L'educació s'ha considerat sempre com a un canal per ascendir escalons socials. En una època en la qual sembla que aquesta escala està en un estat força precari, les famílies efectuen tots els sacrificis possibles perquè els seus fills conserven el seu estatus, en cas de les classes benestants, o, en la majoria de vegades, puguen incrementar-lo. Tota una lluita aferrissada per garantir el futur dels seus descendents en un món cada vegada més competitiu que va exemplificar-se anys enrere a la ciutat de València amb la batalla oberta per obtenir una plaça a les grans escoles concertades, caracteritzades per oferir un important capital relacional.
La carrera de les mares i els pares perquè els seus fills prosperen a través de les aules ha provocat l'auge del negoci de l'anomenada educació a l'ombra, és a dir, de les conegudes popularment com a classes particulars. Es tracta d'un sector que tradicionalment ha estat marcat per la informalitat, ha comptat amb poca regulació pública i s'ha caracteritzat per erigir-se en un mercat de competència imperfecta, on s'ofereixen sessions de pagament pel mateix currículum que, de vegades, s'imparteix en el sistema escolar reglat, independent de la xarxa educativa escollida.
L'espectacular creixement d'aquest àmbit de negoci ha cridat l'atenció del Centre de Polítiques Econòmiques de l'Esade. L'investigador Ángel Martínez i el catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la UNED, Juan Manuel Moreno, han publicat aquesta setmana una cartografia que subratlla la penetració d'aquest sector, l'impacte en el camp de l'ensenyament, les conseqüències en matèria de desigualtat i com l'extensió d'aquesta activitat econòmica paral·lela al sistema escolar reglat planteja un desafiament al conjunt de les xarxes docents, siguen públiques, privades o concertades. «Les dades disponibles comencen a ser preocupants», afirmen sobre el seu auge.
A pesar que el xoc econòmic de la COVID-19 ha alentit l'augment vertiginós de l'educació a l'ombra, la qual havia resistit als efectes de la Gran Recessió, la seua immersió com a una despesa més de les llars és elevada. En el curs 2019/2020, fonamentant-se en les xifres proporcionades per l'Enquesta de Despesa de les Llars en Educació, confeccionada per l'Institut Nacional d'Estadística, el 47% dels alumnes de l'Estat espanyol van rebre classes particulars. En cas de dividir-ho per titularitat de centre, no hi ha una grandíssima variació: van contractar-ne el 46,5% dels estudiants de la xarxa pública i el 50,1% de la teranyina educativa concertada.
«L'educació a l'ombra és un mercat ben implantat [a l'Estat espanyol] en totes les etapes escolars, tant en les obligatòries com en aquelles que no ho són, però amb un volum especialment elevat entre els estudiants d'ESO i els de batxillerat, [situant-se] per damunt del 60%», radiografien, per precisar: «Malgrat l'existència d'una desigualtat molt visible entre les llars amb menors i majors ingressos, el percentatge d'estudiants rebent classes particulars és molt considerable en totes les llars amb fills en edat escolar, amb un sol del 30% en les llars amb menys recursos i un sostre superior al 60% en la resta».
Si ho classifiquem per etapes educatives, la despesa agregada d'educació a l'ombra ascendeix a 270 euros per estudiant. La mitjana de despesa total per alumne és de 117 euros pel segon cicle d'infantil, 223 euros a primària, 358 euros a l'ESO i 420 euros a batxillerat. Aquesta despesa ostenta diferències entre territoris, tot i que en el cas del País Valencià i Catalunya, ambdós es col·loquen amb una mitjana de 290 euros, només per darrer de la Comunitat de Madrid. En percentatge d'alumnes que contracten aquests serveis de classes particulars, el territori valencià està segon, amb el 51% dels estudiants, i Catalunya en el quart lloc classificatori, amb el 48%.
«La tendència global és que l'educació a l'ombra està creixent sobretot pel costat d'ampliar i perfeccionar, tant a Europa com, molt especialment, a Àsia. Això casa bé amb la teoria que les llars més riques gasten més en classes particulars no sols pels seus estudiants més ressagats, buscant crear per a ells un sòl de cristall, sinó sobretot pels més avançats, als qui volen proporcionar un avantatge competitiu que assegure el seu accés a institucions d'elit, des del preescolar a la universitat», analitzen, per arredonir: «L'expansió de l'educació a l'ombra cap a les llars més pobres implicaria que aquests també fan un esforç, però en aquest cas més per a recuperar i remeiar».
Fractura social
Aquesta dualitat entre les classes benestants i les classes empobrides reflectiria, a parer d'aquests investigadors, «una dialèctica d'igualar-se contra diferenciar-se». La recerca del Centre de Polítiques Econòmiques de l'Esade assenyala que les famílies amb més capacitat adquisitiva solen gastar més en classes particulars per ampliar i perfeccionar, tradicionalment lligades als idiomes i a la docència vinculada a les arts, mentre que les llars desfavorides ho inverteixen en sessions per recuperar i reforçar els continguts apresos en el currículum general. Tot i que els idiomes s'erigeixen en prioritat per a tots els estaments socials, els alumnes de famílies en el tram més ric són aquelles amb més classes per aprendre llengües.
«Quasi dues terceres parts de la despesa total en classes particulars es dona entre els estudiants de la xarxa pública. La tercera part restant es reparteixen entre la concertada, que dobla, al seu torn, la inversió que es realitzen les famílies amb estudiants matriculats a la xarxa privada», incorporen, per matisar la despesa mitjana per estudiant d'acord amb la titularitat del centre: dels 606 euros de mitjana d'aquells amb plaça a l'escola privada es passa als 300 euros de l'ensenyament concertat i els 250 euros de les llars amb descendents a la docència pública.
A les diferències per despesa mitjana dels estudiants, segons aquests investigadors, se suma «la diferència més notable en els patrons de despesa per tipus de centre en la proporció que es dedica a les classes particulars de les matèries centrals en el currículum escolar». «Mentre que és pràcticament inexistent entre els alumnes de la privada, abasta un 30% en la xarxa concertada, i poc més d'un 40% entre els estudiants de l'escola pública», disseccionen.
«L'elevada despesa en classes particulars d'idiomes és el tret comú més visible entre els alumnes de les tres xarxes, si bé aquesta despesa és majoritària en la concertada i en la privada, però no en la xarxa pública, on la despesa en classes sobre les matèries centrals del currículum escolar és una mica superior al dels idiomes, un fet que probablement ve explicat per la diferent composició del seu alumnat, en termes de capacitat econòmica de les seues llars», puntualitzen. I insisteixen: «En la xarxa privada, no obstant això, aquesta despesa és residual, i són els idiomes la categoria que s'emporta quasi el 80% de l'educació a l'ombra».
Aquesta dispersió de despesa entre l'alumnat de l'escola pública, l'ensenyament concertat i la docència estrictament privada, d'acord amb aquesta recerca, «és una prova més que les llars més riques tendeixen a invertir més en classes d'ampliació per a incrementar l'oportunitat d'aprendre dels seus fills, mentre que les llars amb menys recursos concentren l'esforç de despesa en classes per a recuperar o reforçar, i així prevenir i combatre la repetició de curs». Un patró, de fet, que es compleix fil per randa en cas d'analitzar-ho per etapes educatives.
L'altra batalla educativa
Arran de l'expansió de l'educació a l'ombra, tant en les capes riques com en altres empobrides, ambdós investigadors adverteixen de possibles temptacions polítiques d'oferir desgravacions fiscals a les classes particulars, com ha aprovat l'executiu conservador d'Andalusia. «És una política desaconsellable perquè es convertirà en un incentiu addicional per a incrementar la demanda d'educació a l'ombra i, amb això, en una font de desigualtat educativa i de pèrdua de confiança pública en l'escolarització, així com que la desgravació només bonificarà a les famílies de classes mitjana-alta i alta», alerten.
Amb dubtes envers si les tutories privades, concebudes abans com a problema, podrien erigir-se en solució, els autors d'aquest informe avisen d'una altra pugna educativa: la lliurada en un futur per part dels sistemes escolars contra l'educació a l'ombra per no perdre finançament públic. «Sembla inevitable un escenari en el qual els sistemes escolars formals hagen de competir amb una indústria que ells mateixos han generalitzat i de la qual s'han beneficiat en major o menor mesura al llarg del procés d'universalització de l'educació bàsica. Una evolució generalitzada de l'educació a l'ombra cap al parasitisme de l'escolarització podria traduir-se en descensos del finançament públic de l'educació formal», pronostiquen.
Com a solució per evitar l'expansió de l'educació a l'ombra i millorar la percepció envers l'escola reglada, proposen «augmentar la confiança pública a les escoles». «Incrementar el capital de confiança pública sobre centres i professors és la millor fórmula per a reduir la demanda de l'educació a l'ombra. Per a això, són necessàries polítiques que aborden els factors que acceleren la seua expansió, com els exàmens externs altament competitius, les taxes injustificadament altes de fracàs i repetició, o, allí on ocorre, tot i que no és el cas d'Espanya, els baixos salaris del professorat, que incentivarien pràctiques corruptes», suggereixen. Els reptes de l'escola formal per aturar el creixement i la competència de l'anomenada educació a l'ombra.