En el primer retrat que Gideon Lewin va fer a Richard Avedon, el fotògraf es mira les seves pròpies fotos ampliades durant la preparació d’una exposició seva a l’agència de publicitat McCann-Erickson el 1965. En aquells moments, als seus 42 anys, Avedon ja era considerat un mestre de la fotografia de moda i retrat. Acabava de deixar la revista Harper’s Bazaar, on havia treballat des de ben jove, després de ser criticat per fotografiar models negres, i començava la seva col·laboració a Vogue. En aquest retrat, Lewin va saber captar la sorpresa d’Avedon davant la contemplació de la seva pròpia obra en una sala d’exposicions.
De fet, Avedon va ser un dels fotògrafs de moda pioners en exposar en museus i sales d’art en un moment en què la fotografia de moda -i de fet, la fotografia en general- no estava considerada com a art. El Metropolitan Museum de Nova York va organitzar per primer cop una exposició de fotografia de moda el 1978 precisament amb una retrospectiva de Richard Avedon amb grans ampliacions de les seves fotos. Gideon Lewis va captar amb la seva càmera la inauguració de l’exposició, tot un esdeveniment social, amb les sales en penombra plenes de gom a gom. Es veuen penjades imatges emblemàtiques d’Avedon, com els seus retrats de la model Twiggy o les icòniques fotos que va fer a Marilyn Monroe, amb un escotat vestit de lluentons, amb expressió trista i cridant, per a la revista Life.
Precisament una de les fotografies d’aquesta sèrie magistral de retrats de Marilyn es mostra en l’exposició que es pot veure a FotoNostrum, que inclou 13 fotos d’Avedon i 130 de Lewin. Està clar, doncs, que l’exposició no és una mostra de Richard Avedon, sinó “sobre” Avedon, a través de la mirada de Gideon Lewin. És una mirada de gran qualitat per ser justos ja que Lewin és un bon fotògraf que va saber documentar els anys de la seva fructífera col·laboració amb Avedon, mentre ell mateix es formava com a fotògraf professional independent amb l’ajut del mestre. Són fotografies que Lewin ha guardat durant molts anys i que ara surten a la llum per primer cop, després que la seva dona, la dissenyadora de moda Joanna Mastroianni, que ha comissariat l’exposició, l’acabés convencent de mostrar-les.
El passeig visual que proposa l’exposició és, doncs, una mena de diari professional d’Avedon, un fotògraf que estava entregat a la seva feina 24 hores al dia. Així veiem les bambolines de les llargues sessions de fotografia, el revers de la fotografia que acabava publicada en una revista de moda. També mostren la preparació de les imatges, com les sessions prèvies de perruqueria i maquillatge i les proves d’escena i de llum. Així veiem models que més tard serien més conegudes com a actrius de Hollywood, com Lauren Hutton, fumant una cigarreta elegantment vestida mentre espera la sessió, o Rene Russo, extraordinària mentre la pentinen, asseguda amb les cames alçades obertes, vestida amb una camisa d’home i sabates de taló. Però Lewin també va recollir moments com la preparació de la sessió per retratar a l’escriptor Jorge Luis Borges.
Al voltant de les llargues hores de les sessions fotogràfiques, que podien durar tot un dia o tota una nit, també hi havia moments d’esbarjo i de diversió, que Lewin fotografiava.
Una de les sèries més àmplies de l’exposició i molt diferents a les que mostren sessions en estudis, segueix fil per randa tot el procés per a un reportatge per a la revista Vogue del 1966, que va tenir lloc al Japó durant cinc setmanes. Era sens dubte tota una superproducció, pel cost del viatge i per l’exòtic escenari escollit per fer les sessions, el Vall de l’Infern a l’illa d’Hokkaido. El reportatge, de 26 planes, publicitava peces de pell -avui seria políticament incorrecte- i estava protagonitzat per una de les models més importants de l’època, Veruschka, i un lluitador de sumo de dos metres d’alçada. Va ser la producció més cara de l’empresa editora Condé Nast fins al moment.
A l’exposició es poden veure també les imatges solaritzades i en color dels retrats dels quatre membres dels Beatles fets per Avedon. Va ser Gideon Lewin qui va aplicar aquesta modificació en el laboratori, que dóna a les imatges un aire molt de pop-art i warholià.
Al contrari que Helmut Newton, molt més polèmic, Avedon va ser paradigma del glamur i el bon gust en la fotografia de moda. Gran retratista, Avedon sabia extreure el més amagat de l’ànima dels seus retratats i a les models les tractava com a estrelles, segons recorda Lewin. Era un home cultivat, amic d’artistes i intel·lectuals, addicte al treball i super perfeccionista. Per a Lewin, treballar amb Avedon no només va suposar aprendre fotografia: “Treballàvem de nit i fóssim on fóssim de dia ens dedicàvem a anar a veure exposicions i museus, assistir a concerts i recitals de poesia. Li encantava parlar amb la gent jove i que li expliquessin quina música escoltaven, quins llibres llegien”. Quan va deixar la feina, Lewin i Avedon van continuar sent amics. Una llàstima que no hi fos per ser testimoni dels grans retrats d’Avedon als anys 80, una època daurada de la seva fotografia en color. Al final de la vida d’Avedon, Lewin va tornar a fotografiar al seu antic cap. Aquest cop, el rostre d’Avedon apareix cobert amb una careta d’ell mateix, com si aquell que havia sabut desemmascarar tants personatges famosos, fos incapaç de mostrar-se tal com era.
Richard Avedon. Behind the Scenes: 1964-1980
Comissariat: Joanna Mastroianni
FotoNostrum
Barcelona
Fins al 2 d’octubre de 2022