Melilla, un altre Tarajal?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les morts van ser prop de Melilla. Set dones immigrants, dues de Guinea Conakry i cinc de la República del Congo. Va ser diumenge 3 de setembre i poca o nul·la repercussió tingué en els grans mitjans espanyols. Ara com ara el gran assumpte és Catalunya. L’únic assumpte, de fet. Però l’aigua fètida continua brollant amb energia pels embornals de l’Estat. Sobretot als apèndixs colonials de Ceuta i Melilla.

El 3 de setembre set immigrants moriren a la costa de Melilla després d’una acció de la Guàrdia Civil i les forces marroquines. El cas recorda al del Tarajal, a Ceuta, el 2014. És la mateixa impunitat.

La història és similar a tantes altres. 38 immigrants salpen de Nador rumb a Melilla, una de les portes a Europa des del sud. A partir d’ací hi ha versions oficials contradictòries i una sola per part dels supervivents: quan ja eren a prop de la platja, una patrullera de la Guàrdia Civil els barrà el pas i esperà que arribés la marina marroquina per fer-se’n càrrec. Alguns botaren a l’aigua per fugir nadant cap a la costa. La majoria es quedà a la pastera, que bolcà en ser enganxada per les forces marroquines. Llavors les set dones desaparegueren.

Què hi diu el Govern espanyol? A la Delegació de Melilla, en un primer moment, comminaren els periodistes a dirigir-se directament a la seu de la Guàrdia Civil a Madrid, des d’on mostraren sorpresa: “En qüestions d’immigració a Ceuta i Melilla tot es centralitza a la Delegació del Govern”. La versió de la Guàrdia Civil és que, casualment, una de les seues llanxes albirà una patrullera marroquina vora una pastera que havia bolcat i acudí en auxili.

En una segona telefonada a la Delegació del Govern la informació varia: la Guàrdia Civil només s’ocupà dels 13 que nadaven cap a Melilla i que foren rescatats. De mortes, no en sabien res i, en tot cas, ja s’ho faria l’autoritat del Marroc. Una disparitat d’arguments que contagià el ministre Juan Ignacio Zoido durant la darrera comissió d’Interior al Congrés fa uns dies. Zoido parlà primer d’un rescat a dues mans entre la Guàrdia Civil i la força marroquina i, després, que els guàrdies arribaren quan els marroquins perseguien una pastera.

Rescat o persecució?, es pregunta, en Eldiario.es la periodista i investigadora Helena Maleno, amb més de quinze anys en el terreny fent aflorar tot tipus d’aigües podrides. “On era realment la pastera? Quant durà la intervenció? On són les imatges de les càmeres de control migratori i les comunicacions dels guàrdies civils que farien llum sobre la tragèdia?”, reclama Maleno en va. Des del Govern no han mostrat la més mínima voluntat d’investigar el que ha ocorregut. És la lògica de la frontera, on la seguretat importa més que la vida humana. De fet, les morts a Melilla recorden molt les de la platja del Tarajal, a Ceuta, el 6 de febrer de 2014. Aquell dia, guàrdies civils utilitzaren material antiavalots contra els més de 200 immigrants que nadaven cap a la riba espanyola. N’hi van morir 15. Molts altres acabaren ferits i una vintena foren retornats al Marroc sense cap garantia. El cas acabà als jutjats amb 16 guàrdies imputats i, després d’un primer arxiu, ara ho investiga l’Audiència de Ceuta.

Ambdós incidents tenen en comú l’elevat grau d’impunitat i l’ús del “rebuig en frontera”, una aberració legal que el Partit Popular va incloure per la porta de darrere amb l’aprovació de la polèmica Llei de Seguretat Ciutadana el març de 2015. La norma modificava la Llei d’Estrangeria i reglamentava una pràctica que la Guàrdia Civil ja efectuava des de feia temps: devolucions en calent, és a dir, transvasaments d’immigrants al costat marroquí. La disposició està denunciada pel Consell General de l’Advocacia i pel Consell d’Europa per haver vulnerat drets fonamentals com el d’asil o contra la tortura, ja que els immigrants, quan xafen de nou el Marroc, solen ser apallissats per les forces d’aquell país. Alguns fins i tot han mort.

Una suposada legalitat, a més, que tampoc no resol la seguretat jurídica dels agents. Des de l’Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC) la troben insuficient i demanen protocols integrals perquè durant les accions en la tanca participen metges que certifiquen si els immigrants ferits estan o no en condicions de ser retornats. Ara, la decisió, la pren l’oficial que comanda l’operatiu. I una pràctica que multiplica la perillositat quan és a la mar. Els manuals internacionals són clars sobre això: la gent en perill ha de ser immediatament rescatada i conduïda al port segur més proper. Remolcar i bloquejar la navegació està prohibit. Unes regles d’or que Salvament Marítim, a la mar d’Alborán practica al mil·límetre. Per sort depèn del Ministeri de Foment i no del d’Interior.

És urgent demanar justícia i dignitat per a les set dones ofegades: Karnelie, Bebé Luza, Clemance, Dalloba, Aminatou, Pasience i Merveille. Elles només volien arribar a Melilla, a Europa. I ara són mortes. Algú, o alguns, en són els responsables.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.