Dos minuts de distorsió. Sense cap més acompanyament, sense cap intenció melòdica. Amb aquesta declaració d'intencions comença El cinquè àngel, el segons disc d'estudi dels Eve. La proposta dels maresmencs queda lluny de les tornades encomanadisses del món comercial, és més aviat una aposta per l'experiència sonora.
"Per escoltar aquesta música t'has de deixar anar, tu no pots escoltar aquests dos minuts de distorsió, t'has de deixar anar". Qui parla és l'Oriol Sauleda, rapsode del grup que reivindica aquest disc com una oda a la llibertat, a la voluntat d'escapar d'una vida quotidiana que "ens deixa atrapats en una gàbia que ens fa funcionar de forma molt mecànica. Tot el CD tendeix cap al deixar-se anar i apostar cap a les mil possibilitats que alhora són la llibertat".
Una proposta musical d'aquelles que cal escoltar amb els ulls tancats, estirat i amb el volum alt. I que arrenca amb "La formació del plural", un tema que vol encarnar la terra, igual que els que el segueixen encarnen els altres tres elements de la natura. Un riff pesat de guitarres comença a omplir el buit de la distorsió i, de sobte, la veu d'en Sauleda, com si vingués de la ultratomba, etziba: "si sóc el més gran dels pecadors, també sóc el més gran dels penitents". El compàs s'accelera i inicia una corba cap amunt que va guanyant tons vius i enèrgics, fins que al cap de vuit minuts.... Final sobtat.
Abans de fer el pas al següent element, l'aigua, i com passarà amb la resta de cançons, els Eve han volgut interposar tres interludis poètics de veu i ploma de tres poetes catalans del moment. En Sauleda explica que aquesta idea els va sorgir a manera de joc. "Vam disposar les cartes del tarot seguint l'ordre dels arcans majors i llavors vam assignar cadascun dels temes que teníem a unes cartes. Fet això, ens van quedar tres buits amb cartes que no estaven significades. Pensant com omplir aquests buits vam recordar que feia poc havien fet un concert amb els tres poetes que col·laboren i vam decidir que els demanaríem que fessin un poema a partir de la simbologia de les cartes que els havien tocat".
El primer a entomar el repte és Martí Sales, que prenent de base les cartes de l'emperador, els amants i el carro, deslloriga el poema 'Germans de Distorsió'. Després d'un minut en què la veu de Sales recita al buit, uns discrets acords de guitarra a l'aire entren en joc per acompanyar una repetició del recitat inicial que veu alterat l'ordre d'algunes paraules. Un batibull que es fa més gran quan comença la tercera repetició del text acompanyada, ara ja sí, de distorsions psicodèliques. El desconcert és important, tant que en acabar aquesta ronda, guitarres, baix i bateria queden arraconats per deixar pas al relaxant so del vol tibetà que acompanya un mantra budista. Les influències orientals són ben presents als Eve, tal com ho havien estat també a alguns dels grups referents dels anys setanta com els Gong o els Beatles més lisèrgics.
El mantra precedeix al fluir de l'aigua de "Líquidamen", on s'imposa un relat més melòdic, barquejant, com si fóssim a mar, estirats cap per amunt, deixant-nos gronxar per les onades. Un compàs que ens recorda als Pink Floyd menys comercials i que, de sobte, ens desvetlla amb una frase pròpia de les estacions de tren. "Per la seva seguretat, aquesta estació disposa de càmeres de videovigilància. Para su seguridad, esta estación dispone de cámaras de video vigilancia". Despertem de la utopia. Minut 10. La cançó transita ara cap al doom metal, amb unes guitarres pesades que s'estenen fins al minut 13 abans de donar pas al segon interludi a càrrec de Núria Martínez-Vernis.
La justícia, el penjat i la mort són les cartes de "La justícia feta cuina", un recitat a dues veus que es superposen per donar la màxima transcendència al moment. Com si quelcom estàs bullint, com si s'estigués preparant la baixada als inferns que arriba a la pista cinc. Foc! "Helldegger" (joc de paraules entre 'hell' -infern- i el filòsof Heidegger). El tema amb més cos del disc, amb unes bases alhora pesades i austeres i un riff melòdic de guitarra, i l'omnipresent recitat.
Sólo a partir de la verdad del ser se puede pensar la esencia de lo sagrado. Sólo a partir de la esencia de lo sagrado se puede pensar la esencia de la Divinidad. Sólo a la luz de la esencia de la Divinidad se puede pensar y decir lo que significa la palabra "Dios.
La veu de Sauleda s'aferra a la Carta sobre l'Humanisme del filòsof alemany. "El que ens feia gràcia d'ell és que era absolutament complicat, rebuscadíssim. Quan col·loques això sobre la música a dit, sembla que dius paraules que tenen un sentit, però acaben essent com una melodia més", relata el rapsoda, i afirma que "com que el poeta fa molts circumloquis i moltes volutes, amb una música doom de fons és com una explosió de cervell, una verborrea avassallant". Una explosió després que Sauleda cridi amb força la paraula "Dioooos!" que obre la porta a la catarsi final. La veu comença a repetir els mateixos fragments cada cop amb més intensitat i cada cop amb un magma psicodèlic més contundent de fons. Amunt les distorsions! L'angoixa sembla apoderar-se del moment, crits, èxtasi de solos, bases frenètiques, i fi.
Es tanca així la davallada als inferns, per donar pas a l'elevació final d'aquest segon treball d'estudi d'un dels grups més originals i consolidats de l'emergent escena psicodèlica alternativa que despunta a la Barcelona underground al voltant de locals com El Pumarejo, on ha estat enregistrat el disc i que tindrà una de les seves principals cites aquests 9 i 10 de setembre amb el festival Cheapstock. Un bon moment per veure la posada en escena les noves propostes d'aquest grup que, al segon disc, aconsegueix plasmar millor el seu so en viu que en l'anterior treball, 'Lilith', gestat expressament per ser enregistrat.
El retorn a la calma ve de la mà de Guim Valls, que dibuixa "El nen blau" sobre les cartes de la triada de la il·luminació. Dels tres, aquest és el poema més musical. Arpegiats sense distorsió i un recitat que deixa entreveure que Enric Casasses ha fet escola entre els més joves. Un interludi per agafar aire. És aquest l'element que descriu el tema de tancament de "El cinquè àngel".
Amb "Maia" arriba l'elevació final, dibuixada per l'Anna Amorós al fulletó que acompanya el disc com un rombe de tons blancs, blaus i grisosos que ens predisposen a l'espiritualitat a la mística. Comença suau, discret, amb un tímid punteig. "Vaig sortir de nit d'una cova, d'una mare". El record de King Crimson destil·la en l'essència d'aquests 17 minuts de levitació musical. "Cada ocell que tens al cap té el cel a dintre, deixa'l parlar", ens etziba aquest tema que fa temps que podem escoltar els Eve tocar-lo en directe. Això es nota en la manera com en Genís Poch a la bateria, en Carles Camps i en Gerard Avellaneda a les guitarres i l'Àlex Bellido al baix executen els llargs passatges instrumentals disposats com per pair la intensitat dels breus recitats.
No sóc més que un animal al qual,
a força de cops i passar gana,
li han ensenyat a ballar.
Mentrestant s'havia post el sol
i ell s'amagava en la fosca.