"Estic segur que la veritable sobirania d’Ucraïna només és possible en partenariat amb Rússia. Els nostres llaços espirituals, humans i civilitzadors s’han format durant segles i tenen el seu origen en les mateixes fonts, s’han endurit per proves, èxits i victòries comunes. El nostre parentiu s’ha transmès de generació en generació. Està en els cors i la memòria de les persones que viuen a la Rússia i Ucraïna modernes, en els llaços de sang que uneixen milions de les nostres famílies. Junts sempre hem estat i serem moltes vegades més forts, i amb més èxit. Perquè som un sol poble”.
Amb aquestes paraules tancava Vladímir Putin el seu article “Sobre la unitat històrica entre russos i ucraïnesos”, publicat el juliol de 2021, mig any abans de l’inici de la batejada com a “operació especial militar” de les forces russes contra Ucraïna. Tant en aquest text com cada cop més sovint en els seus discursos, especialment des de l’inici de la guerra, s’ha fet present la idea que Putin té d’allò que és Ucraïna: no pas una entitat nacional diferenciada de Rússia, sinó part inalienable d’una nació amb tres parts que la componen: la “Gran Rússia”, la “petita Rússia” (Ucraïna) i la “Rússia blanca” (Bielorússia). Una visió pròpia de l’Imperi rus, i de la ideologia i del projecte de construcció nacional impulsat pel tsarisme, especialment durant el segle XIX. Una Ucraïna, entesa per Putin com a “part inalienable de la història russa, de la seva cultura i del seu espai espiritual”.
A les seves intervencions públiques dels darrers mesos, Putin presenta amb agror i com una autèntica tragèdia la decisió dels bolxevics de principis dels anys vint de reconèixer Ucraïna com una nació diferenciada de la “Gran Rússia”, i de basar la construcció territorial de l’URSS en una estructura federal, formada per subjectes (repúbliques constituents) amb dret a la secessió, si més no sobre el paper. Mirant de temperar i acomodar els sectors nacionalistes ucraïnesos, entre altres, i a diferència de Stalin, que defensava una visió xovinista panrussa i advocava per un estat soviètic unitari, Lenin va advocar i imposar amb èxit les seves tesis de reconeixement de Bielorússia i Ucraïna com a nacions i subjectes constituents de la Unió amb la fundació d’aquesta el 1922, constituïdes en repúbliques juntament amb la Transcaucàsia i la mateixa Rússia.
Situada a l’arrel de moltes de les seves decisions amb relació a Ucraïna, Putin expressa la seva visió sobre aquests esdeveniments com una tragèdia de dimensions històriques, en tant que va suposar l’inici del trencament de la “gran nació russa” en tres entitats diferents. Així, durant el darrer any s’ha expressat en diverses ocasions de forma molt crítica amb Vladímir Lenin com a responsable per reconèixer la nació ucraïnesa i per haver inclòs a la república soviètica ucraïnesa territoris d’allò que Putin considera part de la “Rússia històrica”, al sud i est del país, fet que ha arribat a qualificar de “robatori”. D’aquesta manera, Putin presenta la Ucraïna moderna com una creació de la Rússia comunista, i l’arriba a qualificar d’“Ucraïna de Vladímir Lenin”, i el reconeixement del dret a l’autodeterminació per a les repúbliques —que arribarien a ser fins a un total de 16— com una bomba de rellotgeria feta esclatar pels errors dels dirigents soviètics a finals dels vuitanta, que provocaren la dissolució de l’URSS, qualificada per Putin el 2005 com la catàstrofe geopolítica més greu del segle XX. Una dissolució que va comportar la independència d’Ucraïna, amb unes fronteres territorials que incloïen Crimea —transferida per Nikita Khrusxov de la república soviètica russa a la ucraïnesa l’any 1954—, els territoris del sud i est d’Ucraïna reivindicats històricament per l’imperialisme rus com a Nova Rússia i els territoris a l’oest guanyats a conseqüència del nou mapa europeu posterior a la Segona Guerra Mundial. Unes fronteres que, tot i ser reconegudes en el seu moment per Boris Ieltsin i per la nova Federació Russa sorgida de l’esfondrament de l’URSS, per a part del nacionalisme rus, amb personalitats com Aleksandr Soljenitsin al capdavant, eren del tot inacceptables. Unes fronteres i una nova realitat geopolítica a la qual, segons Putin, Moscou es va haver d’adaptar, si més no, de forma temporal.
I és que, a ulls de Rússia, Ucraïna seguia sent vista com una entitat subalterna, i aquest reconeixement del dret d’Ucraïna a tenir un estat propi, i del seu dret a l’autodeterminació dels ucraïnesos, era i és condicionat. Condicionat al fet que la Ucraïna posterior a 1991 es mantingués propera a Rússia pel que fa a l’orientació de la seva política exterior i de seguretat —o, si més no, que no actués de forma que Moscou pogués percebre com a contrària als seus interessos—, i que des del punt de vista de construcció nacional no trenqués amb el llegat imperial rus i soviètic. Un estat de segona categoria, igual que succeeix amb el Kazakhstan, Bielorússia o Geòrgia, sorgits dels errors històrics comesos per la mare pàtria russa mateixa a principis i a finals del segle XX. A ulls de Putin, els esdeveniments de finals de 2013 i principis de 2014 trenquen aquest acord no escrit de sobirania condicionada, amb el triomf del Maidan i la caiguda del president Víktor Ianukóvitx, en un procés que va combinar elements de revolució i de cop de força amb reivindicacions de caire democratista, anticorrupció, antioligàrquic i prooccidental, i amb un paper rellevant de sectors d’extrema dreta, però que per Putin va ser llegit i projectat únicament com un cop d’estat de l’ultranacionalisme antirus impulsat per Occident. Les regles del joc ex ante van saltar pels aires, i es va creuar una línia vermella.
Per a Putin, Ucraïna havia perdut el dret a la sobirania sobre el territori amb el qual s’havia independitzat l’any 1991, i la primera conseqüència en va ser l’annexió russa de la península de Crimea el març de 2014. El Maidan va generar una certa contestació interior a províncies com ara Odessa o Khàrkiv, amb protestes que en alguns casos van ser contestades amb matances a mans de grups d’extrema dreta, com la d’Odessa el 2 de maig de 2014, amb una cinquantena de manifestants profederalització morts. En el cas del Donbass, Moscou va alimentar i donar suport a una revolta armada de caire independentista prorús, que va suposar l’inici d’una guerra pel control d’aquell territori entre les forces rebels amb el suport de Rússia i el govern de Kíiv.
Com una profecia autocomplerta, a conseqüència d’aquests fets, i més enllà de no resoldre’s el conflicte al Donbass i, des de principis de 2015, de quedar supeditat a la implementació dels Acords de Minsk II, els anys posteriors es van caracteritzar per un aprofundiment en el trencament històric entre Rússia i Ucraïna, pel que fa a nation building, en el pla econòmic i industrial, a escala social, i amb una acceleració del gir geopolític de Kíiv cap a Occident. Un trencament titllat de “tragèdia” per Putin, en tant que s’ha creat un “mur” entre parts del que ell considera “dues peces essencialment del mateix espai històric i espiritual”. Una visió reforçada per la independència assolida per part de l’Església Ortodoxa Ucraïnesa envers el Patriarcat de Moscou a principis de 2019, i més encara tenint en compte fins a quin punt Putin ha defensat l’Ortodòxia com un pilar fonamental de la identitat nacional russa, recuperant la tradició tsarista.
En l’àmbit militar, entre 2014 i principis de 2022 es va produir el que Putin considerava una integració gradual d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica per la porta del darrere, amb una col·laboració militar entre Kíiv i els països de l’OTAN que es va multiplicar exponencialment, a partir de la provisió d’intel·ligència, suport militar per valor de centenars de milions de dòlars, el subministrament d’armament, assajos militars conjunts, així com l’ús de bases ucraïneses al mar Negre per part de vaixells de guerra nord-americans i britànics. Més enllà de les legítimes preocupacions en l’àmbit de la seguretat que una Ucraïna cada cop més orientada cap a l’OTAN pugui generar a Moscou, des del punt de vista de l’autopercepció que Putin té de Rússia no com a país sinó com a “civilització separada”, el fet que una part fonamental inalienable d’aquesta civilització, com és Ucraïna, estableixi lligams des del punt de vista de la defensa amb el principal rival geopolític de Moscou, no només era i és inacceptable, sinó que el fet de normalitzar-ho posa en dubte la idea mateixa de potència i civilització diferenciada que Putin aspira a consolidar. Com va afirmar l’historiador Geoffrey Hosking, “mentre que la Gran Bretanya tenia un imperi, Rússia era un imperi, i possiblement encara ho és”. Per a Putin, si Rússia deixa d’actuar com un imperi modern, simplement deixa de ser-ho en la seva especificitat, i deixa també d’existir com a tal.
Crimea, Kíiv i el retorn a la mare pàtria
L’annexió de Crimea va ser en gran manera justificada com un acte de justícia històrica, de retorn a la mare pàtria de la població russa local, i d’una península considerada cabdal en la història russa, on el príncep Vladímir va ser batejat al segle X, i per on el cristianisme va entrar als territoris eslaus orientals llavors organitzats políticament sota la Rus de Kíiv. També en tant que s’havia d’evitar com fos que en un territori on es van produir gestes militars heroiques russes durant la guerra de Crimea (1853-1856) i soviètiques a la Gran Guerra Patriòtica (Segona Guerra Mundial), hi arribés a onejar la bandera nord-americana per l’ús que en poguessin fer vaixells militars dels EUA, especialment a Sebastòpol, base de la flota russa al mar Negre.
De forma similar, “l’operació militar especial” llençada fa 10 mesos per les forces russes tenia com a objectiu inicial tallar de soca-rel el procés de creixent integració d’Ucraïna amb Occident, especialment pel que fa al vessant militar. Davant la constatació que Kíiv no tenia intenció d’implementar els Acords de Minsk per a la resolució del conflicte al Donbass, els plans inicials de Moscou implicaven portar a terme un cop que provoqués la caiguda del president Volodímir Zelenski i del govern ucraïnès, per col·locar unes autoritats locals afins a Rússia que acceptessin renunciar al territori del Donbass, reconeguessin l’annexió russa de Crimea de 2014 i renunciessin a entrar a l’OTAN i a qualsevol tipus de cooperació militar amb l’Aliança Atlàntica, a part d’una reducció substantiva de la capacitat de defensa ucraïnesa. En l’àmbit simbòlic i de relat, per a Putin es tractava de portar a terme una nova reunificació històrica entre les diferents parts que componen les tres “Rússies”, després d’haver aconseguit convertir Bielorússia gairebé en un protectorat de Moscou, gràcies a la situació precària a escala internacional en què va quedar el president bielorús Aleksandr Lukaixenko d’ençà de la greu crisi política interna que es va iniciar l’agost de 2020.
En diferents discursos al llarg dels darrers anys, Putin s’ha referit a la ciutat de Kíiv com a “mare de les ciutats russes”, seguint una expressió que apareix a la coneguda com a Primera Crònica del segle XII sobre la història del primer estat eslau, la Rus de Kíiv, que tenia en l’actual capital ucraïnesa el seu centre polític i econòmic. Rússia i Ucraïna es disputen el llegat i la legitimitat quant a continuïtat històrica de la Rus de Kíiv, i per a Putin la civilització russa ortodoxa difícilment pot tenir continuïtat si el seu “bressol” i territori fundacional li gira l’esquena a la mare pàtria i avança en el seu procés d’integració amb la civilització occidental. Calia, doncs, aturar el rellotge de la història abans que la integració d’Ucraïna amb Occident fos irreversible, i tornar enrere en el temps. En tant que entitat percebuda per Putin i pel nacionalisme rus com a subalterna i sense voluntat nacional pròpia, la batalla es presentava com la de qui posseeix Ucraïna.
Precisament, pel fet de creure realment en aquesta visió, i pels errors de la intel·ligència russa de no preveure ni la capacitat ni encara menys la voluntat d’autodefensa ucraïnesa, els plans russos de completar el seu assalt sobre Kíiv i decapitar el poder polític ucraïnès en qüestió de pocs dies van fracassar estrepitosament, i Moscou s’ha vist abocada a una guerra convencional pel control territorial que no havia previst ni per a la qual s’havia preparat. A diferència del que va succeir a Crimea el 2014, els combatents russos van ser vistos com a ocupants per la immensa majoria de la població local, i no pas com a alliberadors contra un “règim neonazi”, expressió amb la qual des del poder rus s’ha qualificat les autoritats ucraïneses. Paradoxalment, i de la mateixa manera que va succeir a partir de 2014, aquesta acció militar russa ha accelerat encara més el procés de consolidació de la identitat nacional dins de la mateixa Ucraïna, en bona part prenent com a referent la mitologia de les comunitats autogestionades de cosacs protoucraïnesos de la zona del riu Dnipro, nascuts a l’edat mitjana, com a element fundacional de la nació ucraïnesa. També al sud i a l’est del país, on fins fa una dècada aquesta identitat era molt fràgil, i l’herència cultural i sociològica russa i soviètica hi eren encara molt presents. Un procés que no és ni de bon tros perfecte, que en alguns aspectes està construït a partir dels traumes del passat, d’episodis foscos del segle XX, i d’una història conflictiva i de submissió històrica no només en relació amb Rússia, sinó també amb Polònia. Un procés, però, que sembla irreversible, i que ha contribuït a enfortir la idea de la nació ucraïnesa com a realitat separada i diferenciada de la Federació Russa actual, amb voluntat de ser i de sobreviure davant una amenaça existencial com l’actual. Putin pretenia controlar Ucraïna, però el que ha provocat és perdre encara més la proximitat de la immensa majoria d’ucraïnesos i ucraïneses, els quals perceben Rússia amb molta més hostilitat que fa un any.
Amb l’ofensiva militar russa contra Ucraïna, el president rus ha assumit uns riscos considerables, i ha anat molt més enllà del que havien estat les intervencions militars russes a l’exterior de les darreres dues dècades, molt més limitades. Així, tant a Geòrgia (2008), com a Síria (2015), com en el cas de Crimea (2014) i el Donbass (2014), es van tractar d’intervencions mínimes des del punt de vista de les unitats i l’armament desplegats, en relació amb el retorn i als rèdits obtinguts a escala geopolítica. A més, el fracàs militar rus a Ucraïna ha posat en relleu un seguit de debilitats estructurals a les forces armades russes a escala organitzativa, operacional i, des del punt de vista de la seva capacitat real, d’imposar-se davant d’un adversari sobre el paper molt inferior, tot i el suport que Ucraïna ha rebut per part dels països de l’OTAN quant a armament i intel·ligència.
Des de l’inici de la guerra, Rússia ha utilitzat una part significativa del seu arsenal balístic, i ha hagut de recórrer a l’Iran per a la provisió de míssils i drons. El potencial militar rus no només s’ha mostrat per sota de les expectatives inicials, sinó que la seva capacitat ha quedat encara més afeblida a conseqüència del desgast patit a les tropes i els equipaments durant aquests primers deu mesos de guerra. El Kremlin, de moment, segueix parlant oficialment d’“operació especial” per no parlar de guerra, però el cert és que la primera onada de mobilitzacions (320.000 combatents) iniciada al setembre, així com les mesures excepcionals en el control de la informació i la restricció dels drets i les llibertats públiques, els atacs patits en algunes zones dins de territori de Rússia i la gestió dels recursos econòmics al servei dels esforços militars posen en evidència l’estat de guerra que viu el país. També de guerra econòmica, amb unes sancions els efectes de les quals les autoritats han estat capaces de mitigar a curt termini, però que a mitjà i a llarg termini poden generar moltes dificultats per a la indústria russa, per la dificultat creixent per a produir productes que requereixin components d’alt valor tecnològic. Una potencial degradació econòmica que patirien especialment les classes mitjanes i baixes del país, i a la qual se li suma l’agreujament de la crisi demogràfica, amb un increment dels fluxos migratoris cap a l’exterior, especialment de centenars de milers de joves russos de zones urbanes que han fugit del país per evitar ser mobilitzats, cap a països com ara Turquia, Geòrgia, Armènia o el Kazakhstan, molts d’ells professionals del sector de les noves tecnologies i de la informació. Segons els estudis del demògraf Aleksei Raksha fent ús de dades d’agències públiques russes, durant els primers cinc mesos de 2022 Rússia va perdre ni més ni menys que 430.000 habitants, mentre el país viu una caiguda històrica en les taxes de natalitat.
Un llegat que trontolla
Des de la seva arribada al poder l’any 2000, Putin ha fet de la consolidació i l’enfortiment de l’Estat rus una de les seves prioritats, després d’uns anys noranta de profunda crisi política, econòmica i social fruit de les conseqüències del desmembrament de l’URSS i del trencament de la verticalitat del poder que tradicionalment ha caracteritzat els sistemes de govern a Rússia, en les seves diferents formes que aquests han adoptat al llarg de la història. Gràcies en bona part a l’increment dels preus dels hidrocarburs de principis dels anys 2000, coincidint amb l’arribada de Putin al poder, el país va iniciar un període de creixement econòmic que va originar el sorgiment d’una nova classe mitjana, base fonamental del suport al president rus i al nou contracte social no escrit sorgit durant aquells anys, segons el qual una majoria important de russos acceptaven viure en un estat amb mancances democràtiques, però amb un cert nivell de benestar econòmic, d’estabilitat i de poder viure una vida relativament tranquil·la, en comparació amb el caos dels anys noranta. D’ençà de l’inici de les mobilitzacions parcials al mes de setembre d’aquest 2022, i més encara si es produeixen noves onades de mobilitzacions durant els mesos vinents, la guerra ha entrat a les cases de la gent, amb gran part dels homes d’entre 18 i 60 anys que són potencialment mobilitzables, incrementant el preu que la ciutadania ha d’assumir per la guerra i erosionant aquest contracte social que en gran mesura es basava en la passivitat i l’apatia política d’una part important de la població. De moment, qui està rebent bona part de les crítiques pels fracassos militars russos és el ministre de Defensa, Serguei Xoigú, però si es perllonga el conflicte i s’agreugen els diversos impactes d’aquest a les vides dels ciutadans, la popularitat de Putin i la legitimitat del sistema podria veure’s cada cop més afectada.
En l’àmbit exterior, des de la seva arribada a la presidència de la Federació Russa, Putin ha centrat els seus esforços a recuperar i consolidar l’estatus perdut de potència, primer en l’àmbit postsoviètic, i especialment a partir de 2014 en altres teatres regionals com ara l’Orient Mitjà o l’Àfrica. Així, a principis de 2022, Rússia es trobava en una posició òptima, de màxim poder i influència des de l’any 2000 envers una part significativa dels països exsoviètics. Al Caucas Sud, amb una Geòrgia domesticada, una Armènia convertida en quasi un protectorat rus, i havent aconseguit desplegar tropes d’interposició russes a la regió del Karabakh després de la guerra de la tardor de 2020, reforçant el seu rol d’actor fonamental per al manteniment de l’statu quo en aquest conflicte entre armenis i azerbaidjanesos. Amb la Bielorússia de Lukaixenko convertida en una extensió de Rússia des de l’estiu de 2020. En el cas de l’Àsia Central, justament al gener de 2022 Moscou havia aconseguit activar de forma exitosa l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva —aliança militar formada per mitja dotzena d’estats postsoviètics— per primera vegada a la història per enviar un contingent multinacional d’uns 2.000 efectius al Kazakhstan, a fi de contribuir a contenir les revoltes i la inestabilitat social interna que s’havien produït a principis d’any a aquell país. Una operació que en aquell moment va reforçar la imatge d’una Rússia com a patró militar a la regió.
L’ordre postsoviètic, basat en gran mesura en el poder i la capacitat russa de coerció, i en el seu rol com a potència militar principal, ha trontollat als ritmes que ha anat marcant la guerra a Ucraïna, i amb la imatge de feblesa militar mostrada per Rússia, especialment arran les exitoses contraofensives ucraïneses de l’agost-novembre, alterant els statu quo regionals. Alguns conflictes s’han reescalfat (Nagorno-Karabakh, Tadjikistan-Kirguizistan), i actors com ara l’Azerbaidjan han aprofitat el moment de gran dificultat que travessa Moscou per avançar en els seus objectius i redibuixar equilibris de forces. El Kazakhstan ha començat a exportar part del seu petroli a Europa pels oleoductes del Caucas Sud, fent bypass a Rússia. Putin ha hagut d’afrontar crítiques per part dels presidents de la Xina i l’Índia en relació amb la prolongació de la guerra, unes desautoritzacions públiques de dos socis de Moscou difícils d’imaginar uns mesos enrere. Per la seva banda, la Turquia d’Erdogan, que en aquesta guerra fa tots els papers de l’auca —suport militar a Ucraïna, enfortiment del seu partenariat energètic amb Rússia i principal mediador entre ambdós estats—, ha passat la mà per la cara a Moscou en qüestions com ara ignorar les amenaces russes per continuar facilitant les exportacions de gra i cereals ucraïnesos pel mar Negre a principis de novembre. De retruc, els efectes de les sancions econòmiques occidentals han provocat un increment de les dependències russes envers aquests països, especialment en relació amb la Xina.
L’obsessió de Putin amb Ucraïna i l’intent a la desesperada d’aturar per la via militar l’històric allunyament entre ambdós països han provocat un debilitament del rol global de Rússia i han erosionat la imatge de poder global cultivada pel president rus durant dues dècades. Paradoxalment, ha provocat també una acceleració de les tendències multipolars i desglobalitzadores, precisament a conseqüència de les actuacions d’un dels principals impulsors d’aquesta nova arquitectura global, que no és altre que la mateixa Rússia. En el cas dels països de la UE, la guerra ha produït un increment de la dependència a escala militar envers els EUA i l’inici del desacoblament energètic amb Rússia, alhora que van guanyant força les veus que plantegen la necessitat de construir una sobirania europea a mitjà i llarg termini, i que la UE guanyi múscul geopolític propi per poder actuar com a pol de poder autònom en relació amb els nord-americans.
Rússia contra Ucraïna i el passat contra el present
“Aquí a Novoróssiya (Nova Rússia), Rumiàntsev, Suvórov i Uxakov van lluitar les seves batalles, i Caterina la Gran i Potemkin van fundar noves ciutats (...). Rere l’elecció de milions de residents a les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, a les regions de Zaporíjia i Kherson, hi ha el nostre destí comú i la nostra història mil·lenària. La gent ha transmès aquesta connexió espiritual als seus fills i nets. Malgrat totes les proves que van patir, van portar l’amor per Rússia al llarg dels anys. Això és una cosa que ningú pot destruir.” Amb aquest relat justificava Putin la decisió d’incorporar com a subjectes territorials de la Federació Russa aquestes províncies ucraïneses, sota control militar rus total o parcial, el 30 de setembre passat. Al seu discurs del 21 de febrer per anunciar el reconeixement de les independències de les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, ja havia manifestat el seu rebuig al fet que “ara s’intentin condemnar a l’oblit aquestes fites de la història”. Després del fracàs dels plans militars inicials russos, els intents de desmembrament d’Ucraïna són un càstig addicional i alhora mostren la impotència russa per no aconseguir imposar la seva voluntat política sobre Kíiv per la via militar. Unes annexions justificades per l’obligació de la mare pàtria de “protegir” la població local, per les gestes militars imperials russes del passat com a suposada base de legitimitat política actual, i amb una instrumentalització del dret a l’autodeterminació amb finalitats irredemptistes, quan les poques enquestes realitzades durant els darrers anys mostren que la població local s’ha mostrat contrària a unir-se a Rússia —només el 6,2% a favor en el cas de Zaporíjia, el 27,5% a Donetsk, el 30,3% a Lugansk i el 3,5% a Kherson, segons una enquesta de l’Institut de Sociologia de Kíiv de l’abril de 2014. Unes annexions que, de retruc, dificulten enormement la possibilitat d’arribar a acords per posar fi al conflicte per la via negociada.
Hi ha processos externs que han accelerat i reforçat les tendències d’un retorn de Rússia al seu passat quant a relat per sustentar les accions presents. Existeix un sentiment de menyspreu, d’haver estat tractada com a enemiga i humiliada durant tres dècades per part dels Estats Units tot i la fi de la Guerra Freda, i Putin ha tingut raons objectives per sentir que el país estava amenaçat per l’actitud expansiva dels nord-americans durant les darreres tres dècades, especialment a l’Europa Oriental, aprofitant el seu momentum unipolar també per portar a terme agressions militars a l’Orient Mitjà vulnerant el dret internacional i sense autorització del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Això no justifica, però, que qui hagi de pagar el preu de la irresponsabilitat de Washington hagi de ser Ucraïna, la seva sobirania i el seu dret a existir, menys encara amb una ofensiva militar que ha arrasat ciutats senceres, ha provocat desenes de milers de morts (civils i militars) i un èxode de milions de refugiats.
La caiguda de l’URSS va ser un procés anòmal de desintegració d’un imperi, amb causes exògenes, però especialment provocat per l’acumulació de crisis internes, i de les múltiples i creixents situacions d’inestabilitat que va generar una mala gestió d’aquestes per part de les autoritats soviètiques del moment. Les visions contraposades entre occidentals i russos que existeixen sobre les causes d’aquells esdeveniments històrics —“victòria inevitable i irreversible de la llibertat sobre la tirania” vs. “demolició autoinduïda”— es troben també a l’arrel de la relació conflictiva i de les hostilitats creixents. Tot i que Putin ha intentat redreçar les pèrdues patides per Rússia des del punt de vista de la seva posició de poder al continent i a escala global, i tot i que amb una visió nostàlgica reivindiqui l’ordre europeu dissenyat a la Conferència de Ialta el 1945, els equilibris de poder actuals no són els de la Guerra Freda. Entre altres coses perquè la Rússia actual viu un progressiu declivi demogràfic, econòmic i tecnològic, i no té la posició relativa pel que fa a poder al continent ni de l’URSS de després de la Segona Guerra Mundial, ni de la Rússia tsarista de les gestes militars de Caterina la Gran o d’Alexandre I. La construcció d’una nova estructura de seguretat que garanteixi la pau i l’estabilitat al continent és fonamental, però, perquè sigui viable i duradora, hauria de tenir en compte també els interessos i temors dels països de l’Europa Central i Oriental.
La guerra es perllonga, i ha fet aflorar els traumes històrics no només de russos i ucraïnesos, sinó també dels països bàltics o de Polònia. Moscou juga ara la carta de la destrucció de bona part de la capacitat de producció i distribució energètica d’Ucraïna, i de la “fatiga ucraïnesa”, confiant que en algun moment els països occidentals deixaran de donar suport militar i financer a Ucraïna. Mentrestant, Kíiv intenta recuperar nous territoris a curt i mitjà termini, mirant d’evitar que les forces russes aconsegueixin solidificar les línies actuals i preparar-se per a noves ofensives a partir de la primavera. Una guerra que és també una lluita entre visions contraposades de la història, on s’està dirimint no només què és Ucraïna i què és Rússia i on acaba una i on comença l’altra. I també, i sobretot, què són l’una en relació amb l’altra. Per això, una hipotètica derrota militar russa tindria conseqüències històriques, generaria un terratrèmol polític intern a Rússia i l’Estat rus en la seva forma i sistema actual difícilment en podria sobreviure.
La casualitat ha volgut que aquesta confrontació històrica entre Moscou i Kíiv hagi esclatat justament quan es compleix un segle de la creació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, l’any 1922. Un moment en el qual, a ulls de Vladímir Putin, va començar tot.