Com cada any, quan s’acosten les festes d’hivern, no falten les capçaleres mediàtiques que es refereixen al «naixement de Jesucrist» com si fos un fet històric. No ho és, tanmateix. A desgrat de la fantasia religiosa, no ha existit mai cap evidència documental i/o arqueològica que permeti assegurar que el personatge fou real. Més aviat la historiografia especialitzada en el món antic -i no imbuïda de la propaganda cristiana – el considera una mena de personalització fictícia d’un corrent religiós que es manifestava a través de múltiples versions cada una de les quals amb els seus respectius profetes.
Tot i així, quan arriben aquestes dates Occident celebra les festes que pretenen honorar el naixement del fill del déu cristià. En realitat a l’època en que se suposa que va arribar al món, el moviment ideològic anomenat cristianisme es negava en rodó a celebrar els naixements. Més aviat es commemorava a la persona que moria, pel que havia fet en vida. No pel fet de nàixer. Això de celebrar el naixement ho considerava un inconvenient costum dels que tenien altres religions, a les quals no considerava «vertaderes». Les cultures no cristianes europees solien tenir el costum d’encendre dues espelmes no tant com a celebració en honor del nouvingut al món sinó més aviat com un ritus religiós que tenia per objecte desitjar-li sort al llarg de la seva vida.
Per tant és impossible que els primers cristians tinguessin tan sols la noció del naixement dels seus múltiples profetes. Molt menys d’un tot sol. De fet, els que fantasiegen amb que «Crist» va existir de bon de veres, no saben atorgar-li al seu naixement un dia, una setmana, ni tal sols un mes. N’hi ha que donen per bo el desembre, però arran d’interpretacions dels llibres considerats sagrats pel cristianisme s’ha arribat a assegurar que pogué nàixer l’abril, el maig, el setembre o l’octubre.
La invenció. És prou conegut pels historiadors de l’antiguitat que les festes d’hivern dels cristians són una apropiació de les festes saturnals de la Roma antiga. La Saturnalia -en llatí- es dedicava al déu Saturn, que era el que havia atorgat a l’ésser humà l’agricultura, segons la religió politeista romana. El dia concret de la festivitat era el 17 de desembre, quan ja havien acabat les feines del camp i tothom es preparava per passar l’hivern. Però en realitat arribà a tenir tanta importància que durava una setmana, connectant-se amb la festa del Natali Solis Invicti, el 25 de desembre, que commemorava al déu Apol.lo.
Aquest període festiu d’hivern era molt important, durant el qual no existien restriccions de comportament, l’alegria dominava, la gent s’intercanviava regals i s’oblidaven els costums socials propis de la resta de l’any. Tanta disbauxa irritava fort ferm als primers cristians, que la consideraven embrutidora.
Val a dir que les diferents sectes cristianes eren enemigues declarades de l’oficialitat romana i, com a tals i lògicament -sempre dins de la lògica de l’època, per suposat-, les autoritats perseguiren els seues membres. Així fou durant els dos primers segles del nou moviment ideològic que afirmava ser la religió vertadera. Els seus «bisbes» -episcopus en llatí, cap d’un grup de cristians, considerats, tots ells, «Papa», acrònim de Petri Apostoli Potestatem Accipiens: «rebent la potestat de l’apòstol Pere»- abominaven de la festa d’hivern romana. Però poc o res hi podien fer. Les coses canviaren a partir de finals del segle II i/o principis del III quan les autoritats anaren suavitzant les persecucions, tot i que amb rebrots importants, com va passar sota el mandat de l’emperador Dioclecià (245-316). El seu successor, Constantí, a principis del IV canvià radicalment la consideració cap als cristians. El 325 el cap romà va intervenir en una guerra ideològica entre els diferents «bisbes» que tenien interpretacions teològiques diferents, de la qual en resultà una interpretació de conveniència general segons la qual el seu déu tenia un fill anomenat Jesucrist i tot dos feien part de la mateixa entitat. Amb la pau cristiana resultant, la situació del moviment millorà molt, dins de l’Imperi.
És en aquest període de fixació progressiva de l'homogeneïtat cristiana i la progressiva penetració del moviment en les estructures de poder -abans que l’emperador Teodosi el fes única religió oficial i proscrivís les altres – quan els «bisbes» es trobaren amb el problema de les Saturnals. El seu èxit popular feia difícil, per no dir impossible, una prohibició oficial, que a ben segur provocaria seriosos enfrontaments amb el poble que majoritàriament seguia amb els costums antics. Va ser el «bisbe» de Roma Juli I el que a l’any 350 es va referir a la necessitat d'assumir i canviar la naturalesa de la festivitat: que el 25 de desembre fos la festa commemorativa del naixement del seu apòstol Jesucrist. Ara bé, fou el seu successor, Liberi, qui al cap de quatre anys decretà la festivitat com a pròpia del cristianisme.