ELS CRÍTICS

Mireia Vives i Borja Penalba: la gran aliança

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En algun moment, el músic i productor Borja Penalba, sempitern guitarrista del cantautor Feliu Ventura, decidí fer un pas endavant i posar-se sota el focus amb diferents projectes i col·laboracions, ja fóra amb el també cantautor Tomàs de los Santos o amb l’actor Francesc Anyó, amb qui va parir el magnífic “Estellés, de mà en mà”, un espectacle dedicat al poeta de Burjassot. Però una de les col·laboracions que més va sorprendre fou el disc L’amor fora de mapa (2016), un àlbum construït a partir dels poemes de l’escriptor Roc Casagran amb la participació de la cantant Mireia Vives, una vocalista que s’havia donat a conèixer en la primigènia escena del rap valencià que lideraren Rapsodes, un registre bastant allunyat de l’imaginari musical del seu nou company. Però el músic i productor havia vist, amb raó, alguna cosa en aquella veu.

La reacció química es va produir. Tot i no ser un disc totalment concloent, L’amor fora de mapa tenia indubtables encerts, com ara l’adhesiva “Onegeu llibertats”, la intensa “Post coitum tristesse”, amb Penalba desfermat i plenament segur ja com a cantant, o la sensacional “Si no fores (no amb mi)”, premi Martí Pol Terra i Cultura.


Penalba ha continuat sent reclamat com a músic d’acompanyament, darrerament de Maria del Mar Bonet, però l’experiència amb Mireia Vives, la gran aliança entre dos talents molt diferents, mereixia almenys una reedició.


Línies en el cel elèctric és el resultat, un treball més personal en tant que la parella ha estat l’encarregada en aquesta ocasió dels textos, mentre que, musicalment, el disc refà les passes de l’anterior i s’edifica sobre la granítica aversió de Penalba a deixar-se contaminar per qualsevol moda o tendència musical. D’aquesta filosofia, de l’opció per sonoritats canòniques, se’n deriva una important desconnexió amb les músiques del moment, però també un to intemporal atorgat per estils i arranjaments reconeixedors, no sols els associats a la Cançó amb majúscula. 


Punts a favor i en contra. Pel fet de ser un segon àlbum que no conté elements de ruptura estilística ni artística —la novetat de veure associats Vives i Penalba ja no actua—, Línies en el cel elèctric potser no resultarà un disc que transcendirà. O sí: l’espectacular coberta de la dissenyadora Aitana Carrasco sembla parida per a un d’aquells discos que es recorda molt de temps, però les bones cançons que conté —n’hi ha un bon grapat— tenen traça que suportaran amb altivesa el pas del temps. 


La primera part de l’àlbum és un cant —valga la redundància— a la composició, al treball minuciós amb la cançó i els seus elements bàsics, les veus, les melodies i les guitarres. Després d’un dels bonics instrumentals esparsos pel disc, “Eòlia”, obri el foc el tema titular, “Línies en el cel elèctric”, una deliciosa peça minimal vestida amb xiulits i les veus creuades del duo. La gràcia interpretativa de Vives i els jocs de Penalba aviven un tema eficaç, “Imagine”. Cançó de sabor dolç que es contraposa al discurs descregut de “Dolça i pruna”, amb Borja prenent protagonisme vocal i una guitarra molt seua i una lletra alhora transparent i enigmàtica: “Tot comença en una dona / i sempre s’acaba amb mi”.


Senzillesa encara més convincent en “Una d’amor” —un text bonic, que sorteja el to naïf— i, sobretot, en “Dona peix”, una de les cireretes indiscutibles del pastís, un tema enriquit pels cors de Berta Íñiguez i una lletra suggeridora, de literatura més densa: “Dona amb pell d’escama de peix, / ballant esvelta sota la lluna. / Dels teus ulls, la mar salada, / ofegada a la peixera dels volers”. Un d’aquells talls que recordarem.


“Soul” obri amb bona nota la segona part, el segment electrificat del disc: cruïlla d’estils clàssics amb bones guitarres i Penalba fent de soulman amb una desimboltura notable. Rock del sud de-tota-la-vida que la parella fa sonar de manera convincent en la nostra llengua. “Tot va bé (i és de nit)” sona a clàssic del pop valencià, a Pep Laguarda i els pioners, però no acaba d’enlairar-se, cosa que no li passa a la sorprenent “Seguim”, una canònica i molt stoniana peça de rock trempat vehiculada a través d’un riff rugós i un epíleg folk, “Ogígia”. A partir d’ací, que sone una rumba ja no sorprèn, que és tot just el que passa amb “Casablanca”. Rumba catalana que, perquè no falte de res, fa al·lusió a la capital de l’estil: “Ara i ací ens desvetllem, / sense roba ni vergonya, a Barcelona. / Serà el destí, com digué Rick: ‘El món s’afona / i tu i jo ens enamorem’”. Tall, en tot cas, passat pel tamís de la parella, rematat esplèndidament per cors i flautes. Un tema francament redó. 


Línies en el cel elèctric confirma la solidesa i química del grup, la fusió satisfactòria de dues mirades. Una etapa més, diuen, de la seua particular “Odissea”. Que no hauria de ser l’última.

Línies en el cel elèctric
MIREIA VIVES
 
I BORJA PENALBA
MésdeMil, 2017 
Cançó

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.