Any Fuster

Els aspectes socials i polítics en l'obra de Fuster

Reflectim la conferència emesa recentment per l'exconseller valencià d'Hisenda, Vicent Soler, a la Universitat de València amb motiu de l'any Joan Fuster, quan aquest 2022 es compleixen cent anys del seu naixement.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Moltes gràcies a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per convidar-me a participar en aquest cicle de conferències «Mirades sobre Fuster» i a la Universitat de València per acollir-nos en el seu Centre Cultural a la seua seu històrica, que és com dir al cor de casa, per a tots aquells que hi hem viscut una part important de la nostra vida i la hi vivim encara.

També moltes gràcies a totes i tots els que heu vingut a escoltar-me. Alguns per a rememorar vivències, altres per a tractar de conèixer o d’entendre un passat que no visquéreu. I espere que tots hi hàgiu vingut per a reflexionar sobre com podem construir un futur millor per a nosaltres els valencians dins d’un món millor per a tota la humanitat.

La veritat és que la meua mirada sobre Fuster no és freda; no pot ser-ho per molts motius. El primer perquè em considere fusterià, és a dir analista crític de la societat que ens ha tocat viure, allunyat de catecismes de qualsevol tipus, fins i tot —i per coherència— de l’obra mateixa del nostre autor.

En segon lloc, perquè en la meua etapa de formació, Joan Fuster va ser una font d’inspiració immensa. Si més no, confessaré que la meua tesi doctoral fou inspirada per una conversa peripatètica pels carrers d’Alacant (hi érem per anar als premis literaris de la Llibreria Set i Mig) entre ell i Ernest Lluch, per tal de dilucidar si allò que defensava Lluch sobre l’existència d’un «fil industrial» al nostre país era real o no i des de quan existia.

També —i no esgote les raons de la meua manca de mirada freda— perquè vaig tindre el privilegi de poder raonar amb ell i amb molta altra gent a les nits de sa casa de Sueca, al carrer de sant Josep, número 10, així com quan venia a València a la Cafeteria San Patricio.

Un privilegi que es va fer enorme perquè vaig gaudir d’experiències personals similars amb altres homenots d’aquella època tan important i delicada de la història valenciana. És el cas del professor Manuel Sanchis Guarner, del qual vaig aprendre molt sobre la llengua dels valencians i, sobretot, de la vocació inclusiva del seu valencianisme. És el cas d’Enric Valor i el seu tresor narratiu i de paisatges valencians. El de Vicent Andrés Estellés en el seu despatx de redactor en cap de Las Provincias i, després, quan el van tirar enmig de la batalla de València, sempre enamorat de la seua poesia. O el de la militància política compartida en el tardofranquisme amb el qual Vicent Ventura podria haver estat el primer president de la Generalitat recuperada.

Tots ells —i alguns més— m’escrigueren amb lletres d’or la seua estima per aquesta terra i les seues gents, i la voluntat de treballar incansablement per fer-nos a tots plegats més orgullosos de la nostra identitat com a poble, més visibles als ulls de la resta d’Espanya i d’Europa i una societat més justa i lliure.

Però, cal dir, que, avant la lettre, mossèn Vicent Sorribes, rector del meu poble, Rocafort, i el meu mestre de valencià a Lo Rat Penat (tot el valencià literari que sé el vaig aprendre en Lo Rat) va ser capaç de sensibilitzar-se per una llengua i un país que ja aleshores estava perdent valoració en els meus entorns socials. Gràcies, don Vicent.

Això dit, comence per assenyalar que Joan Fuster és, al meu parer, un dels intel·lectuals valencians més importants del segle XX, sinó el que més. No tant pel que deia sinó per com ho deia. Amb una modernitat de pensament inèdita, ben lligada a la cultura i el pensament francès, que, a l’època, després de la Segona Guerra Mundial era el més important en el món occidental.

Això és especialment significatiu en l’àmbit del pensament social i polític, del qual em toca parlar avui. Ho faig amb la humilitat que el mateix Fuster planteja en el pròleg de la segona edició de Nosaltres els valencians, quan reconeix que el llibre toca molts aspectes dels quals ell no era professional, però, que, en toc cas, pagava la pena endinsar-s’hi. 

A mi, ara em passa el mateix. Soc economista i, per tant, científic social —almenys així concep un servidor l’economia—, però, ni de lluny abaste branques com la sociologia, la història, l’antropologia, la politologia i tantes altres. Si de cas, me n’aprofite a través dels treballs de bons amics com Joan Francesc Mira, Alfons Cucó, Joan Romero, Manuel Alcaraz, Josepa Cucó o Gustau Muñoz, per esmentar-ne només uns quants.

Sí que podré endinsar-me una miqueta més en l’àmbit econòmic on persones com el mestre Ernest Lluch —amb la seua fita bibliogràfica de La via valenciana (1976)— em vàrem demostrar que debatre amb Joan Fuster era quelcom de privilegiat per la solidesa i riquesa argumental que hi cabien.

Després vindrien companys que enriquirien eixe debat, com els autors de la Introducció a l’economia del País Valencià, publicat el 1980, Reig, Martínez Serrano, Sorribes o jo mateix, i tants altres formats a l’ombra de Lluch. I tota la plèiade d’economistes eixits de les universitats valencianes amb centres de recerca tan importants com l’IVIE, dirigit per Francisco Pérez.

L’economia, substrat de tota societat

Junt amb l’obra estrictament literària, Fuster troba en l’exili català i valencià a Amèrica i alguns exiliats interiors a València i Barcelona la possibilitat de trencar l’ofegament que el franquisme imperant feia a la reflexió social i política als quaranta i cinquanta.

Cal esperar a les darreries d’aquesta dècada —i mirant-se a l’espill d’intel·lectuals com Jaume Vicens Vives i la seua Notícia de Catalunya— que Fuster assumeix el punt de maduresa per a escriure assajos que tractaren d’interpretar la societat valenciana d’aleshores, sobre la base dels seus fonaments històrics.

El producte de tot plegat és el llibre Nosaltres els valencians, publicat el 1962. Un llibre cabdal que el mateix Ernest Lluch —amb qui discutia sovint, sobretot d’economia— definia com el que separava la història de la prehistòria pel que feia al coneixement de la societat valenciana.

Si més no, fou el llibre que tractava d’explicar-la amb instruments d’anàlisi que la contemporaneïtat proporcionava, bastant allunyats dels que els intel·lectuals dels anys trenta havien disposat. Aquesta evidència fa menystenir els treballs de tots ells per part de Fuster, la qual cosa tenia quelcom d’injusta.

Perquè la democràcia republicana havia catalitzat un pensament i unes actituds molt similars a les fusterianes: entendre el perquè de la manca de visibilitat política i social dels valencians quan les bases econòmiques eren més robustes que en altres llocs gràcies al dinamisme del comerç agrari i la incipient diversificació productiva que ja es donava aleshores.

Potser el llibre d’Alfons Cucó, El valencianisme polític, publicat anys més tard, esmenaria en part aquest aparent adamisme fusterià. Perquè una cosa és la història enfront de la prehistòria i una altra la nihilitat social i política anterior als seixanta.

El que sí que és ben veritat és que els seixanta capgiraren l’economia i la societat valenciana, tot i que eixe capgirament va necessitar tota la dècada. El mèrit de Fuster és avançar-se a tot això en la manera de comprendre la complexitat social valenciana a principis de la dècada.

Més encara escrivint des de Sueca, on els canvis econòmics trigarien més a arribar, perquè l’arròs ho era tot malgrat tot, malgrat les dificultats que de manera intermitent patia el sector. Escrivia des de Sueca, però tenia les antenes ben posades del que passava fonamentalment a Europa via València, Barcelona i París.

Els seixanta són els anys en què es passa en bona part del gris als colors. No només pel que cantava Raimon sobre la societat del consum, la dels electrodomèstics, en contrast amb la societat apedaçada —literalment— de la postguerra.

Era també la de la música dels Beatles, la contracultura dels hippies, el Maig del 68 francès, la de la píndola anticonceptiva, la del turisme europeu massiu, la de les onades d’emigrants massives a Europa i d’immigrants de la resta de la Península.

Comença a formar-se una classe mitjana vinculada al creixement de rendes familiars producte de la diversificació productiva i la millora de les condicions del comerç exterior, propiciat pel Pla d’estabilització de 1959. Sense que això apaigave les desigualtats socials, tot i que semble contradictori.

A més, l’escola obligatòria, la ràdio i la televisió com a mitjans de comunicació massius així com la vinguda de centenars de milers d’immigrants d’altres llocs de la Península que podien haver estat autèntiques palanques de modernitat, jugaren espúriament.

Espúriament, perquè la dictadura franquista —radicalment nacionalista— ho va posar al servei del supremacisme cultural i lingüístic castellà i una fèrria acció política i econòmica centralista per tal d’afeblir les geoestratègies polítiques i econòmiques perifèriques. Madrid hi jugaria com el gran xuclador, tot beneficiant-se desorbitadament dels processos de modernització.

No hi va haver una reacció significativa de les elits econòmiques i socials valencianes, com confirmant el seu sucursalisme covat al segle XIX sota el lideratge del marquès de Campo. Una burgesia que existia i tenia poder (tesi de Lluch), tot i que actuara contra la lògica dels interessos valencians (tesi de Fuster) —en parlarem més tard— aparentment contra els seus propis. Com si Max Weber explicara millor el seu comportament que Karl Marx.

Però, tot i que sovint es queixara de les polítiques estatals, la veritat és que les elits valencianes vivien molt còmodes a redós d’un règim polític que assegurava —amb la repressió que calguera— una certa calma social. Fins i tot personatges que havien manifestat en els anys vint i trenta que els interessos estratègics valencians calia preservar-los, com Ignasi Villalonga, havien fugit cap a Madrid en acabar la Guerra Civil.

Per això l’establishment es va posar tan nerviós quan persones com Fuster dotaven de modernitat la reflexió sobre la inconveniència dels processos històrics hegemònics.

Qüestionar la castellanització rampant i el centralisme esfereïdor del moment no eren actituds anodines per incipients que foren els moviments que bevien d’eixes idees. Perquè, l’establishment entenia que la valencianitat, sortosament, estava en fase terminal.

Només en el moviment antifranquista clandestí es podia trobar terreny assaonat perquè fructificaren les idees fusterianes. No per casualitat, Comissions Obreres del País Valencià es crearia en els locals de Lo Rat Penat, aleshores en mans progressistes.  En l’antifranquisme, i en la universitat que estava identificant-se creixentment com a espai de crítica al sistema.

I aussaes que va fructificar en aquest món. Perquè la gran novetat històrica dels moviments democràtics en la transició postfranquista és que estaven empeltats en major o menor grau de valencianisme polític, a diferència del que havia passat durant la República.

Potser, que el crit unànime de rebel·lia contra la dictadura fora «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» resumeix molt bé els canvis de paradigma de la democràcia postfranquista respecte de la republicana. L’autogovern era ara peça clau en la democràcia que es volia i per la qual es treballava. No ho havia estat tant en els anys trenta, almenys no tan unànime.

La prosa fusteriana sobre la transició democràtica valora aquest gir copernicà, tot i que aviat subratlla les limitacions del canvi i les expectatives frustrades que estava creant. Fins i tot, amb alguns exabruptes que s’atenien a determinats mitjans, com la cartellera Qué y donde.

Però, no ens enganyem. Ell sempre havia apostat per avançar, encara que fora a poc a poc, en la direcció adequada, tot seguint un lema ben seu: «Feu política perquè, si no, vos la faran». Així es pot entendre la col·laboració assídua amb la Diputació de València de Manuel Girona o la conselleria de Cultura de Ciprià Císcar.

En aquest sentit, crec que paga la pena portar a col·lació la transcendental consulta que vam fer la direcció de l’antic PSPV, el 1978, sobre la conveniència o no de la fusió amb el PSOE. Tot i les incerteses que allò comportava, no va dubtar a explicitar la seua opinió favorable a la constitució del PSPV-PSOE.

Fou evident, però, que durant els vuitanta va afluixar en el seu paper de conseller àulic dels polítics que s’havien fet càrrec de les institucions valencianes. Això sí, va tindre com a columnista de premsa i en la vida acadèmica,  amb el seu accés a la càtedra de la Universitat de València, la petita finestra d’oportunitat de seguir tenint un paper que ara anomenaríem d’influencer.

A aquestes alçades de la meua intervenció, potser tenim suficient emmarcats els aspectes socials i polítics de l’obra —literària o d’actitud cívica— de Joan Fuster. Per tant, toca ara endinsar-se, ni que siga breument, en allò que ha focalitzat aquests aspectes per a propis i estranys com foren els aspectes identitaris valencians i la seua relació amb els catalans. Una relació que fou —i és— motiu de controvèrsia fora mida.

No ho havia estat tant en altres temps. Quan, per exemple, en els jocs florals de Lo Rat Penat del segle XIX es convidava els poetes de totes les terres de parla valencianocatalana. O quan Teodor Llorente o Lluís Fullana participaren en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a Barcelona, el 1906.

Tanmateix, la distància entre les lectures polítiques de la reivindicació identitària ací i allà anaren creant murs cada vegada més alts pel que fa al treball comú. Per acabar-ho d’adobar, la gran controvèrsia sobre política aranzelària que es lliurà a cavall dels segles XIX i XX arrodoní el desacord.

Perquè l’agrarisme comercial del vi, i després de la taronja —hegemònic en terres valencianes— abraçà lògicament el lliurecanvisme, mentre que la burgesia industrial catalana ho feia amb el proteccionisme.

La controvèrsia aranzelària aviat va introduir-se en la política, tot alimentant l’anticatalanisme. No comptava que el cerealistes castellans foren també proteccionistes. El que hi havia és la incomoditat de la burgesia valenciana enfront de l’actitud contestatària creixent de la catalana al model centralista del règim de la Restauració, i l’anticatalanisme ajudava a la demonització dels del nord.

L’èxit de la maniobra fou tal que partits refractaris al règim com el blasquista de Fèlix Azzati coabanderaven la croada contra l’egoisme català. Tampoc importava que la indústria valenciana, liderada per Alcoi, i el cerealisme arrossaire, liderat per Sueca, foren proteccionistes. Tant que es va fer molt popular la dita «Quan a Odessa i Moscou sonen els canons de bronze, l’arròs que avui està a nou, demà pujarà a onze».

La llavor de l’anticatalaisme hi estava posada i, tot i que va perdre força dècades posteriors, mai no acabava. Si més no, als anys trenta, el fenomen es vestí de controvèrsia portuària: el gran enemic de l’expansió del port de València eren els estratagemes del port de Barcelona.

Durant el franquisme, casualment, hi va haver fets que simbolitzaven eixe apaivagament de la controvèrsia. El 1953, es presentava al mateix Ajuntament de València el Diccionari català-valencià-balear. O un Xavier Casp es presentava als jocs florals de la llengua catalana a l’exili.

Tot, però, canvia als seixanta. I Fuster no és aliè al canvi. Perquè, juntament amb les transformacions socials i econòmiques del País, Fuster havia introduït una manera moderna de pensar-lo que semblava potencialment perillós para el manteniment de l’statu quo.

Com que el suecà no professava cap animadversió cap a Catalunya —la tradició proteccionista arrossaire del lloc hi ajudava—, sinó ben bé el contrari —era la seua font d’inspiració—, la reacció hi va trobar la carnassa en açò per a la desautorització ad hominem, que és el que sol fer sempre.

La demonització de Fuster va començar des de les entranyes dels intel·lectuals orgànics del franquisme local per a aconseguir dissuadir de ser llegit pel gran públic. De fet, dubte que els més radicals antifusterians hagen llegit res de la seua abundant bibliografia. Així funcionen els populismes.

La revisió fusteriana només va ser possible per gent pròxima a ell. Començant per la generació següent amb noms tan diversos com Joan Francesc Mira amb la seua obra Sobre la nació dels valencians; Alfons Cucó, amb Roig i blau, o Josep Vicent Marqués, amb País perplex.

En el fons, el que es discutia és el grau d’afinitat identitària entre Catalunya i València, que anava des del concepte polític de Països Catalans, en què la valencianitat era un mer matís regional de la nacionalitat catalana, com ho puga ser Andalusia en la nació castellana, a qui ignorava tal cosa perquè la valencianitat era fins i tot anterior a Jaume I, i, en tot cas, amb una mixtura posterior on la catalanitat comptava ben poc.

Entre eixos dos extrems ha estat la batalla d’idees i real amb la violència de fins i tot les bombes a Fuster i Sanchis Guarner en una transició política en què els matisos anaven desapareixent per acabar en el blanc o negre.

Però el cas és que el mateix Fuster reivindicava els matisos, sense negar la catalanitat bàsica de l’antic Regne de València, la base històrica de la identitat valenciana. Perquè parlava de Països Catalans, però també reivindicava la primera persona del plural quan titulava el seu llibre més impactant, Nosaltres els valencians, amb una reclamació molt potent de les nostres particularitats.

Totes les revisions posteriors han vingut en aquesta línia. Ningú dubta que el component català —començant per la llengua— fou fonamental en la decisió de Jaume I de crear el Regne de València enfront de les ànsies expansionistes de l’aristocràcia aragonesa, però el fet és que aquest Regne durà pràcticament mig mil·lenni i que va conrear eficaçment la identitat particular valenciana. Com demostra que ben aviat la llengua comuna passà a anomenar-se ací valencià.

Com també, incrementà les diferències la distinta evolució socioeconòmica arran de la desfeta d’Almansa, però, sobretot, a partir dels processos d’industrialització del segle XX i del comportament de les classes dirigent enfront del desastre de l’Estat espanyol el 1898. De tota manera, és ben significatiu que fins fa quatre dies era de lloc comú la dita que «valencians i catalans són cosins germans». Familiars, però no de primer grau.

Tanmateix, davall d’aquestes qüestions legítimament discutibles hi havia la creença que una major o menor afinitat a Catalunya significava una major o menor afinitat a processos de centrifugació enfront de l’Estat unitari. Tant quan era centralista com quan després s’ha descentralitzat mitjançant la Constitució de 1978.

Des de València estant, des del nostre país estant, el país dels valencians, el tema no era menor perquè la consciència de valencianitat era sensiblement menor que la de la catalanitat a Catalunya.

Fins i tot, l’autogovern ha estat instrumentat de manera diferent en funció de la intensitat de la consciència nacional a una part o altra del riu Sénia. Com és lògic.

Especialment greus han estat els vint anys de govern de la dreta a la Generalitat Valenciana, on s’ha intensificat la despersonalització nacional i, amb ella, la manca d’una estratègia geopolítica i econòmica pròpia tan necessària en un món creixentment globalitzat, tot instrumentant l’anticatalanisme.

Fuster no va viure per a veure-ho, però sí que va advertir que els fonaments de l’autogovern no eren suficientment sòlids per a evitar reversions nacionals, com així va passar.

On rau aquest pessimisme fusterià que contrasta amb la fortalesa reivindicativa de la seua obra? De fet, en tota la seua obra —no només en Nosaltres els valencians— subjau efectivament el pessimisme sobre el futur degut a la manca d’una elit dirigent autòctona en tota la contemporaneïtat. Com a mínim fins al franquisme. Una elit que ni tan sols es feia respectar el suficient com per a disposar d’un cert marge de maniobra per a dirigir la vida i els afers locals. Fins i tot detectava una falta de voluntat de fer-ho, fruit de la impotència produïda per la mateixa feblesa. Això els feia deixar tot el protagonisme de la vida no sols política sinó també social de les principals ciutats del País —assenyaladament les capitals de província— en mans de les autoritats polítiques i de l’alt funcionariat del règim. D’eixa manera la direcció i el control dels afers locals quedava en mans d’una elit administrativa desarrelada de la societat, dels interessos i, no diguem, de la cultura autòctones.

Una elit instal·lada a les ciutats que, com que quedaven desarrelades socialment i culturalment del seu entorn, deixava de complir el seu paper articulador respecte d’aquest —o, pitjor encara, ho feien en sentit despersonalitzador de la identitat local. Una elit aliena, que, d’altra banda, en no tenir alternativa local que li fera ombra, es convertia en el model a imitar per a la societat autòctona a l’hora d’aspirar a un possible ascens social.

Adoptar els usos i costums d’eixa elit aliena i fer el salt a Madrid eren el requisit per a satisfer l’aspiració de consolidar una bona posició professional, que, de retop, proporcionava també un nivell social i econòmic inassolibles mitjançant el treball en el negoci familiar, ja fora la xicoteta hisenda agrària o la xicoteta empresa artesanoindustrial.

D’eixa manera l’ascens social al País Valencià, a l’època que Fuster madurava la seua obra clau, passava per un procés de desarrelament de la mateixa cultura —i per tant, en bona mesura del mateix entorn social i fins i tot familiar. Alguns anomenen «autoodi» a aquest fenomen.

En la mesura que una part de la societat valenciana participava d’eixe joc, es desarrelava —quasi es desfeia apressadament— de les seues senyes d’identitat. I en la mesura que una altra part —molt més ampla naturalment— no volia o no podia participar-hi, es veia privada d’accedir als llocs dirigents de la societat local.

I, en conseqüència, s’autoconfinava en una vida rural agrària o de xicoteta menestralia urbana, en postures conformistes, estàtiques i sense possibilitat de dinamisme. L’altra opció era l’emigració cap a Catalunya o cap a Europa en un moment en què la posició del País Valencià encara no estava del tot definida com a terra d’immigració o d’emigració. En tot cas, si ho considerem des del punt de vista de preservació de la identitat, la cultura i el dinamisme socioeconòmic local, l’emigració comportava una pèrdua igualment irreparable.

La «via catalana» com a única eixida

I és així que l’ànima dolent de Fuster no hi veia cap possibilitat d’eixida des de dins, cap «via valenciana» de futur. En conseqüència, acabava postulant el lligam a Catalunya, amb la qual hi havia elements culturals i econòmics evidents, com única via possible per cercar alhora el benestar material i la preservació de la identitat i la cultura.

Tot i això, les premisses sobre les quals Fuster havia construït el seu discurs estaven a punt de canviar —o de fer-hi evidents canvis que ja hi havia latents.

De fet, l’aportació de Fuster, més que en l’anàlisi, va estar en el fet de sacsejar la percepció que el valencianisme tenia d’ell mateix: trencar amb l'autocomplaença folklorista i posar llum sobre les mancances que, evidentment, hi havia per sota d’eixe «Levante feliz» que semblava ser un lloc comú amb el règim franquista. Com he dit al principi, no tant pel que deia sinó per com ho deia.

Del llibre —i del conjunt de l’obra de Fuster— com de qualsevol altre llibre o autor es pot criticar tot el que es vulga. Sobretot si es tracta d’una obra d’assaig, que, potser és la forma més personal de literatura si llevem tal volta la poesia lírica. Perquè, en l’assaig, hi són inevitablement les opinions de l’autor, fruit —com diria Ortega, permeteu-me la broma de citar aquest autor a qui Fuster li tenia tan poca fe— de les seues idees i de les seues circumstàncies, mentre que, per exemple, una novel·la pot ser una creació enterament de ficció.

Però alguna cosa tindria eixe llibre quan, fa seixanta anys, va marcar una fita en el panorama intel·lectual valencià. Perquè un llibre, com a fenomen comunicatiu, no sols el fa l’autor, sinó també els lectors. I és ben evident que el llibre de Fuster va tindre ampli ressò: molts lectors es van identificar amb el seu plantejament, o el van criticar. Però, en qualsevol cas, això vol dir que els va fer reflexionar i clarificar les idees.

I sobretot va ser útil —i ho continua sent— com a eina metodològica, a manera d'anàlisi DAFO, per a conduir una reflexió que de tant en tant cal fer: cap a on anem com a societat? I quines són les nostres febleses i les nostres fortaleses?

En eixe sentit, Nosaltres els valencians com a llibre d’un sol autor és probablement irrepetible. Hui al País Valencià afortunadament hi ha molts especialistes que poden parlar i escriure amb tota solvència sobre cadascuna de les matèries que Fuster abordà a soles, de manera que una reflexió com la que ell va fer hui hauria de ser més aviat una obra col·lectiva.

Ara la reflexió es fa cada dia —la fan els especialistes en els diferents camps, sobretot a l’àmbit universitari, amb el seu treball d’investigació, de docència i de publicacions. Però, , de tant en tant, convé posar-ho tot junt per a poder tindre la visió global. Per això és important que es facen publicacions col·lectives o cicles de conferències com aquest per a aprofitar el marc multidisciplinari que Fuster ens va deixar a la seua obra i revisar de tant en tant els seus postulats.

Sense anar més lluny, ara ja corre per les llibreries el llibre de Nèstor Novell i Pep Sorribes Nou viatge pel País Valencià.

Vol dir això que el perill que assenyalava Fuster haja desaparegut del tot? Amenaces no hi manquen. Hi ha opcions polítiques obertament partidàries de plantejaments involucionistes i uniformitzadors, que propugnen la supressió dels poders polítics descentralitzats. Opcions que no rebutgen etapes de govern «ademocràtiques» i que, no obstant això, estan rebent un suport electoral important.

Ara bé, la societat valenciana, contràriament als temors que Fuster expressava en Nosaltres els valencians —encara que, potser, perquè ell mateix va contribuir a despertar-la— ha demostrat una capacitat no sols de de mantindre, sinó també de cultivar els seus valors, de viure i de treballar amb ells, que sembla difícil que puguen prosperar opcions involucionistes.

Els valors de la convivència en pau i de la llibertat de cadascú —que acaba sent la llibertat de tots— són suficientment forts per a resistir situacions difícils. Encara que mai es pot cantar victòria.

Perquè el perill sempre existeix. I, en grau considerable, acaba depenent de l’economia. Fuster, fent el treball de mineria per a trobar les causes profundes de la situació política del País Valencià, baixava a l’estructura social i, més avall, encara, a l’economia.

De la mateixa manera, l’evolució de l’economia continuarà condicionant el desenvolupament social i l’harmonia de la convivència, la qual cosa, al seu torn, es reflectirà en la vida política.

En eixe sentit, malgrat tot, crec que també podem veure el futur amb un cert optimisme. Potser els avantatges competitius de l’economia valenciana no siguen tan clars ara com ho eren en el moment que Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians, ni tan sols quan Ernest Lluch escrivia La via valenciana, però ara hi ha altres elements.

Un d’ells és que hi ha una diversificació sectorial més gran amb empreses més sòlides, líders en alguns casos a escala espanyola i internacional. Pensem, per exemple, en la indústria ceràmica i el sector químic associat dels esmalts. O pensem en la distribució comercial, o en algunes empreses del calcer, o en el sector hostaler i turístic.

Una altra diferència important és que tant en Nosaltres els valencians com en La via valenciana l’empresa xicoteta i sense massa recursos de cap tipus lluitava a soles a força de treballar molt i guanyar poc per a competir. Això ja no és cert. Hui comptem amb una xarxa d’universitats i de centres tecnològics que treballen junt amb les empreses. I un govern prop d’elles que fa polítiques concebudes per al nostre teixit empresarial i dissenyades conjuntament.

I estem dins d’un marc polític —la Unió Europea— que aporta estabilitat política i econòmica, i un marc de relació per a la cooperació i l’intercanvi de coneixement. Hui és normal que puguem alhora ser valencians, espanyols i europeus, i que vivim, treballem i fem negocis a Alacant, a Bilbao o a Frankfurt i que prenem decisions polítiques a València, o participem a prendre-les a Madrid o a Brussel·les. Una Europa construïda des de la lògia de la unitat en la diversitat. Un bon referent per a l’Estat  Espanyol, on una resposta federalista ho faria possible.

Després de publicar Nosaltres els valencians, Joan Fuster encara va viure trenta anys més i va poder veure com alguns dels seus presagis no es complien —potser perquè ens n’havia advertit amb les seues reflexions. Però també va veure com la societat valenciana continuava dividida i albergava elements intolerants que, en lloc de rebatre arguments, preferia batre colps i posar bombes en llibreries.

Fuster ens va ensenyar que el poder de la paraula, sobretot de la paraula raonada que estimula la discussió i el debat, és la força que impulsa la convivència i el progrés social. Els seus enemics, en canvi, en defugir d’eixe camí i optar per l’insult i la violència, ens van ensenyar tot el contrari. Eixe fou el gran encert de Joan Fuster.

Han transcorregut seixanta anys des de Nosaltres els valencians. Quinze anys després, la revisió parcial d’idees que va fer Ernest Lluch en La via valenciana va ser igualment molt enriquidora.

Uns altres quinze anys després, a l’inici dels noranta, ja amb l’autogovern en ple funcionament, la Generalitat impulsava un altre treball de reflexió a propòsit de la creació del Mercat Únic Europeu i els seus efectes sectorials i les estratègies que caldria adoptar.

A la meitat de la dècada dels 2000, amb la dreta en el poder en la Generalitat, sense haver fet cap reflexió seriosa, el nostre horitzó per a «estar en el mapa del món» eren les grans inversions en grans esdeveniments llogats a «subhastadors» internacionals i lligades a negocis immobiliaris poc clars. La crisi del 2008 se’ls emportà tots per l’aire i, de passada, el nostre sistema financer.

Com deia, en tornar el govern de progrés, el 2015, haguérem de reprogramar eixe horitzó encetant un nou procés de reflexió amb els sectors productius i la societat valenciana per a definir les línies d’avenç perquè el model econòmic valencià puga evolucionar en línia amb les necessitats de la nostra societat.

En la mesura que puguem aconseguir-ho, estarem garantint una societat amb capacitat d’atendre les seues necessitats i inquietuds materials, educatives, sanitàries o culturals, on tots puguem sentir-nos satisfets i mantindre la convivència social i política dins de paràmetres de normalitat.

I així permetre mantindre una identitat nacional, construïda per segles, des de Jaume I. Una identitat que pot tenir un paper fonamental a afermar la nostra cohesió com a poble.

Però, en tot cas, ara no podem dir que els valencians hagem abdicat de dirigir els nostres destins com passava fa seixanta anys. Des que vàrem tenir l’oportunitat de prendre les regnes, ho vàrem fer, gràcies, entre altres, a Joan Fuster.

Per això calen cicles com aquest, que ens ajuden a aprofundir en les idees de l’intel·lectual valencià. Cal que reivindiquem la seua figura, sense complexos, més enllà del soroll al qual ha estat sotmesa l’aportació del nostre suecà, la seua obra va suposar, tal com reconeixia Lluch, el pas de la prehistòria a la història en el coneixement del nostre País. Perquè el que no es coneix no es pot estimar. I el País Valencià paga la pena estimar-lo, senzillament perquè és el nostre.

Moltes gràcies.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.