Aquest és el cas de la mostra actual Geometries, on s’exhibeixen obres de més de 30 artistes nacionals i internacionals, sent l’element geomètric el principal protagonista. Amb aquesta exposició la galeria ha volgut retre homenatge a una de les principals figures de l’abstracció com és l’holandès Piet Mondrian, creador del neoplasticisme juntament amb Theo van Doesburg, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement.
Com és complex referir-se a tots ells, només comentarem algunes de les obres que s’exhibeixen, bé perquè es tracta d’artistes consagrats, bé per la seva singularitat o per ser autors que no han tingut el reconeixement que es mereixien, cas de la pintora Magda Bolumar a qui recentment Marc Domènech li va dedicar una exposició individual on s’hi van poder veure un nombre important de xarpelleres, i de la que El tempsdeles arts se’n va fer ressò. La peça que s’exposa és un acrílic sobre paper com a homenatge a l’astrònom i divulgador científic Carl Sagan, on es pot apreciar el seu interès pel món còsmic a través de l’aparició d’elements geomètrics -una mena d’entramats i línies molt fines i cercles concèntrics- que semblen extrets d’un món imaginari i oníric.
D’Armand Cardona Torrandell hi ha un petit dibuix i pastel a mode d’esbós. Però en realitat no ho és, ja que per a ell era tant important un dibuix com una pintura. Aquí es pot apreciar el seu domini del dibuix a través de la línia i el color, i sobretot amb un llenguatge propi. Cardona Torrandell és un altre pintor informalista que no ha merescut l’atenció que es mereixia per part de la crítica.
De l’extremeny, però establert a Galicia, Teo Soriano es mostra el relleu Ángulo, 2013. Possiblement sigui la peça més genuïnament geomètrica de totes les que s’exposen, ja que es tracta de dues rectes que comparteixen un vèrtex, o el que és el mateix un angle. El material emprat és fusta pintada amb acrílic de diferents colors. Hi ha dues obres que pertanyen als anys 30, l’oli Conciliabules distraits (1935) d’Alberto Magnelli i la tempera Dos forma en ocre y rojo (1938) de Joaquín Torres-García, que reflecteixen perfectament els seus idearis creatius. L’obra del pintor italià s’ha pogut contemplar en diverses ocasions a la galeria. Precisament aquesta obra forma part del moment en què s’interessa per l’abstracció geomètrica. Quant al pintor uruguaià, considerat el fundador de l’universalisme constructiu i del Taller Torres García, presenta una peça de marcades influències primitives.
De Moisés Villèlia hi ha tres peces, una escultura i dos acrílics, que per a mi han estat un descobriment, ja que s’allunyen del seu treball habitual cas dels mòbils i altres escultures de canya de gòdua. Aquí veiem un personatge mostrat de manera geomètrica, com si es tractés d’un esbós d’un joc infantil. La simplicitat formal no sol ser habitual en el seu treball, ja que requereix una minuciositat i una destresa important en la seva creació.
Artistes consagrats com Andreu Alfaro, Erwin Bechtold, Luis Fernández, Pablo Palazuelo, Manuel Ángeles Ortíz, Enric Planasdurà , Antoni Tàpies i Sol Lewitt tenen el seu espai a l’exposició amb obres ben representatives de la segona meitat del segle passat. Hi ha pintures d’alguns dels seguidors del Taller Torres-García com Alceu Ribeiro i Alejandro Vilarich, artistes que la sala Dalmau sol exposar habitualment, on s’aprecia la influència de l’artista uruguaià, encara que les obres tenen la seva pròpia personalitat, on el color i el geometrisme formal són ben evidents.
Cal destacar les pintures d’artistes més propers cronològicament com Regina Giménez, Vicenç Viaplana, Ramón Herreros i Xavier Escribà amb peces que defineixen perfectament el seu treball, tot i ser artistes ben diferents tenen com a nexe comú l’ús de diversos elements geomètrics que poden indicar qualsevol aspecte que podríem considerar com a figuratiu i per tant interpretable.
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12 Barcelona
Fins 9 de setembre 2022