O rei o res! La dissort de Jaume, comte d’Urgell

«O rei o res! Fill ja ho saps». La frase, atribuïda a Margarida de Montferrat, mare del comte Jaume d’Urgell, serví al dramaturg Serafí Pitarra (Frederic Soler), per a titular un dels seus drames històrics, O rei o res!, estrenat a Barcelona en 1866. La Renaixença es delia descobrint la història pàtria i, així, ensopegà amb la desventura de qui, per dret de sang li corresponia la corona dels catalans i li fou arrabassada. A Casp, els compromissaris que s’hi aplegaren (tres per territori) dels tres regnes representats (Principat, València i Aragó) proclamaren rei de catalans i aragonesos l’infant castellà Ferran d’Antequera, nét per part de mare del rei Pere III el Cerimoniós i això provocà la rebel·lió i la dissort del comte, que havia de ser rei o ―com se suposa digué la seva mare― no seria res.

Margarida de Montferrat era una dona de caràcter. Era descendent dels sobirans bizantins, el seu besavi patern era l’emperador Andrònic II Paleòleg, i ―atenció!― per línia materna descendia de la desposseïda casa reial de Mallorca. La mare era la infanta mallorquina Isabel, filla de Jaume III de Mallorca i Constança de Catalunya-Aragó, que era filla del rei català Alfons III el Benigne. Escriu l’historiador aragonès del segle XVI Jerónimo Zurita (Anales de la Corona de Aragón) que fou ella, Margarida, la que li etzibà al seu fill, clar i català: «Fill, o rei o no res!». Ella s’havia atrevit a sacsejar el moribund rei Martí I l’Humà exigint-li que nomenés el seu fill hereu. Potser per això, Zurita la tracta de «fúria». Fins i tot l’annalista aragonès arriba a dir que «se entremetía en los cuidados de la guerra, dejando los de mujer». Cal comprendre-la: li havien pispat la reialesa al seu fill i ―és clar!― la dona s’enfurismà com un mico. El seu fill dubtava ―dubtà molt― i els dubtes, finalment, li jugaren una mala partida.

L’hereu in pectore a la Corona catalanoaragonesa

Per la manca de successors legítims del rei Martí, Jaume d’Urgell era la persona que, per dret, hauria d’haver-lo succeït si no s’hagués immiscit el papa Benet XIII, un dels papes, que n’hi havia tres, que regien aleshores l’Església catòlica. Benet XIII, l’aragonès Pero Martines de Luna, representava la legitimitat pontifical avinyonesa contra la romana, representada llavors per Gregori XII, i a més a més en sorgí una altra, la del concili de Pisa que elegí papa a Alexandre V. Benet XIII era el papa «nacional» catalanoaragonès, a qui seguia l’Església catalanoaragonesa i ―important!― també Castella. El dominicà Vicent Ferrer (encara no era sant) era el seu confessor i home de confiança. Benet XIII, primerament, pensà a legitimar el nét de Martí, Frederic (cognomenat de Luna), que era fill de la relació extramatrimonial de Martí el Jove amb la catanesa Tàrsia Rizzari. Però ―ai llas!― més papistes que el papa, a la Corona de catalans i aragonesos no s’acceptava i no acceptarien un fill bastard com a rei. A Castella sí, que ja sabeu l’eslògan  aqueix que diu Spain is different (ministre franquista Fraga dixit). I tant que ho és! Així que ―ep!― entronitzaren els Trastàmara, un llinatge bastard sorgit dels amors il·lícits d’Alfons XI amb Leonor de Guzmán. Benet XIII maquinant, de sobte decidí, mort el rei Martí (31 de maig de 1410), que millor un rei ric, que li assegurés el control eclesiàstic de la península Ibèrica, que un nen sicilià que no tenia un ral. Ara el candidat del papa Luna seria l’infant castellà Ferran, un home riquíssim, la major fortuna de Castella i, doncs, un rei de conveniència, per al papa i també per al patriciat burgès barceloní, decisiu en l’elecció ―ensarronada― que es produiria a Casp.

Jaume d’Urgell ―II d’Urgell― descendia per línia masculina directa del rei Alfons III el Benigne, el seu besavi. El seu avi, Jaume I d’Urgell era el germà de Pere III el Cerimoniós, i l’instigador de la Unió aragonesa per a limitar el poder reial. En canvi, el seu pare, Pere d’Urgell, fou un servidor fidel del seu oncle rei. Jaume d’Urgell era el més ben posicionat dinàsticament del Casal de Barcelona, la nissaga regnant des dels temps de Guifré I el Pilós, per a substituir Martí I. Les altres branques de la dinastia eren la del comte de Ribagorça i duc de Gandia, Alfons, i la del comte de Prades, Pere. Totes dues descendents de Pere de Catalunya-Aragó, fill del rei Jaume II: Alfons el major i Pere el menor. En teoria, doncs, primer seria Jaume d’Urgell, segon Alfons de Ribagorça-Gandia i tercer de Pere de Prades.

Les línies femenines, en teoria, si hi ha línies de descendents masculins, no comptaven. Ara bé, això havia de ser així si no hi hagués cap altre factor polític que ho alterés, que en el cas de l’interregne que seguí a la mort del rei Martí n’hi hagué. El comte d’Urgell no era ben vist per l’oligarquia barcelonina ni tampoc per l’Aragó, sobretot a Saragossa, que s’arrecerava al voltant de la bandositat capitanejada pels Ximenes d’Urrea, oposada a la dels Luna, fervents urgellistes, que controlaven l’Alt Aragó. Uns i altres, d’antuvi, es manifestaren per fer rei al fill de la infanta Violant, filla del rei Joan I, i de Lluís II de Provença, de nom també Lluís, Lluís d’Anjou. Al voltant d’ell, un nen encara de set anys, s’arrenglerà l’antiurgellisme, liderats per l’àvia i exreina Violant de Bar, la que movia els fils, que no es resignava a recuperar la influència que en el passat tingué. L’altra línia femenina era la de l’infant Ferran de Castella, per la seva mare, la infanta Elionor, filla de Pere III el Cerimoniós. Val a dir que, posats a fer la tria entre les línies femenines, estaria davant la de Lluís d’Anjou, per ser descendent del rei més recent, Joan I, a qui li sobrevisqueren només dues filles, Joana, que no tingué descendència, i Violant.

Comptat i debatut, era a Jaume a qui li correspondria regnar. Fins i tot estava casat amb Isabel de Catalunya-Aragó, filla de Pere III i, doncs, era cunyat del rei Martí, que confià en el comte urgellenc i el convertí en lloctinent general d’Aragó. Ara bé, quan morí Martí el Jove (1409), la confiança es convertí en malfiança, perquè Martí, contra vent i marea volia que el seu nét Frederic el succeís. Els seus súbdits, però, no li ho anaven a consentir. Ara bé, des de la mort de Martí el Jove Jaume d’Urgell esdevingué, pel parentiu que tothom reconeixia, en una mena d’hereu in pectore de la Corona.

L’interregne

Mort el rei Martí l’Humà, víctima d’un atac d’urèmia, el darrer dia de maig de 1410, ara què? Jaume d’Urgell badà i ―diguem-ne― perdé el tren de la successió. Es confià massa, tot creient que els seus drets eren indiscutibles, i permeté que s’organitzés l’oposició a ell, l’antiurgellisme. Des que Jaume d’Urgell intuí la possibilitat de ser desposseït de la successió al tron, ell, la seva esposa i la seva mare es traslladaren a Barcelona, a la vora del rei. Margarida de Montferrat, dona enèrgica, encara no tenia els cinquanta anys quan arribà a la cort de Martí i Margarida de Prades. Martí, malgrat la seva impotència, contragué matrimoni de nou amb l’esperança que, amb els remeis adients, poder deixar encinta la seva joveníssima esposa. Missió impossible tot i que s’esforça de valent. Veient-se a prop de la mort i sense possibilitat de tenir un altre fill que apaivagués les discòrdies que començaven a produir-se, pensà a legitimar el seu nét bastard, confiava en Benet XIII per a fer-ho, i aquest deler anà en detriment dels drets del comte d’Urgell. Les batusses entre urgellistes i antiurllegistes ja havien començat encara amb Martí viu.

El Regne de València era majoritàriament urgellista, l’Alt Aragó també. El problema raïa a Saragossa i ―atenció!― al Principat, que féu la viu-viu en aquells moment històric tan transcendental. Les corts catalanes, controlades pels partidaris de Violant de Bar i el seu nét, ensarronaren Jaume d’Urgell, confiat que el Principat, del qual ell era natural, recolzava la seva causa. Ras i curt, li aixecaren la camisa i ell, ingenu, acceptà renunciar a la lloctinència general, que era el que li demanaven les Corts, i, doncs, al poder efectiu en moment tan transcendental. Bé que ho lamentà el comte urgellenc i se’n penediria en el futur.

Margarida de Montferrat, no aliena a allò que es coïa entre bastidors, arribà a exigir a Martí que proclamés el seu fill successor. El rei, malalt, no feia cas i alteradíssima Margarida, davant l’estupefacció dels presents, arribà a agafar el monarca per la camisa, el sacsejà i l’escridassà: «De mon fill! De mon fill és la successió del regne, a qui vós veteu contra llei i justícia». El rei, panteixant, contestà: «Ignoro de què em parleu i no crec que això sigui així».

La nit del 30 de maig de 1410, es presentà davant de Martí un grup de prohoms que s’autoproclamaven representants de les Corts del Principat, encapçalat pel conseller barceloní Ferrer de Gualbes, qui, en presència del protonotari Ramon Sescomes, digué al rei: «Senyor, nosaltres elets per la Cort de Catalunya, som ací davant la vostra majestat, humilment, suplicant-vos que us plàcia fer dues coses, les quals són e redunden en sobirana utilitat de la cosa pública de tots vostres regnes e terres: la primera que els vullats exhortar d’haver entre si amor, pau e concòrdia, per ço que Déus los vulla en tot bé conservar; la segona que us plàcia de present manar en tots los dits regnes e terres vostres que per tots llurs poders e forces facen per tal forma e manera que la successió dels dits vostres regnes e terres, aprés obté vostre, pervinga a aquell que per justícia deurà pervenir, com açò sia molt plasent a Déu e sobiranament profitós a tota la cosa pública e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat». A continuació vingué la pregunta: «Senyor, ¿plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, aprés obté vostre, pervinga a aquell que per justícia deurà pervenir?». El rei, moribund, no estava per orgues, i dels seus llavis eixí una mena d’esgarip que els present, a dretcient, interpretaren com l’afirmació «hoc» (sí). A l’endemà els mateixos tornaren a presentar-se davant el rei, tornaren a preguntar-li i tornaren a sentir allò que volien, «hoc». Martí morí aquell 31 de maig. La crisi de l’interregne, doncs, estava servida. Martí traspassà i deixà en herència una guerra civil.

Qui era aquell a qui per justícia havien de pervenir les terres catalanoaragoneses? Ferrer de Gualbes i aquells «representants» de les Corts catalanes no pensaven en Jaume d’Urgell ni tampoc en el petit Frederic, el nét del difunt. Aleshores, l’infant Ferran de Castella, entretingut davant les muralles d’Antequera, era aliè a totes les conxorxes que, finalment, acabaren coronant-lo rei de catalans i aragonesos. Fou Benet XIII, qui d’antuvi havia promès que legitimaria Frederic de Luna, qui animà Ferran a presentar-se com a candidat a rei. Pensat i fet, Ferran conquerí la vila d’Antequera als granadins (16 de setembre de 1410), per això el sobrenom que des d’aleshores se li posà, i declarà el seu dret «preeminent» a la Corona del seu avi Pere III el Cerimoniós. El 30 d’aqueix mes els seus ambaixadors es presentaren davant el Parlament del Principat, reunit a Barcelona.

La «iniquitat» de Casp

Urgellistes i antiurgellistes s’esbatussaren de valent a Aragó (Luna contra Urrea) i el País Valencià (Vilaragut contra Centelles). Ferran «el d’Antequera», que era ―ja ho he dit― riquíssim i l’amo de Castella, envià, net i cru, sengles exèrcits contra Aragó i el País Valencià que s’imposaren contra els partidaris del comte d’Urgell. El 27 de febrer de 1412 l’exèrcit de la ciutat de València, urgellista, comandat pel governador Arnau Guillem de Bellera, s’enfrontà al castellà comandat per Diego Gómez de Sandoval al grau de Morvedre (la marina de l’actual Sagunt). El resultat: un desastre per a la causa urgellista. El governador valencià morí en combat contra els castellans, el seu cadàver fou escapçat i el cap l’exhibiren els vencedors entrant a València, dut pel fill del difunt, de curta edat, que fou obligat a portar la llança amb el cap del seu pare clavat. La senyera de València (ep! Sense cap blau que l’esquitxés) fou capturada.

Això succeí en febrer i a partir de llavors la causa urgellista declinà militarment. Els antiurgellistes, ara ferranistes, s’imposaven militarment i els seus partidaris ordiren la «iniquitat» de Casp, una reunió de representant dels regnes catalanoaragonesos limitada als antiurgellistes d’Aragó (el Parlament d’Alcanyís), del País Valencià i dels «equidistants» principatins, que deixaven fer. La idea de la reunió ―no podia ser d’una altre― fou de Benet XIII i l’objectiu, òbviament, entronitzar el castellà Ferran «el d’Antequera». Ah! El tio tenia comprats ―literalment comprats― els parlamentaris d’Alcanyís. Amb diners, ja sabeu, xiulits.

Els aragonesos proferranistes triaren ―ara veureu― el bisbe d’Osca, Domènec Ram, el cartoixà Francesc d’Aranda, tots dos homes de confiança de Benet XIII, i el ribagorçà Berenguer de Bardaixí, que actuava a sou de Ferran. Òbviament, ja podeu imaginar que votarien. Els valencians triaren també a dos homes del papa, els germans Ferrer, Vicent i Bonifaci, un dominicà i l’altre cartoixà, que votarien, és evident, el que el papa els digués. L’altre valencià fou un reputat jurista, Gener Rabassa. Aquest no estava disposat a deixar-se engalipar. Ho tenia clar: el rei havia de ser Jaume d’Urgell. Ei, que et fiques en un fangar! Que tot estava ja dat i beneït! El seu gendre, Francesc de Perellós, anà corrents a Casp i al·legà que el sogre patia alienació mental. Així que calgué substituir-lo, per un altre jurista. Qui carregà amb el mort fou Pere Bertran. Conscient de la iniquitat que es cometia, però coneixedor també del regat on es ficava si votava contra Ferran, decidí abstenir-se esgrimint que havia arribat tard i no havia tingut temps a analitzar la documentació que se li presentava. Així, doncs, els vots valencians es repartiren entre dos a Ferran i una abstenció. El Principat trià l’arquebisbe de Tarragona Pere de Sagarriga, que dividí el seu vot entre Jaume d’Urgell i Alfons el Jove de Ribagorça-Gandia (Alfons el Vell, el pare, havia ja mort), tot afegint que el vot seria, finalment, per a aquell que tragués més vots. I ―atenció!― s’atreví a dir que Sicília li corresponia a Frederic de Luna. Un altre dels tres compromissaris del Principat fou el jurista Guillem de Vallseca. Ho tenia clar: el rei, indiscutiblement, havia de ser Jaume d’Urgell i votà per ell. El tercer representant principatí i vot decisiu, perquè si cap dels tres representants del Principat votaven per Ferran aquest no podria ser rei, fou Bernat de Gualbes, antiurllegista confés que, és clar, votà per Ferran. Així, doncs, el 24 de juny de 1412, proclamaren que Ferran seria el rei.

La reunió de Casp ―que us diré?― fou una patxanga, una comèdia, entre bufa i dramàtica, al més pur estil carpetovetònic. La plutocràcia barcelonina, que era la qui portava la veu cantant des de l’hoc de Martí l’Humà, imposava un rei estranger, que suposava manejable en pro dels seus interessos. L’anomenat «pactisme» s’obria pas. A més a més, calia pacificar Sardenya i sotmetre definitivament Sicília, i per fer això calien doblers que ―pensaven els plutòcrates― els proporcionaria Ferran. Ferran, però, acabà amb les butxaques escurades. Ser rei li costà molts pistrincs i a l’hora de recuperar-los ―ai llas!― es trobà amb la sorpresa que no trauria un ral de la inversió. Riu-te tu de les pèrdues de l’Elon Musk en Twitter! Ser rei, econòmicament parlant, no li reportaria cap benefici i, a més a més, els catalans li obligarien a pagar impostos. Del disgust volgué fugir de Catalunya i camí de Castella, a Igualada, morí el 2 d’abril de 1416. Però, en fi, això, la dissort de Ferran, vindria més endavant. Ara, a Casp, es certificava la dissort de l’altre protagonista d’aquesta història, el comte d’Urgell.

Els fets de Casp, però, imposaven un castellà com a rei dels catalans i això era dels grat de los demàs que Joan Fuster critica ―o millor dit, satiritza― al seu Contra Unamuno y los demàs (1975). Ramón Menéndez Pidal ―Don Ramón― arribà a qualificar la patxanga de Casp, perquè els catalans entronitzaven un castellà, com l’«autodeterminación de un pueblo». Ostres tu! Això ho etzibà al prefaci del volum 15 de la Historia de España (1964) que ell dirigia i ―ep!― el tio es quedà tan ample. Ferran Soldevila el contestà, en una brillant refutació titulada El Compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal) (1965), que acusa Menéndez Pidal de desplegar cortines de fum per a enterbolir la claror i tergiversar les proves per a impedir la correcta interpretació dels esdeveniments. Sí, certament, a Menéndez Pidal el seu espanyolisme apassionat l’ofuscava fins a fer d’ell un histrió acadèmic al servei de la ideologia dominant. Què punyetes Espanya? Aleshores ni existia ni se li passava pel cap al mateix Ferran el d’Antequera ni al seu nebot Joan II de Castella. Ferran, val a dir-ho, volgué ser rei dels catalans, mai no dels espanyols, i s’esforçà a ser-ho.

A Ferran Soldevila li grinyolaven els successos de Casp i intuí la conxorxa antiurgellista, que Menéndez Pidal pretengué transformar en «autodeterminació». Temps abans, Lluís Domènech i Muntaner definí allò de Casp, sense ambages, com a «iniquitat» a La iniquitat de Casp i la fi del comte d’Urgell. Estudi historico-polític (1930). L’espanyolisme s’encomana i, empès per l’Estat que li dóna forma, penetra en les perifèries. Els valencians Manuel Dualde i José Camarena escriviren sobre la farsa de Casp ―fou una farsa!― més pensant en la unidad de destino en lo universal que en la labor de recerca de la veritat de l’historiador. Per a tots dos ―i dol dir-ho― la decisió de Casp fou la correcta; vatua!, correctíssima, perquè Ferran I és l’avi de Ferran II, l’heroi de la unitat hispànica. Dualde i Camarena, valencians, però que, espanyolitzats, defugen saber que, precisament, els valencians, perquè s’entronitzés Ferran de Trastàmara, reberen bocinades a tort i a dret. Altrament, el principatí Jaume Vicens Vives (Els Trastàmares, 1956) es mantingué en un equidistància calculada: el resultat de Casp fou l’únic possible. Sigui com vulgui i diguin el que diguin, hom convindrà que, rere l’anàlisi fred i desapassionat dels esdeveniment, a Jaume d’Urgell li feren una grandíssima mala passada, potser ―m’atreviria a dir― la canallada més pèrfida de la història de Catalunya.

O rei o res!

A Jaume d’Urgell li pisparen la corona i, doncs, què havia de fer l’home? A més a més, pretendre aconseguir el que per dret li pertocava li havia costat una fortuna i restà escuradíssim, pelat i sense un ral. Ah! I a sobre, ara el castellanot convertit en rei amb tan males pràctiques, exigia que se li presentés i li retés homenatge. Jaume tornà a dubtar. Què fer ara? La mare ―sembla ser― ho tenia clar: «o rei o res!». I els que li donaven suport també. Havien apostat pel cavall perdedor i ara això els passaria factura, així que l’opció era, convèncer el comte urgel·lità de la necessitat de la resistència a ultrança.

A Casp triomfà una candidatura, una nova dinastia s’entronitzà, i foren condemnades per sempre les branques col·laterals del casal regnant fins a 1410: Urgell, Ribagorça-Gandia i Frederic de Luna. Bé que ho comprengué, de seguida, Alfons el Jove de Ribagorça-Gandia, que prest anà a retre homenatge el nou rei. Frederic de Luna encara era massa petit per a comprendre el vesper en què, per ser qui era, estava ficat, i Jaume d’Urgell, sempre dubitatiu, restà abandonat a la seva dissort. Els seus nombrosos partidaris, repartits sobretot a l’Aragó i encara al País Valencia, no s’avingueren a acceptar la sentència d’aquell «compromís» que no reconeixien. Temien per les seves vides i hisendes i, en conseqüència, la guerra continuà.

El País Valencià havia estat vençut. Les conseqüències de la batalla del grau de Morvedre foren determinants en la trastamarització del territori. Per la seva banda, el Principat acceptava, malgrat les veus discordants a Casp de Sagarriga i Vallseca, Ferran com a rei, però Aragó, encara actiu l’urgellisme, no s’avingué. La guerra entre els Ximenes d’Urrea (ferranistes) i els Luna (urgellistes), liderats per Anton de Luna, continuava. La guerra rebrotà des de les fortaleses de Loarre i Bolea, totes dues posseïdes per Anton de Luna i, finalment, això empenyé Jaume d’Urgell a plantar cara a Ferran.

Els urgellistes comptaven, fora de les fronteres de la Corona catalanoaragonesa, amb les simpaties de Carles III el Noble de Navarra, que no veia amb bons ulls un Trastàmara senyor d’Aragó, i també de l’anglès Tomàs de Lancaster, secundogènit d’Enric IV d’Anglaterra i duc de Clarence, que era a Bordeus, a qui se li prometé Sicília a canvi del seu ajut. Els urgellistes reclutaren mercenaris gascons, anglesos navarresos i els del genovès Basilio. L’atzar, però, ajudà Ferran de Trastàmara, puix que Enric IV traspassà i el duc de Clarence se’n tornà a Anglaterra. No obstant això, Anton de Luna aconseguí armar un exèrcit que traspassà els Pirineus i escometé les places ferranistes. L’entrada d’aquest exercit animà Jaume d’Urgell a actuar i trencà, definitivament, les hostilitats atacant Lleida. El 10 de juliol de 1413, l’exèrcit mercenari pagat pel comte d’Urgell fou derrotat per un de castellà a Alcoleja de Cinca. La desfeta obligà Jaume d’Urgell a tancar-se a la seva capital, Balaguer, que fou assetjada i, finalment, capitulà el 31 d’octubre. Anton de Luna resistí a Loarre fins a la fi de 1413.

La fi del comte d’Urgell

I ara què? Jaume d’Urgell fou pres. Fou processat a Lleida. Se li perdonà la vida, però fou condemnat a cadena perpètua i se li confiscaren totes les seues propietats. Definitivament, amb el comte d’Urgell pres de per vida, l’urgellisme es desactivà i els que abans eren conspicus urgellistes acabaren, amb insòlits canvis de camisa ―i de calçotets si calia― en enfervorits ferranistes. Jaume d’Urgell fou tancat primer al castell d’Urueña (Valladolid), després fou dut a Mora de Toledo, en 1420, i cap al juny de 1422 ingressà a l’alcàsser de Madrid. En 1424 tornà a Urueña i després portat al castell de Castrotorafe (Zamora), fins que en 1426 el tancaren en terres aragoneses, a Terol, abans de ser reclòs definitivament al castell de Xàtiva, on traspassà l’1 de juny de 1433. Tenia cinquanta-tres anys. Segons l’anònim autor de La fi del comte d’Urgell, escrita en la segona meitat del segle XV, morí assassinat pels germans d’Alfons IV el Magnànim. Morí assassinat? Possiblement és una invenció, però bé podria haver estat així. Jaume d’Urgell sempre havia estat un dissortat i l’infortuni l’acompanyà fins a la mort, però també cal tenir en compte que Jaume d’Urgell rebé la visita d’Alfons IV el Magnànim, que hi anà d’incògnit i que, arran d’això, la duresa de la privació de llibertat se li feu més suportable al presoner.

El comte d’Urgell fou enterrat, de forma anònima, a l’església de Sant Francesc de Xàtiva. En 1945, el cronista de la capital de la Costera, Carles Sarthou i Carreres, hi trobà les despulles del dissortat comte, que en 1950 foren solemnement traslladades a la capella del castell, capella reconstruïda per ordre de la reina Maria, esposa d’Alfons IV el Magnànim, entre 1431 i 1434. Per a contenir les restes, fou tallat el sepulcre on avui romanen, costejat per l’industrial Gregori Molina. Hi podem veure els escuts de Catalunya-Aragó i d’Urgell, acompanyats del fragment del poema Lo compromís de Casp en lo castell de Xàtiva de Constantí Llombart i d’un passatge del monòleg La mort d’en Jaume d’Urgell, escrit per Àngel Guimerà.

La mare del comte, l’animosa Margarida, restà desposseïda dels béns i, pràcticament, en la penúria més absoluta. Nogensmenys, Ferran s’apiadà i li adjudicà una petita pensió, per a la manutenció d’ella i les dues filles fadrines al seu càrrec. Morí a Morella en 1420. La dona del comte, Isabel de Catalunya-Aragó, que també conegué la repressió ferranista, morí a Alcoleja del Cinca, pobra, el 28 de gener de 1424. El matrimoni tingué cinc fills, però només tres filles superaren la infantesa: Isabel, Elionor i Joana. Afons IV el Magnànim fou qui s’encarregà de casar-les: la primera amb Pere de Portugal, fill del rei Joan I de Portugal; la segona amb Raimondo Orsini, comte de Nola, al Regne de Nàpols; i la tercera amb el comte Joan I de Foix, en primeres núpcies, i en segones amb Joan Ramon Folc III de Cardona. De totes tres, cal ressaltar el matrimoni de la primera, Isabel. Fill d’ella serà Pere, conestable de Portugal (1429-1466), que la Generalitat rebel a Joan II (fill del d’Antequera i germà del Magnànim) proclamà rei en 1464. L’urgellisme ressuscità, perquè Pere de Portugal es reconeixia descendent de Jaume. L’aversió als Trastàmares, a Joan II, precisament pels qui entronitzaren al seu pare, provocà la vindicació del comte dissortat i la conversió en personatge llegendari, plorat a la Catalunya Principat. Veges tu! Quan fou mort el combregaren. Fruit d’això és la redacció de La fi del comte d’Urgell, que el reviscolà com aquell que hagué de ser rei i li ho impediren. Ara bé, Pere de Portugal morí en 1466, la Generalitat rebel perdé la guerra (1472) i els Trastàmares tornaren i perpetraren, amb Ferran II, la unió dinàstica amb Castella.

El record de Jaume d’Urgell reviscolà quan la Renaixença decimonònica de la història, la cultura i la llengua catalanes. Antoni de Bofarull escrigué L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), la primera novel·la moderna en català, ambientada en els primers temps de regnat de Ferran I. Ficció de caire romàntic en la qual Bofarull qüestiona la sentència de Casp, que és presentada com a injusta, i la seva validesa; sentència injusta que interpreta com una de les causes de la decadència de Catalunya, una idea que es generalitzà entre els historiadors i literats de la Renaixença. En 1868, Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) escrigué el drama O rei o res!, amb el qual he iniciat aquest article, que recull i insisteix en la cèlebre frase de Margarida de Montferrat. Més tard, en 1896, Àngel Guimerà escrigué el monòleg que he citat titulat La mort d’en Jaume d’Urgell. A València arribà també l’eco de la reivindicació del comte dissortat i Constantí Llombart (1848-1893) escrigué el poema esmentat més amunt, que s’inicia així: «¡Pobre comte! La sort malastrugada, / ¿a on lo durà, vençut i presoner? / Mes li valguera en la darrer jornada / llançar, batent-se, lo sospir darrer.»

Jaume d’Urgell fou la víctima de la iniquitat de Casp, la qual, en absolut, fou una «autodeterminació». En fi, enguany es complirà el 590è aniversari de la seva mort al castell de Xàtiva, la mort de qui havia d’haver estat el rei dels catalans i que, els polítics «processistes» del moment, els de prebenda i pandereta, que també n’hi havia, li negaren. Ferran el d’Antequera, en definitiva, fou rei perquè els polítics de la Catalunya Principat del moment li ho permeteren. Ras i curt, preferiren fer la viu-viu i lliurar, per interessos espuris, el tron a un rei estranger que apostar per un rei nacional. Avui dia hi ha ―atenció!― qui anhela per una prebenda dels amos de Madrid i París (fixeu-vos què succeí a Barcelona el proppassat dijous 19 de febrer) que apostar decididament per l’alliberament nacional.

I acabaré amb una recomanació lectora, que no m’estic ―permeteu-m’ho― de fer-la. Crec, sincerament, que paga la pena i allà exposo el que amb aquest «Combat per la història» us he volgut explicar. Es tracta del llibre Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència (València, 2011). Sí, rei de conveniència, la conveniència dels qui, per tal de conservar impúdicament el poder, abandonen els interessos de la pàtria a la qual han de servir.