’Espanya, el vencé i ocupà Cuba, Puerto Rico i Filipines. La derrota provocà una gran onada de pessimisme a l’antiga potència colonial i constatà que de l’imperi poc quedava i que de la gran riquesa del XVI havia passat a ser un país empobrit, deprimit i endarrerit.
Durant el segle XX Espanya perdé quasi totes les colònies que li quedaven a Àfrica. El protectorat marroquí, el Sàhara Occidental, Cap Verd, Guinea... i únicament aconseguí mantenir les illes Canàries i les places de Ceuta i Melilla, així com un grapat de petits illots rocosos just davant de la costa nord-africana. La humiliant pèrdua del Sàhara el 1974 a mans del Marroc —arran de l’anomenada Marxa Verda— va ser la culminació d’aquest penúltim procés de pèrdua de territoris del que fou quatre segles abans l’imperi més poderós d’Europa.