Veneçuela i el Rif

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No hi ha dia sense que el president Mariano Rajoy manifeste com de preocupat està pels drets humans i la situació política a Veneçuela. “Vull enviar un missatge per dir als veneçolans que el món està amb ells, que Espanya per descomptat que hi està i que no els pensem deixar sols de cap de les maneres”, expressà recentment després del passeig matiner pels humits caminals de la ria de Pontevedra. És evident que hi ha paisatges que exalten l’ètica i la justícia fins a una redundància messiànica. De fet, les inspiracions, fins i tot les divines, tendeixen a la grandiloqüència, i a certs capritxos del punt de vista.

A Rajoy l’inquieta la cosa pública de Caracas, d’on destaca els lligams culturals, històrics i l’alt nombre d’espanyols que hi resideixen. Però ni un pensament li provoca la crisi política i l’abús diari als drets humans al Rif, territori central de l’antic protectorat espanyol al Marroc, entre 1912 i 1956, on els lligams culturals, històrics i demogràfics no són menors que a Veneçuela. A més, en aquell territori encara hi ha la ciutat espanyola de Melilla, un dels darrers enclavaments colonials al nord d’Àfrica.

El Rif i especialment la capital, Alhucemas, viuen en un estat d’excepció i repressió militar des de l’octubre passat. El 28 d’aquell mes, la policia va requisar la mercaderia a Mohssine Fikri, un venedor de peix que es negà a pagar l’habitual suborn als agents, que li llançaren els productes al camió del fem i ordenaren activar la trituradora quan aquell s’hi endinsà per recuperar-los. Més de 100.000 persones acompanyaren el seguici fúnebre i, des de llavors, han seguit les protestes, les detencions, les arbitrarietats. 

La de Fikri va ser la darrera gota, de sang en aquest cas, una volta més, que vessà i sacsejà el Rif, territori berber molt muntanyenc i més pobre encara, ancestralment marginat i obviat en les reivindicacions històriques. En època del protectorat ja s’aixecà contra l’administració corrupta d’ocupació i explotació militar espanyola. D’aquella guerra, entre 1921 i 1927, encara resta la memòria d’Abdel-Krim el Jatabi, qui fundà l’efímera República del Rif, aixafada per tropes d’Espanya i de França, l’altra nació beneficiària del repartiment del Marroc. Durant la contesa, l’aviació del dictador Primo de Rivera utilitzà iperita, gas mostassa, per primera vegada contra la població civil. L’Estat espanyol encara no ha demanat perdó.

També és cert que a partir de 1936, molts camperols del Rif participaren en la Guerra Civil amb l’exèrcit de Franco, el mateix que els havia reprimit anys abans al comandament de la Legió. En la majoria dels casos havien de triar entre morir-se de fam o anar al front. Des de l’exili, Abdel-Krim arengà en contra dels allistaments i alguns dels molts que s’hi negaren foren afusellats. I amb l’estrenada independència del Marroc, el príncep Hassan II, esclafà la darrera gran revolta berber amb bombes de napalm el 1959. El resultat: 8.000 morts i un odi acumulat de dècades i oblit institucional. El 1984, durant les revoltes del pa, el Rif tornà a ser subjugat. I també el 2011, amb les primaveres àrabs, els morts del Marroc foren berbers: cinc joves cremats en un caixer d’Alhucemas. Les investigacions encara no han trobat cap culpable.

Com tampoc hi ha responsables per la mort de Fikri ni per la d’Imad El Attabi, mort el 8 d’agost després de 19 dies en coma quan un pot de fum li rebentà al cap durant una de les protestes on els rifenys demanen la inversió pública, els hospitals, les universitats i les carreteres que encara els deu el Govern marroquí. Però ni a Rajoy ni als seus ministres els preocupa el que passa al Rif. Les úniques declaracions han sigut del secretari d’Estat d’Afers Estrangers, Ildefonso Castro, qui l’1 de juny definia la situació com de “protesta eminentment de reivindicacions socioeconòmiques” a les quals el Govern marroquí “està intentant posar els mitjans per solucionar-les”. 

Fet i fet, al rei Mohamed VI no li manca voluntat: hi ha uns 200 activistes empresonats, dels quals almenys 66 han patit tortures, segons Amnistia Internacional. Cada volta hi ha més pasteres que ixen de les platges del Rif rumb a la península fugint de la repressió i les demandes d’asil polític han augmentat. Però Rajoy res no n’ha dit ni en dirà. Tot per no molestar el rei del Marroc, qui li fa el joc brut a les fronteres de Ceuta i Melilla impedint l’entrada de subsaharians, si cal amb un ús expeditiu de la força que també provoca morts.

Tot pel bé comú i l’estabilitat de la civilitzada Europa. També per un afany oportunista. Els morts veneçolans afavoreixen el discurs del Partit Popular i els del Rif el destorben. Així funciona la geopolítica, que és un altre vocable grandiloqüent que sols amaga la misèria de la política diària.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.