Pareu atenció en qualsevol grup de joves o adolescents que us pugueu trobar. Si pregunteu, la immensa majoria —eufemisme prudent— no sabrà que Chuck Berry, mort fa unes setmanes, a 90 anys, és un dels pares del rock&roll. I si ho saben, perquè ho han vist aquests dies, de manera accidental, els sonarà a l’era cretàcica. Fins i tot, és molt possible que tampoc sàpiguen qui són els Rolling Stones, Guns N’ Roses, Metallica o Oasis, per citar alguns dels grups que begueren de la tradició de les guitarres elèctriques inaugurada per Berry i la resta de pioners.
Sempre hi trobareu excepcions: casualment, és possible que ens creuem amb una criatura amb una samarreta de Nirvana. I també és cert que una part de la parròquia de l’anomenat indie mainstream es nodreix d’un públic universitari. Als melòmans veterans aquestes coses els produeixen tendresa i una certa melangia, però els fets són tossuts: el rock i el pop de guitarres, els dinosaures que fins la dècada del 1990 dominaren la terra, fa temps que no són moda. Els nous referents cal buscar-los en derivades del hip hop com el reggaeton, el dancehall o el trap, amb noms com els de Bad Gyal, La Zowi, P.A.W.N. GANG o Kinder Malo, entre més. Propostes musicalment bàsiques —la versió contemporània del (DIY) Do it yourself de l’època punk—, de bases senzilles, veus amb autotune (un processador per afinar l’entonació) i unes lletres efervescents i procaces, sense rastre de correcció política. Cançons amb un menyspreu per la normativa lingüística capaç d’alterar la tensió arterial dels membres més grans de Koiné.
“Per a la gent molt jove, veure un paio amb una guitarra penjada al coll equival al que, per a nosaltres, era veure algú tocant l’arpa”
Sobretot el moviment trap ha esdevingut un dominador clar de l’escena musical, fins al punt que la revista Enderrock li dedicava un extens reportatge en el seu número de juny. Amb l’aclaridor epígraf “El trap és el que mana”. No és tan sols un titular cridaner: un tema de Bad Gyal, “Indapanden”, té més de dos milions de visites en Youtube. “Pai”, un altre dels seus hits, un milió i mig llarg. El tema “Cac blac” de P.A.W.N. GANG supera de llarg el milió de visites. Entre el públic adolescent, aquesta tendència musical ha fet un forat tan gran com el cràter d’un meteorit: perquè recordeu que parlàvem de dinosaures. Com explica de manera gràfica el periodista Nando Cruz, un dels millors radars musicals de Catalunya, “per a la gent molt jove, veure un paio amb una guitarra penjada al coll equival al que, per a nosaltres, era veure algú tocant l’arpa”.
A aquesta ona expansiva del trap caldria sumar l’èxit enorme entre el públic juvenil, no necessàriament adolescent, de la prolífica escena mestissa de casa nostra en català i castellà: Txarango, Aspencat, Zoo, La Raíz, La Pegatina o Itaca Band són els grans dominadors dels festivals estiuencs i han convertit la música de festa i combat en un fenomen de masses.
I al capdamunt d’aquesta piràmide evolutiva, les dives i divos del pop, el hip hop o el soul mainstream com Rihanna, Miley Cyrus o Lana Del Rey, per citar tan sols alguns exemples d’artistes amb un ampli seguiment entre els joves.
Tot just cal assistir a concerts de bandes típicament de guitarres per observar l’escletxa generacional. Els temps han canviat de manera radical. I això es veu també en els hàbits de consum: per a les noves generacions, el concepte àlbum, com a grup de cançons presentades per ser escoltades, ha desaparegut del seu ideari. Les cançons són entitats unitàries i s’escolten (o miren) des del mòbil. No és un fenomen privatiu del nostre entorn. “Si fas una ullada a les llistes d’èxits de Gran Bretanya i els Estats Units, el pop i el rock de guitarres hi han desaparegut”, assenyala Carlos Pérez de Ziriza, periodista musical i autor del recent Indie & Rock Alternativo (2017), que analitza gèneres nucleats a l’entorn de la guitarra.
Prejudicis i canvi de paradigma
Aquest estat de coses genera reaccions diverses entre aquelles generacions que han fet girar la seua existència, com a comentaristes, artistes o promotors, al voltant dels gèneres amb guitarres. “Hi ha una tendència a continuar relacionant la música amb la joventut. Quan la música no té a veure amb els joves, deixa d’existir. I la música hauria de ser una cosa molt més gran”, es lamenta Nèstor Mir, artista multidisciplinari i cap visible de Malatesta Records, un segell valencià que acull propostes indie com Senior i el Cor Brutal o Emma Get Wild.
Mir apunta que tota una filosofia de vida ha canviat. “Nosaltres hem viscut un moment molt particular, el rock i la música en directe eren tota una revolució interior i social. I això, ara, no es produeix a partir de la música rock”, diu. I assegura que la música que ell escoltava “era vista com un perill pels meus pares. I en aquest moment, els meus fills es refugien en la música comercial en contra meua, ja no tenen els prejudicis que jo tenia sobre allò que és mainstream”.
Pel que fa a la música trap, Mir la considera “una antirevolució, una música que es refugia en el masclisme i en allò políticament incorrecte. Es tracta d’un empitjorament, en cert sentit”, assegura. I apunta al fet que els joves “s’alineen ara tots sols”, amb propostes que “aposten per l’hedonisme i que contenen poca reflexió”. “El trap juga amb els límits, allò que en la nostra època eren el sexe, les drogues i el rock&roll, però ara hi ha un rotllo com més mafiós, més materialista. Per a mi és una involució”, rebla.
“Amb el trap ha estat la primera vegada que m’he sentit vell de veritat, perquè té un punt de rebel·lió rockera, de fatxenderia, de menyspreu pels adults que tenia el rock al principi. Però intente assimilar-lo i és una certa derrota. Una altra a sumar a la de la irrupció de l’indie mainstream”, resumeix Mir amb un to decebut. Pérez de Ziriza, per la seua banda, coincideix en el fet que gèneres com el trap “no tenen res de subversiu. No és com el punk, que era molt conscient d’estar enfrontant-se a la música anterior. El trap és un gènere molt més lúdic”.
Nando Cruz ve de cobrir com a periodista una edició del festival Sónar que ha acollit alguna de les propostes provinents del trap, com ara Bad Gyal. “Festivals com el Sónar o els mateixos mitjans de comunicació fem la feina de validació cultural de coses que funcionen des de fa molt de temps però que ens queden molt llunyanes per una qüestió generacional. Però la gent jove no necessita aquesta validació”, diagnostica. “Aquesta música no està feta per a nosaltres. Si no partim d’aquest punt no entendrem res, això és la història de la música”, insisteix, abans d’explicar que “hi ha propostes de reggaeton més interessants i altres que ho són menys. Com també passa amb el rock&roll: si baixes a la quarta o cinquena divisió del rockabilly no hi ha res”.
Sobre el llenguatge políticament incorrecte, Cruz aclareix que “el trap i el reggaeton, per tenir un origen molt vinculat al hip hop, tenen dos components molt marcats: el materialisme desaforat i el tema del sexe inequívoc conduït a través d’un masclisme també molt manifest”, argumenta. Trets, en tot cas, als quals no ha estat aliè el rock. Altrament, “es parla d’una manera molt clara i grollera que ens posa en guàrdia, però en el fons hi ha una mirada classista”, rebla Cruz en referència al menyspreu amb el qual part de la comunitat hipster contempla determinades propostes. Un discurs en la línia del que denunciava el llibre de Víctor Lenore Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (2014). “De vegades confonem el sexisme amb la sexualitat i això ens tira una mica enrere, però tot té a veure amb la nostra tradició catòlica barrejada amb una mirada colonial”, teoritza Cruz. I cita l’artista argentina de reggaeton lèsbic i feminista Chocolate Remix, que denunciava que hi ha gèneres com la cançó romàntica (del rotllo “eres meua i de ningú més”) d’un masclisme atroç. “La polèmica amb el trap rau en la part hiperexplícita de les lletres, però hem de fer un repàs de tot el que hem escoltat. Hi ha cançons que semblen supertendres i si sents el que diuen, mare meva!”, rebla el periodista abans de citar una cançó de Julio Iglesias sobre una relació amb una xicota molt més jove: “Lo mejor de tu vida me lo he quedado yo”.
“El reggaeton ja tenia aquest component masclista i fa una dècada que factura discos. Al cap i a la fi, són cançons, però vivim en una època de màxima correcció política. Ara mateix, una cançó com ‘La mataré’, de Loquillo y Trogloditas, seria impensable. A mi m’agrada més el hip hop clàssic, però adoptar una posició de rebuig permanent no em sembla positiu”, postil·la Pérez de Ziriza.
Martí Sales, escriptor i cantant de la banda de rock psicodèlic Els Surfing Sirles, dissolta el 2013, anota que les lletres del trap “són molt més acomodatícies que les del punk, però el rock&roll també parlava de fer-se ric. Es tracta d’adolescents fent coses d’adolescents. És un tema d’allò més típic”.
Hi ha molta vida més enllà del trap. Ziriza considera positiu l’esclat dels grups de festa i combat, com Txarango, Zoo o Aspencat, “però estaria bé que es prestara més atenció a bandes com Gener o El Petit de Cal Eril”. Sales es regira quan parlem, justament, d’El Petit de Cal Eril, una proposta “d’un nivell brutal”. “És acollonant tot el que fan. Però no interessa als joves perquè és una proposta massa intel·lectual”, reconeix. “Hi ha molts canvis: la gent jove no escolta un disc sencer ni que els maten. El concepte d’àlbum està més relacionat amb el rock clàssic. Hi ha canvis i no són negatius, són conjunturals, cal fugir de maximalismes. No és que s’escolti música pitjor, s’escolta una música diferent”, explica Sales, que diu haver fet “un gran esforç” per entrar en determinades propostes. “En tot cas, ara tenim molts menys prejudicis que als anys 90. Una cançó que odiava, com ‘Aserejé’, em sembla un himne fantàstic. I l’altre dia em vaig sorprendre a mi mateix ballant l’última cançó de Justin Timberlake. Amb el temps, a més, hem après que la rumba entusiasma, és una descoberta”, argumenta.
En aquest món mestís i transversal, tot és possible ja, com ara veure compartir escenari a un referent pop com Manel i a P.A.W.N. GANG transformant “Jo competeixo” en un duel rap i generacional. Quin dels dos grups es beneficiava més d’aquesta iniciativa d’iCat? Bona pregunta.
Els cicles del rock
En qualsevol cas, totes les tendències tenen data de caducitat. Com explica el cantant i compositor de Mishima, David Carabén, “quan aquests adolescents que fan o escolten trap tinguen fills, veuran això com una cosa molt vella. I trobaran fresquíssim un altre estil”. “En la meva vida de melòman he passat per diverses etapes. Durant una temporada m’agradaven molt grups de guitarres com Pixies, Sonic Youth o Dinosaur Jr. i, de sobte, m’interessaren propostes més assedegades com Tindersticks o The Divine Comedy. És una manera de desengreixar les orelles”. “Quan ets jove hi ha la tendència a dir que tal cosa és sensacional i l’altra una merda, però jo ja tinc una edat. I els indies, en algun moment, descobrírem que el hip hop és sensacional. No cal reivindicar-se en contra de res, sinó fer revisió per reconèixer que un grup com Kiss eren molt bons”.
“Cada dècada o cada cinc anys el rock de guitarres passa una crisi”, adverteix Carabén, “però dubto molt que l’hagin aniquilat”, assegura. I recorda que, després de l’esclat grunge, la dècada del 2000 s’inaugurà amb The Strokes, el grup de Nova York que fou presentat en el seu moment com el salvador del rock. Pérez de Ziriza diu, però, que “no hi ha hagut relleu” per a gent com Arctic Monkeys, Franz Ferdinand (nosaltres afegiríem The Libertines), “grups de guitarres que tingueren una gran penetració entre els joves”. Sales, per contra, té una altra teoria: “L’última gran era de les guitarres foren els noranta, amb grups veritablement massius com Nirvana o Guns N’ Roses”. A partir d’això, haurien regnat grups en l’àmbit alternatiu com Radiohead —que penjaren gairebé del tot les guitarres el 1997— o Animal Collective i la seua relectura psicodèlica i electrònica del llegat dels Beach Boys. I en el territori mainstream, les dives a l’estil Rihanna o els reis del hip hop, Kanye West o Kendrick Lamar, entre més. “Moltes d’aquestes propostes són bones, però ja no es basen en la guitarra ni el riff”, acota Sales.
Carabén creu que tot plegat és una qüestió de cicles. “El rock de guitarres és un gènere que satisfà un tipus de necessitat dels joves occidentals. D’ací a un parell d’anys, potser tornarà a aparèixer un grup de guitarres que entusiasmarà i el cicle tornarà a començar. Es tracta d’una dialèctica infinita”, assegura amb convicció. Mentrestant, no és rock per a joves.