Fou en temps de Manuel Chaves al capdavant de la Junta d’Andalusia que aquesta autonomia obrí una seu a Barcelona. La Diputació de Barcelona hi cedia el local i el Govern andalús pagava el personal que, testimonialment, hi treballava. La sintonia política era evident: els socialistes governaven, folgadament, ambdues institucions. La relació humana de tots dos territoris, després de successives onades migratòries des del sud cap al nord, bé podien justificar l’existència d’aquella mena d’ambaixada. Al Partit Popular aquella seu sempre li va semblar un malbaratament de recursos. El 2015, el Govern de Susana Díaz en tancà la porta. La notícia va passar sense pena ni glòria, com també, sense pena ni glòria havia passat la seua existència.
Ara, qui ocupa el Palau de San Telmo es disposa a reobrir aquella delegació. No per enfortir els llaços comercials o per estretir les relacions entre ambdues societats. No, el que vol Juan Manuel Moreno Bonilla a través d’aquesta oficina és facilitar que les grans fortunes catalanes canvien el seu lloc de residència, ara que, a bombo i platerets, ha anunciat l’eliminació de l’impost de patrimoni. Ho va fer a principis de la setmana passada, durant un desdejuni informatiu a Madrid. D’aquesta manera, l’andalús segueix els passos d’Isabel Díaz Ayuso, la baronessa madrilenya que ha fet de la laxitud fiscal la seua bandera política. Ningú com ella, fins ara, havia fet gala d’una proposta tan ultraliberal en matèria d’impostos.
L’endemà de l’anunci, Moreno Bonilla va precisar quin era l’objectiu de l’anunci: «Als empresaris catalans els dic que aquí tenen la seua terra; a Catalunya hi ha impost de successions i donacions, aquí no; a Catalunya hi ha impost de patrimoni; aquí no». I encara va reblar, per si el missatge no havia quedat clar: «I, a més, aquí no ens independitzem mai perquè som una part orgullosa d’Espanya».
La sinceritat del missatge del president andalús va generar una resposta immediata des de Catalunya. Fins i tot la patronal Foment, la qual pressiona el Govern català de fa temps per tal que elimine aquesta tributació, ha rebutjat explícitament l’ofensiva andalusa.
Paradís fiscal
L’anunci de Moreno Bonilla ha reobert la batalla tributària entre autonomies, però també entre les comunitats més laxes i el mateix Govern espanyol, que veu en l’actitud de Madrid i Andalusia un desafiament, més encara en un moment de màxima sensibilitat social davant la incertesa per la inflació. Fins ara la capital espanyola enarborava en solitari aquesta bandera: l’eliminació de l’impost de patrimoni —que grava la riquesa a partir dels 500.000 o els 700.000 euros, depenent de l’autonomia— implementada pels successius governs autonòmics del Partit Popular ha convertit Madrid en una mena de paradís fiscal per a les rendes més altes. L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques ja va criticar obertament fa dos anys aquesta situació, en la mesura que genera una competència deslleial entre autonomies i incentiva que les persones més acabalades canvien de residència per deixar de tributar en les autonomies on realment viuen.
És el dúmping fiscal que en moltes ocasions ha criticat el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i del qual Madrid es beneficia doblement per la seua condició de capital on s’acumulen el gruix d’organismes oficials estatals, centres de decisió econòmics i financers, i multinacionals. La laxitud tributària és, doncs, la cirereta del pastís per atraure capital humà i rendes altes en grans quantitats. Segons l’Institut d’Economia de Barcelona, la Comunitat de Madrid va guanyar durant els cinc anys posteriors a l’entrada en vigor de la bonificació 6.000 nous contribuents procedents d’altres comunitats autònomes.
Siga com siga, la decisió de Moreno Bonilla ha reobert un doble debat. D’una banda, si caldria avançar cap a una harmonització fiscal entre autonomies. D’una altra, si caldria jubilar l’impost de patrimoni. En aquest sentit, el Govern espanyol va deixar caure la setmana passada la seua intenció d’aprovar un gravamen per als rics. Si bé al tancament d’aquesta edició no s’havien concretat els detalls, el Govern de Pedro Sánchez sembla recollir el guant que ja li va llançar fa temps Unides Podem. Es tractaria, en tot cas, d’un gravamen que podria substituir l’actual impost de patrimoni dissenyat el 1977 i que, segons la majoria de veus —també dels qui són partidaris del seu manteniment— presenta problemes tècnics i d’adaptació. Els qui en són detractors argumenten que l’impost de patrimoni grava béns pels quals ja s’ha tributat a través de les figures tributàries convencionals. A Catalunya, Junts, en sintonia amb Foment del Treball, és favorable a la seua eliminació.
Piketty i l’harmonia
«A favor de l’existència d’aquest import hi ha el fet que es tracta, indiscutiblement, d’un tribut redistributiu. El que demostra l’evidència acadèmica, com ha advertit Piketty és que el patrimoni està molt pitjor redistribuït que la renda. La desigualtat en patrimoni és grandíssima i avança en el temps», exposa Rafael Granell, professor d’economia aplicada de la Universitat de València i membre de la comissió d’experts de la Generalitat Valenciana en aquesta matèria, que és partidari de mantenir aquest gravamen almenys mentre no s’optimitzen altres impostos com el de successions. «El principal problema de l’impost de patrimoni és que presenta molts problemes tècnics que caldria resoldre. Caldria adaptar-lo a la realitat actual, tot tenint en compte que les grans fortunes tenen moltes vies per disfressar la seua riquesa i no tributar com deurien tributar», valora Asensi Descals, que exerceix com a professor d’economia aplicada i ha treballat qüestions de fiscalitat per a la Fundació Nexe.
L’altra gran qüestió que l’ofensiva de Moreno Bonilla ha posat sobre la taula és la de l’harmonització fiscal, és a dir, sobre si caldria avançar cap a una certa igualació per evitar el campi qui pugui actual que es dona entre les autonomies. Aquesta és, de fet, una idea que fa temps que plana en el debat polític. La mateixa Esquerra Republicana de Catalunya va pactar amb el Govern de Sánchez dur-la endavant a finals de 2020 i la comissió d’experts a què el Govern espanyol va demanar assessorament per emprendre una reforma fiscal de gran importància s’hi van posicionar favorablement. També la comissió d’experts que, al seu dia, va assessorar la Generalitat Valenciana.
“Cal buscar un equilibri entre l’autonomia financera, que està consagrada en la Constitució, i, alhora, no fer competència deslleial, perquè hi ha autonomies que, de forma unilateral, anul·len impostos que serveixen per finançar-se”, exposa Francesc Gamero, que és secretari autonòmic d’Hisenda de la Generalitat Valenciana. Les declaracions de José Luis Escrivà, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, la setmana passada en el sentit que era partidari d’una “recentralització” d’impostos van encendre totes les alarmes. Escrivà va haver de ser desautoritzat per la ministra portaveu.
“Una manera d’evitar aquest problema és dissenyar un sistema en el qual la decisió d’abaixar impostos tinga com a conseqüència una menor disponibilitat de recursos per a aquell territori. Ens cal un sistema que promoga una major corresponsabilitat fiscal. Abaixar els impostos amb els diners dels altres és molt fàcil”, exposa Asensi Descals, el qual recorda que Andalusia és receptor net de recursos del sistema de finançament. Descals opina que en l’actual conjuntura, seria desitjable “un cert nivell d’harmonització”, una proposta amb què coincideixen tots els grups d’experts. “En tot cas —recorda Francesc Gamero—, més important que la reforma fiscal és emprendre la reforma del finançament, que porta des de 2014 estancada”.
Què és l’impost de patrimoni?
És un impost que grava la riquesa i que es va començar a implantar a tot Europa entre la dècada dels seixanta i els setanta, en un moment d’auge de la socialdemocràcia. En les darreres dècades, tanmateix, aquesta figura impositiva ha desaparegut en la majoria de països (excepte a Suïssa, a Bèlgica i a Noruega), si bé s’han articulat fórmules per continuar gravant les grans fortunes.
Qui n’és responsable?
L’impost de patrimoni s’enquadra dins el que s’anomenen els tributs cedits tradicionals, on també figuren l’impost sobre successions i donacions, l’impost sobre transaccions patrimonials i actes jurídics documentat i els tributs sobre el joc. Es tracta d’un impost de titularitat estatal, però les autonomies s’encarreguen de la recaptació i de la gestió, però no tenen completa autonomia sobre la seua normativa. Així doncs, l’Estat s’encarrega d’establir la normativa bàsica, mentre que les autonomies poden modificar-ne aspectes substancials, com ara el mínim exempt, les deduccions o les bonificacions.
Qui paga l’impost de patrimoni?
La normativa estatal estableix que estan obligats a pagar l’impost de successions aquells que tenen una riquesa neta (descomptats els béns immobles) per sobre dels 700.000 euros, per bé que Aragó, Extremadura, Catalunya i el País Valencià han reduït aquest límit, la qual cosa implica gravar un nombre més gran de contribuents. Tant Catalunya com el País Valencià apliquen aquesta tributació a partir dels 500.000 euros.
Quanta gent paga l’impost de patrimoni?
Segons les dades de l’Agència Tributària, l’any 2019, 212.284 persones complien les condicions per pagar aquest tribut, de les quals la meitat es repartien entre Catalunya i la Comunitat de Madrid (i, per tant, aquests darrers estaven exempts).
Quant es recapta?
En el conjunt de l’Estat, el 2019, Hisenda va recaptar una miqueta menys de 1.200 milions d’euros per l’impost de patrimoni. Això representa el 0,5% del total de la recaptació de la hisenda pública. Amb els contribuents madrilenys exempts del pagament, Catalunya va aportar quasi la meitat del recaptat: 555 milions d’euros. El 2020 la recaptació procedent de 82.465 ciutadans i ciutadanes va ser de 547 milions. Segons dades de la Generalitat Valenciana, l’any 2021 22.677 contribuents van ser gravats per aquest impost al País Valencià i van reportar un total de 167 milions d’euros.
Són, en tots els casos, xifres altes en comparació amb Andalusia, on el 2020 es van recaptar 93 milions d’euros procedents de 19.000 contribuents. Les Balears té 8.130 contribuents amb més de 700.000 euros de patrimoni net, els quals van aportar 68 milions d’euros a les arques públiques.
Quant deixa d’ingressar Madrid per haver eliminat, de facto, l’impost de patrimoni?
Segons les dades de l’Agència Tributària, Madrid hauria pogut recaptar 992 milions d’euros el 2020.