Ha costat més de quatre dècades de lluita. A la fi s’ha aprovat —el passat juliol— una Llei de memòria democràtica que qualifica d’il·legal el franquisme. Era una constant reivindicació de les víctimes de la repressió feixista i dels seus familiars. Queda, però, molt per fer. I sobretot el que queda és una feina que sembla impossible: derogar la ignominiosa Llei d’amnistia de 1977, que es va vendre en el seu moment com la de la “reconciliació”, quan, en realitat, no és més que l’escut legal per impedir la persecució dels crims feixistes.
La història memorialista d’aquestes últimes 2.000 setmanes és la de diversos grapats de persones que han lluitat amb perseverança, enmig de la incomprensió general i a vegades davant l’hostilitat també, guanyant a poc a poc comprensió i solidaritat de la gent de bona fe fins que han vençut l’oblit i comencen a veure —massa tard, massa lentament— la justa preservació de la memòria.
Precisament, un dels elements més importants per preservar la memòria són els llocs físics de referència, els indrets que foren els escenaris rellevants de la repressió. Poden ser les seus ideals de centres per a la interpretació de tot el que passà. Instruments perquè no es perdi la memòria.
A Catalunya el castell de Montjuïc, que era presó militar i lloc d’afusellament —també ho fou durant la República—, avui guanyat per a la ciutat de Barcelona, n’és un dels escenaris. Igual que ho és el Camp de la Bota, on el monument “Parapet de les executades i executats a Barcelona, 1939-1952” és un recordatori de la infàmia perpetrada contra els demòcrates. Són només dos exemples de com els indrets físics poden ajudar el memorialisme.
A les Illes i el País Valencià no passa ben bé igual. A Balears, la presó de referència durant la Guerra Civil, la de Can Mir, a Palma, va desaparèixer i, avui, en l’edifici que ocupa el seu lloc, només una placa —que gairebé passa desapercebuda— el recorda. El gran lloc físic per a la memòria podria ser el fortí d’Illetes, a Calvià, un antic emplaçament militar, de propietat privada —pendent d’expropiar per part de l’Ajuntament—, abandonat de fa dècades, que fou la presó on, durant el conflicte i fins al 1941, es van afusellar demòcrates.
A pesar de tenir el pas barrat i amb moltes indicacions de perill —atès el mal estat de les construccions—, aquest setmanari hi va entrar de la mà de la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver (Inca, 1957). A l’esplanada interior s’hi troba un gran rectangle excavat, d’uns quatre o cinc metres de profunditat, al fons del qual es va construir un habitacle on els franquistes tenien els presoners republicans. Allà, cada nit un oficial llegia els noms dels que moririen afusellats l’endemà a la matinada.
Just devora del fortí hi ha el Bosc de la Memòria, unes oliveres —sembrades per l’associació citada— cadascuna de les quals honora alguns dels que allà foren assassinats. Però no basta. El fortí seria un centre d’interpretació ideal. “Serviria per honorar la memòria dels que lluitaren per la llibertat”, explica Oliver, neta d’Andreu París Martorell, socialista i membre de La Justícia, un sindicat sabater. El 10 d’agost de 1936 el varen detenir: “Va estar tancat uns mesos als calabossos del quarter d’Inca i posteriorment se’l varen endur a Can Mir”. Com tants d’altres, París va patir el que en dret internacional es diu una “desaparició forçada”. Maria Antònia ho conta així: “Ma mare, que tenia aleshores 12 anys, li duia a la presó el que podia, perquè no tot ho deixaven entrar; i un dia, quan arribà a Can Mir, no la deixaren passar, perquè, segons li van dir, son pare ja no hi era, l’havien deixat lliure. Era mentida. T’ho has d’imaginar: pensar que ton pare és lliure i en arribar a casa que no hi és, no és per enlloc... Fins que arribes a la conclusió que l’han assassinat”. La família mai ha sabut on podrien haver enterrat el cadàver. “Tenim la sospita que pugui ser a [la fossa comuna de] Porreres, perquè ens varen dir que als inquers els solien assassinar allà, però no en tenim la certesa”.
Maria Antònia ha fet tot el que ha estat al seu abast per reclamar judicialment. Tant aquí com a Argentina, on des de 2010 hi ha oberta la investigació —en la qual s’ha personat individualment i a través de l’associació que presideix— per crims del franquisme. El recurs a la justícia argentina s’inicià per crims contra la humanitat i genocidi de l’Estat espanyol entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977. Malgrat que es va invocar el dret internacional i la no prescripció dels crims esmentats, tots els intents de reclamar persones que poguessin haver estat responsables dels delictes esmentats s’han trobat amb el boicot de les autoritats judicials i governamentals espanyoles, que argumenten que els potencials delictes han prescrit a Espanya i que, a més, la Llei d’amnistia impossibilita la instrucció judicial. “Sempre s’invoca aquesta llei i s’atura tot, però no ens rendim, seguirem reclamant”, diu Maria Antònia.
Oliver celebra els avenços memorialistes dels últims anys. En especial a Balears, on el Govern de Francina Armengol, des de 2015, “està al nostre costat”. Tanmateix lamenta que durant les últimes dècades la incomprensió s’ha anat vencent “massa a poc a poc” i que moltes víctimes i familiars han mort en democràcia sense sentir el suport institucional. Reconeix que la nova Llei de memòria democràtica és “un avenç important perquè declara il·legal el franquisme i anul·la les condemnes, a més d’assumir les exhumacions a les comunitats on els seus governs no les han assumides”. Però alhora lamenta que no es derogui la Llei d’amnistia, que és el “gran entrebanc per a la persecució legal del franquisme”. “Tampoc no assegura la reparació integral de les víctimes i familiars; tan sols ho fa simbòlicament o moralment, per descomptat no entra en reparacions de tipus econòmic ni en la qüestió del robatori de nens… Està bé, però, certament, podria haver estat molt millor”.
Pel que fa al País Valencià, el lloc físic més important de la repressió és el famós parapet de Paterna. És el mur contra el qual foren afusellades 2.238 persones —de tot l’Estat— des de l’any 1939 fins al 1956. En les diferents fosses comunes del cementiri que hi ha just al costat s’amunteguen les restes dels assassinats, els familiars dels quals han lluitat perquè s’hi construeixi un columbari que aculli els ossos exhumats dels afusellats que no es podran identificar. Un somni que la Generalitat Valenciana farà realitat després del conveni signat, el març passat, amb el consistori local.
En una de les fosses, la 120, es van poder exhumar i identificar a principi d’any quatre dels executats. La neta d’un d’ells és Amparo Belmonte (Alboraia, 1968), presidenta de l’Associació de Familiars de Víctimes del Franquisme de la Fossa 120 de Paterna. El seu avi, José Horts Alberto, morí allà el 23 d’octubre de 1940. Havia estat detingut per ser regidor d’esquerres al seu poble, Meliana. “Quan acabà la guerra, encara que alguns li digueren que li convenia fugir, ell decidí quedar-se, perquè estava segur que no havia participat en cap acció que mereixera alguna represàlia”. S’equivocà. El detingueren i l’acusaren “d’adhesió a la rebel·lió”, la formulació genèrica que se solia emprar per emmascarar la repressió. Judici sumaríssim i afusellat. La família “va ser advertida per algú i els dos fills volgueren almenys saber on l’enterraven” per tal de recuperar el cos algun dia, diu Amparo. Hi van fer acte de presència i els permeteren acomiadar-se del pare. “T’ho has d’imaginar, amb 14 i 17 anys veient el cadàver del pare, amb els forats de bala, inclòs el tret de gràcia al cap, ple de sang, i dedicant-se a fer-lo net per enterrar-lo amb la dignitat mínima i, sobretot, amb la fortalesa d’ànim per col·locar en una butxaca el nom complet que permetera identificar-lo en el futur i enterrar-lo al poble, tal com la família desitjava. Ma mare —que fou tancada a la presó per ser “dona de roig”— sempre explicà que els meus oncles mai no tornaren a estar bé, que allò els afectà i marcà la resta de la seua vida, cosa ben comprensible”.
Amparo coneixia a grans trets el que havia passat, però, com tants altres descendents de represaliats, no prengué consciència exacta dels fets fins fa uns pocs anys, quan començaren a sovintejar les notícies d’exhumacions. “Un dia que ma mare havia vist una notícia d’aquestes a la televisió, vingué i en digué: ‘Tu creus que nosaltres podríem fer el mateix?’. La vaig mirar i en veure-li la cara que feia, en aquell just instant vaig entendre la importància que tenia per a ella. Així va néixer el meu compromís. La nostra lluita familiar per recuperar el cos del meu avi tingué èxit gràcies a saber exactament on havia estat enterrat, i així poguérem recuperar-lo i enterrar-lo en el seu poble. En el moment que donaren la capsa amb les restes a ma mare, ella la mirà, l’obrí, agafà amb les dues mans el crani i el besà. La cara que feia... Era... Era la de la satisfacció de tancar el dol, m’entens?... Vuitanta-dos anys després.”
Amparo va entendre que el seu cas no era el mateix que el de la majoria, que no poden identificar les restes i les famílies seguiran sense poder enterrar-les com cal. Per això crear espais com el columbari de Paterna li sembla “imprescindible”. Tot i que la qüestió de la memòria ha millorat molt en les últimes dècades, la lluita no ha acabat. “No pararem”, perquè, al seu entendre, fins que no es derogui l’encara vigent Llei d’amnistia de 1977 “no hi haurà vertadera justícia per al record dels assassinats”.
Més horror
Els parapets de Barcelona i Paterna o el fortí d’Illetes foren alguns dels escenaris de l’horror franquista. Però la dictadura va durar quaranta anys i altres llocs també tingueren la seva quota de protagonisme en la repressió. És el cas de les comissaries.
La de Via Laietana, a Barcelona, fou l’epicentre de les tortures a Catalunya durant la dictadura. Juntament amb la de Puerta del Sol —seu de la Direcció General de Seguretat, a Madrid, on portaven els detinguts acusats de “terrorisme” era un dels grans llocs de la repressió salvatge, que transcendí la fi del dictador.
Del pas pel centre de tortura que eren els calabossos de Via Laietana en dona fe Carles Vallejo (Barcelona, 1950). És dels que pensen que, vist amb perspectiva, “no s’ha fet suficient” en aquestes dècades per “honorar la memòria de les víctimes” del franquisme. I que res del que s’ha aconseguit està assegurat. Per això cal seguir insistint-hi, diu, i donar exemple a les generacions més joves.
Vallejo és fill d’un destacat dirigent del PCE a Madrid durant la Segona República, Juan José Vallejo (Toledo, 1925) —que fou president del Club de Futbol Madrid (el Reial Madrid d’ara) durant la República i participà en l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona, a més de ser comandant de l’exèrcit durant la Guerra Civil—, condemnat a mort amb pena commutada i que estigué tancat fins al 1943. En sortir considerà que Madrid no era segur i partí cap a Barcelona, on el seu fill Carles va néixer al cap de set anys. “A casa sempre es va parlar clar; per això vaig créixer conscient de qui era el meu pare.”
El jove Carles inicià l’activisme polític durant els estudis d’enginyeria tècnica. Entrà a les Joventuts Comunistes i després al PSUC. Començà a fer feina a la Seat: “En aquell moment el règim temia la potència sindical que existia a l’empresa i fins i tot tenia policies infiltrats fent de treballadors”. El desembre de 1970 tot el país estava sota l’estat d’excepció en ocasió del famós procés de Burgos, el qual provocà importants protestes internacionals. I internes, a les principals ciutats.
En aquell context, Carles fou l’encarregat de repartir fulletons exigint la llibertat dels jutjats. Un dia, en sortir de la feina, de sobte va sentir com algú l’intentava agafar amb violència per l’esquena i reaccionà empenyent-lo, tirant-lo a terra. Era un agent de la Brigada Política i Social. Un altre policia el va detenir. L’acusaren “d’agressió a l’autoritat”, entre altres delictes. El tancaren a la comissaria de Via Laietana: “Cada grapat d’hores em portaven a interrogar i em pegaven una pallissa rere l’altra. Així, vint dies. Després em varen enviar a la Model i, encara que soni estrany, fou un alleugeriment, perquè almenys no em torturaven”.
Sortí al cap de sis mesos, l’acomiadaren de la Seat, el tornaren a detenir i en sortir de bell nou i davant la possibilitat d’acabar essent condemnat a prou anys de presó, s’exilià el 1971 a París i, després, a Roma i Milà. “Gràcies que coneixia idiomes vaig estar treballant a la Delegació Exterior de Comissions Obreres, tant a França com a Itàlia, fins que el 1976 vaig poder tornar i, amb l’amnistia laboral, vaig reincorporar-me a la Seat”.
Des d’aleshores s’implicà en les tasques memorialistes. Es mostra satisfet per la feina feta en aquests quasi cinquanta anys, però “és un procés llarg en el qual hi ha diverses velocitats”. “A Catalunya el Govern de la Generalitat ha assumit les reivindicacions de les associacions memorialistes, però no per tot passa igual”, subratlla. “Estem millor que en els anys vuitanta, quan el Govern del PSOE de Felipe González ni es va plantejar mai res de memòria, però queda molt per fer”, exposa. Vallejo es congratula que s’hagi declarat el franquisme un règim il·legal, “però ni així és suficient”, perquè “no s’ha volgut entrar en aspectes fonamentals, com va ser, per exemple, la rapinya econòmica dels feixistes durant i després de la Guerra Civil”. Per sobre de tot, diu, “hem d’assegurar-nos que la memòria perdura en les noves generacions, que no s’oblidi el que passà”, cosa que intenta des de l’Associació Catalana d’Expresos del Franquisme, entitat que presideix des de 2018.
Un altre testimoni del pas per sinistres comissaries és el de Domènec Martínez (Terrassa, Vallès Occidental, 1949). El seu cas demostra que la repressió i la tortura transcendiren la mort del dictador: “El que em va passar no té importància excepte per demostrar que el 1976, un cop mort Franco, encara es torturava en aquest país. I això no es vol recordar”. Valora positivament la nova llei, si bé, com totes les víctimes, troba que arriba “molt tard” i que no recull totes les reivindicacions: “No és tot el que voldríem, però és més del que teníem”, resumeix.
Fill de militant republicà víctima de la repressió feixista a Andalusia —motiu pel qual son pare va deixar el poble natal i fixà la residència a Barcelona—, s’inicià a curta edat en el compromís polític: “Vaig entrar a fer feina al tèxtil als 11 anys, fent de comercial i administratiu. El compromís polític vingué de forma natural, seguint el que havia fet la meva família. De jovenet ja assistia a festes de l’1 de Maig en el camp, on sovintejaven sindicalistes i militants del PSUC. Als 17 anys, després d’una d’aquestes festes, la de 1966, em varen oferir entrar al PSUC i així ho vaig fer”.
Tres vegades fou detingut, apallissat, torturat... Però no en vol parlar: “Molts companys ho passaren molt pitjor i em fa cosa parlar de la meva experiència directa”. Fou elegit secretari general de la Joventut Comunista de Catalunya el 1970. Fruit del càrrec participà, a Madrid, en la preparació de la Conferència de la Unió de les Joventuts Comunistes d’Espanya que tingué lloc l’abril de 1976.
“Un vespre, quan sortíem d’un sopar de preparació de la Conferència, ens va detenir la policia. Ens aplicaren la Llei antiterrorista.” A la comissaria va ser torturat. “No en vull parlar”, repeteix, però vol que quedi clar que “a l’Espanya de 1976, quan Franco ja havia mort i el ministre [de l’Interior] era Manuel Fraga, encara es torturava”.
Una vegada en llibertat, Domènec s’anà interessant per la història de son pare i, així, arribà a entendre que “era qüestió no només de la memòria de la meva família sinó de tots els que patiren la repressió”. Des de la jubilació es dedica a fer conferències, xerrades a les escoles, participa en congressos… Han estat molts anys d’empènyer els polítics d’esquerra perquè fessin passes. Ha costat, però a poc a poc s’han obtingut fruits de l’esforç. Domènec és dels que creuen que l’actual llei “suposa una passa endavant molt important respecte de tot el que s’havia fet en el passat en qüestions de memòria”. Tot i això, manté certa desconfiança respecte a “com s’implementarà a la pràctica”. Passa pena que un futur govern de dreta la pugui fer mal bé: “És que tot depèn de la voluntat política i, si canviés el govern, el nou no en tindria gens, de voluntat”.
A Felipe Moreno (Almeria, 1946) li tocà passar per la tètrica comissaria de Puerta del Sol, on fou torturat pel sinistre inspector Billyel Niño. Felipe arribà amb un any a Barcelona, on son pare s’instal·là després de veure’s obligat a deixar la seva terra natal perquè el passat de voluntari en el bàndol republicà durant la guerra el convertí en objecte de permanent sospita i no li donaven cap feina. Felipe entrà a militar als 23 anys en el PCE - Marxista Leninista i el 1975 fou detingut per primera vegada. El Govern franquista considerava aquesta formació com a terrorista i, per tant, a qualsevol persona que en fes part se li aplicava la Llei antiterrorista. I com a tot detingut per aquest motiu, se l’emportaren a Madrid, a la seu de la Direcció General de Seguretat. Sabia el que l’esperava: “Quan militaves, assumies que caure en mans de la policia era sinònim de ser torturat”.
Ho conta ara, als 76 anys, amb la veu tranquil·la, segura, recordant els detalls. “No n’he fet mai un espectacle, però no callo; si m’ho demanen, ho conto tot, ho recordo perfectament”. Del tristament famós Antonio González Pacheco, Billy el Niño, tampoc no n’estalvia detalls. “Li agradava torturar i era amb diferència qui més et pegava. Em tingueren tretze dies als calabossos i cada dia em torturà. Em pegava cops de puny per tot el cos, però sobretot li agradava pegar-me amb una porra a la planta dels peus. El mal era terrible. Em trencaren alguns dels ossos petits, se m’inflaren els peus... I després m’obligaven a caminar, però no podia, perquè senzillament no m’aguantaven”. Val a dir que el torturador, nascut el mateix any que Felipe, morí el maig de 2020 víctima de la covid: el virus no va ser del tot maligne.
Després el portaren a Carabanchel. Allà rebé la notícia de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975: “Serien les set del matí quan arribà la notícia, no sé com, però si sé que tots els interns esclataren en crits d’alegria, davant la mirada estupefacta dels funcionaris que no sabien què havien de fer”. Amb la desaparició de Franco, els processos judicials com el seu acabaren sent arxivats. Al cap de sis mesos sortia de la presó i podia tornar a casa, a Barcelona.
Ara mira enrere i critica amb vehemència l’actitud que les últimes dècades han tingut “els partits que ens han governat i el que ens governen ara” en relació amb la memòria. “No els interessa de veritat enfrontar-se a la realitat del que va passar. Alguns basen la feina en la recuperació dels cossos dels assassinats i soterrats en fosses comunes, i està molt bé, però no es tracta només d’això. Ni tampoc es tracta de buscar responsabilitats individuals —com diuen alguns—, sinó de deixar ben clar que els assassins i els torturadors no actuaren a iniciativa particular, sinó que existeix una responsabilitat política de l’Estat. El que reclamem, per tant, és el reconeixement formal d’aquesta responsabilitat. No soc optimista, amb els que ens governen serà difícil que ho vegi. Però no m’importa, la lluita seguirà”.
Com totes les víctimes, Felipe es plany que no s’hagi derogat la Llei d’amnistia: “No pretén res de concòrdia sinó tapar, que no es pugui assenyalar els culpables”. Ell fou un dels activistes que reclamaren a la justícia argentina que actuï contra el franquisme basant-se en crims contra la humanitat, que no prescriuen: “També s’ha empantanant allà, però seguirem endavant, no pararem”.
Massa a poc a poc
Hi ha una coincidència general. La nova llei arriba massa tard i les reparacions simbòliques i polítiques es fan massa lentament. Ho subscriu Francisco Martínez Pérez, antic guerriller contra el franquisme. Viu al Campello (l’Alacantí) però va néixer el 1925 al petit poble de Cabañas Raras, situat a la comarca lleonesa del Bierzo.
És Quico, l’últim guerriller. Amb un cap totalment clar als seus 97 anys, explica amb passió militant la seva història política, iniciada als 11 anys, quan s’instaurà la República. Fill d’una família molt militant, el fet de participar en manifestacions i ajudar en qualsevol acte solidari era quelcom normal. I més encara quan esclatà la guerra, el 1936. Amb la derrota, “la família ajudà els guerrillers, igual com feren milers de famílies de la zona”. Ell vigilava els camins “per si apareixia” la Guàrdia Civil.
Quan li arribà el moment de fer el servei militar, com a altres joves de la zona, se li oferí la possibilitat de substituir-lo pel mateix temps de feina a la mineria. Així ho va fer. Sense cessar en el compromís polític. Tot el contrari: va entrar en els Serveis d’Informació Republicana, que es dedicaven, entre altres missions, a canalitzar propaganda antifranquista, mantenir el contacte amb les famílies que ajudaven els guerrillers… Quan tenia 17 anys, li encomanaren que convencés una viuda de republicà que coneixia perquè li presentés el seu germà policia, “que traficava amb armes”, per comprar-li pistoles. La dona, però, ho comentà abans a un altre germà, qui ho denuncià a la Guàrdia Civil. Quan ella se n’assabentà, avisà Quico perquè fugís. Pels pèls: “Els guàrdies entraven per una porta i jo n’eixia per una altra”.
Aleshores els companys de la clandestinitat el posaren en contacte amb la guerrilla “i de forma natural m’hi vaig enrolar”. Fins al 1951 va ser guerriller. Aquell any s’exilià a França amb altres tres companys. Hi va fer diferents feines —a una fàbrica, a la construcció…—, al mateix temps que militava en el PCE a l’exili. Després de la mort de Franco —“ho celebràrem amb una festa”—, es trobà que el 1977 podia tornar, però davant la perspectiva de no trobar feina s’estimà més quedar-s’hi: “Ja tenia una edat i no podia quedar-me sense res, raó per la qual vaig seguir allà fins a la jubilació, el 1992”. Abans, però, va fer prou viatges, en especial a Madrid, en qualitat de membre del Comitè Central del PCE. En un dels desplaçaments conegué en el tren una dona amb la qual inicià una relació sentimental i així arribà a Alacant, on va instal·lar-se un cop jubilat.
Mirant enrere, analitza la Transició —“teníem esperances, si més no a l’inici”— amb ulls molts crítics. Se sent decebut perquè “no s’ha volgut fer justícia amb el franquisme”. Troba que, “gràcies a l’empenta de les associacions memorialistes [amb les quals col·labora, fent xerrades a escoles, participant en actes i homenatges…], els polítics d’esquerra s’han sentit obligats a reaccionar un poc i hem aconseguit coses”, però “massa a poc a poc”. Quico creu que el bessó de tot és “que els crims franquistes són contra la humanitat, no prescriuen i, per tant, cal condemnar-los”, però la Llei d’amnistia “fins ara ho ha impedit”.
Una lectura anàloga en fa Tonina Mercadal Serra (sa Pobla, Mallorca, 1946). Afirma que més que la Transició el que hi hagué fou una “transacció” entre l’esquerra i el franquisme, que, en síntesi, suposà blindar els franquistes a través de la Llei d’amnistia perquè no se’ls pogués perseguir pels crims que perpetraren, dos dels quals els patí la seva família.
Un oncle seu, Jaume Serra Cardell, fou assassinat l’1 de març de 1937 a l’esmentat fortí d’Illetes. I son pare, Miquel Mercadal Ramis, va ser tancat de 1936 a 1943. Mestre d’escola i militant del PSOE, en esclatar la rebel·lió fou apressat, jutjat i condemnat a mort. La sentència fou commutada per trenta anys de presó i, després d’estar tancat a Mallorca, l’enviaren a Canàries, on finalment fou alliberat el 1943. Aleshores pensà a fugir, però el record d’una al·lota que el visitava quan va estar tancat a Mallorca el va fer tornar. Ella anava a visitar familiars presoners i els passava notícies del món exterior en paperets que amagava en els doblecs de la roba. Els guardians l’enxamparen i li feren beure oli de ricí com a càstig. Quan Miquel tornà, es casà amb ella.
Tonina va créixer sentint a parlar de política: “De ben petita record que a ca nostra es parlava de la República, els meus pares mai van ser dels que callaren. Dins ca nostra,perquè a fora ja era una altra cosa. La policia política periòdicament apareixia per registrar-ho tot i veure si hi trobaven res —com llibres prohibits, per exemple— que pogués incriminar mon pare. A més, l’Ajuntament franquista de Sa Pobla estava molt damunt de nosaltres, vigilant el que feien mon pare i ma mare. A vegades ella sortia al carrer ben a posta amb una camisa roja i li feien llevar. Sempre feren aquests petits gestos, mai no abaixaren la cara”.
A pesar de tots els controls, son pare sovintejà durant molts d’anys una tertúlia a un cafè de Palma on conversava de política amb uns altres companys republicans. Els temps anaren canviant i Miquel Mercadal aconseguí, per fi, recuperar la seva plaça de mestre. Era el 1973, un any abans de jubilar-se. Ben poca cosa després de quasi quaranta anys de repressió.
Amb la Transició pareixia que les coses podien canviar: “Jo me la vaig creure, pensava que ens portaria la democràcia total i que el franquisme seria tractat com la il·legalitat que havia estat”, diu Tonina. Es va fer del PSOE, igual que ho havia estat son pare, i fou elegida regidora de l’Ajuntament de Sa Pobla a les primeres eleccions municipals, el 1979. Però tot d’una veié que les coses no eren com havia pensat: la rehabilitació dels antifranquistes no només no era una prioritat, sinó que es deixava de banda. “Mon pare arrufà el nas quan veia tot allò de la Transició, no se la va creure mai. I va tenir raó”. Decebuda amb el PSOE, l’abandonà. Son pare morí el 1980 sense veure cap gest ni restitució simbòlica de cap tipus cap a la República i l’antifranquisme.
Tonina és molt crítica amb tot el que ha fet l’esquerra d’aleshores ençà en qüestions de memòria democràtica. S’ha fet “massa tard, massa a poc a poc i no suficientment”. Sobretot recrimina als polítics que segueixi vigent la Llei d’amnistia del 1977, que impedeix perseguir legalment els crims de la dictadura fins i tot a Argentina, una causa a la qual està personada: “És tot quan es pugui dir que hagués de ser una jutgessa d’Argentina la que intentàs portar justícia a les víctimes del franquisme”.
Tonina té bones paraules per als governs autonòmics que, com el balear, s’han implicat fort ferm en la localització de les fosses i la identificació de les restes dels afusellats. “Això està molt bé”, diu. Però troba que tot el que no sigui la derogació de la citada llei toparà un dia o un altre amb la voluntat política d’un futur govern de dretes, cosa que “molt em tem que suposarà perdre el que hem pogut avançar” en les últimes dècades.
Entre les bestieses perpetrades pel franquisme encara cueja el massiu robatori dels nadons de dones republicanes per, així, “curar-los” de la ideologia dels pares. Era una de les aberrants teories del psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera. Teoritzà que un nadó podia heretar el “gen roig” dels pares republicans, impossible d’extirpar, però que, tanmateix, si s’alliberava la criatura de la perniciosa influència paterna i materna abans dels tres anys, donant-la a una família catòlica perquè la criés com calia, es podria assolir l’objectiu de crear ciutadans acceptables per al règim imperant. Els càlculs fets per Amnistia Internacional parlen d’uns 51.000 casos.
Antonia Jover (Alcalá de Henares, Madrid, 1939), resident a Barcelona, va estar a punt de ser un d’aquests nadons robats. La mare va ser presa pels feixistes el maig de 1939, quan estava embarassada de vuit mesos. El progenitor, també fet presoner, fou condemnat a mort. A la mare li permeteren, com passava a vegades, parir a casa seva i quan el nadó complí dos mesos entraren totes dues a la presó, on s’hi van estar tres anys. Però hauria pogut ser prou diferent. “Es presentaren tres falangistes i comunicaren al director que ho preparés tot perquè al cap d’uns dies vendrien a buscar-me. Aleshores la família de ma mare contactà amb la d’una amiga seva de la infància, que resultava que era filla d’un prohom falangista d’Alcalá. I a aquesta amiga se li va ocórrer la idea de batejar-me i ser la meva padrina jove, pensant que, com que la seva família era prou coneguda al poble, això podria evitar que em robessin. I funcionà”.
Antonia fou educada per uns familiars mentre sa mare era a la presó i quan sortí es dedicà a atendre son pare en el que podia, el qual va estar tancat molts d’anys a diverses presons —Múrcia, València, Madrid...—, després que li commutessin la pena de mort: “El meu pare va rebre pallisses i tortures sense fi, fins al punt que li destrossaren el sistema digestiu, mai pogué tornar a menjar normal, sempre va estar a règim i mai recuperà del tot la salut”, rememora la filla. “Quan sortí de la presó, fou desterrat de Madrid i s’instal·là a Barcelona. Havia estat músic, però, en arribar aquí, hagué de treballar del que podia. Jo no vaig poder venir fins als 16 anys, que va ser quan el vaig conèixer”. A Barcelona li anà bé, a son pare, fins al punt que pogué posar “una botiga de gelats, Helados Jover, que vaig heretar a la seva mort, el 1984, i on he fet feina fins a la jubilació”.
Com molts altres, Antonia s’adonà que preservar la memòria del que li havia passat a son pare i a sa mare s’havia d’estendre als casos dels milers i milers d’altres famílies que patiren la repressió franquista. Així, es va convertir en una de les impulsores de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, creada el 1976. Actualment, n’és vicepresidenta.
Lamenta que s’hagi avançat massa a poc a poc en qüestions de memòria en aquestes dècades, tal com ho exemplifica la nova llei que arriba “molt tard”. Tot i això, la saluda: “Sempre hi ha coses que podrien anar més enllà, però la passa que s’ha fet és molt important. Sempre hem lluitat perquè el franquisme sigui declarat un règim il·legal, i així ho fa la nova llei. A partir d’aquí començarem a reprendre la via legal i ja veurem què passa, però si més no ens obri la porta a invocar el dret internacional, a pesar que, això és vera, no s’ha derogat la Llei d’amnistia de 1977”.
“Tot és massa lent, costa massa”, lamenta Isabel Cervera Grau (València, 1967), neta del capità republicà Vicente Cervera Grau. L’avi va servir a Menorca durant la Guerra Civil i, en tornar ferit al seu poble, Dosaigües (Foia de Bunyol), fou detingut i empresonat a Mont-Olivet (València). Els franquistes menorquins el reclamaren com a acusat pels fets del vaixell presó Atlante —del qual van ser trets 75 presoners acusats de col·laboració amb la revolta feixista i afusellats—, fou jutjat a Maó i condemnat a trenta anys. Però a algú no li bastà i va ser novament jutjat i, a la segona vegada, condemnat a mort. Finalment, va ser afusellat, juntament amb altres tres companys. “A diferència de molts familiars d’assassinats, nosaltres poguérem saber on l’enterraren gràcies a una dona coneguda de la família que identificà on ficaren els cadàvers. Així vam localitzar les restes del meu avi”.
Isabel pensa que en aquestes dècades si quelcom és destacable són “els esforços de les associacions memorialistes, que són la força que ha permès arribar on estem ara. La feina de les institucions, però, ha estat molt decebedora. Les coses canvien massa a poc a poc i segueix existint l’escull fonamental per a la plena reparació de la memòria de les víctimes, com és la Llei d’amnistia que no volen derogar”.
Els avenços en les últimes 2.000 setmanes han estat insuficients, s’han torbat molt i han arribat amb comptagotes, però està fora de dubte que sense l’empenta de les víctimes i familiars el panorama seria molt pitjor. Són ells, a través de les associacions, el batec que assegura la preservació de la memòria per a les generacions futures.
