En moltes cultures, el número 7 és un número màgic. Al segle VII sembla que la ciutat de València progressivament islamitzada tenia molt poca importància: era “la ciutat de la pols” o Madinat-al-Turab… D’aquesta època no hi ha notícies d’una ciutat important, i fins i tot els documents ens parlen del “territori entre Balansiya i Satiba”. Potser un centre d’adoberies de pells… I es trobava enmig de l’activitat incansable d’aquesta banda de la Mediterrània pel que feia a relacions, assimilacions, colonitzacions, berebers, antics romans cristianitzats.
Però en el segle XI, València ja és una relativa important ciutat musulmana. Potser a conseqüència que molts dels tributs que abans es pagaven a Còrdova, ara es gestionaven a la ciutat. Una urbs islàmica que començava a notar les inversions. Estava envoltada de muralles i aquestes tenien set portes, més alguns portells oberts a poc a poc. Algunes d’aquestes entrades monumentals tenien noms ben evocadors: la porta de la Seda, la del Riu, la del Full, la de la Colobra, la del Llibre… Molt d’aquest traçat descansava sobre l’antic anell de muralla romana modificada contínuament.
De la ciutat islàmica queda molt poc, perquè els croats cristians van voler esborrar de la memòria un passat que ells consideraven “infidel” i, per tant, esborrable. Però els arqueòlegs i el temps han conservat fragments d’aquell passat que ara, de mica en mica, va emergint d’una manera gairebé màgica: sota edificis, dins de cases, a l’interior de convents, amagat darrere de murs.
Un dels testimonis més voluminosos de tot aquest passat islàmic són els fragments de muralles que queden encara per la ciutat. Era un anell defensiu de més de 9 metres d’alçada i de 2,20 metres de gruix. Les torres de defensa se situaven entre 25 i 30 metres una de l’altra. La tècnica constructiva de les defenses era el tapial o tapiada, que permetia absorbir els impactes de projectil de l’arcaica artilleria enemiga.
Ara mateix podeu trobar un “fòssil” islàmic en forma de muralla a la plaça de l’Àngel, a la zona de la plaça de Beneito i Coll, on una impressionant torre circular ens recorda la potència d’una Balansiya islàmica florent que desaparegué el 1238.
Durant el segle XIV i ja en època cristiana, s’obriren i s’eixamplaren les muralles. I es feren portes extraordinàries, que tenien més d’exhibició, espectacle, sumptuositat i representació que de defensiu. Encara queden dretes les portes de Serrans, de Quart… Que són filles de les portes de Poblet o del Castell Nou de Nàpols. Algunes portes són “gateres” urbanes: el portal de Valldigna –un monestir plançó de Poblet– connectava la ciutat cristiana amb la islàmica. Una zona nova que el rei Jaume es va afanyar a fer per tal d’encabir els col·lectius de musulmans que s’hi van quedar.
Respirar i passejar per aquestes ciutats medievals pot ser ara mateix difícil. Però precisament aquests articles ens donen pistes per poder descobrir aquestes atmosferes perdudes enmig d’una ciutat de València que ens amaga meravelles.
Si voleu passejar per un fragment de la muralla islàmica de València podeu fer-ho al centre d’interpretació de la plaça de Sant Jaume, també coneguda com la del Tossal. És un llenç de mur important, amb portes. Haureu de baixar unes escales, de manera que això us indicarà el nivell islàmic de la ciutat medieval. En canvi, si voleu “sobrevolar” un carrer islàmic novet, heu d’entrar al convent del Carme. Allí, en una de les sales més grans, el terra s’ha convertit en vidre per tal de mostrar una de les darreres vies que va fer el món islàmic de Balansiya tot just abans d’entrar Jaume el Conqueridor i els seus croats. Us hi trobareu un carrer ample, recte, amb voreres, amb desguassos… i amb una inclinació mínima perquè les aigües i els productes tòxics dels negocis d’adoberies acabaren al riu… El famós gradient hidràulic que permetia que l’aigua tingués prou desnivell per arrossegar els residus, però just al límit perquè no se’n sortira de la canal…
Un altre lloc on es poden veure restes islàmiques en directe és el subsol de la redacció d’El Temps. Al Centre Octubre de Cultura Contemporània –l’antic Siglo Valenciano– del carrer Sant Ferran, podem observar si baixem les escales i accedim al soterrani, un fragment preciós d’una de les barbacanes de la muralla islàmica.
Però aquest article vol oferir-vos una primícia. Perquè encara que semble mentida, ara mateix continua desapareixent patrimoni més o menys valuós perquè als solars s’han de construir cases. Ara –de moment– ha desaparegut, de manera que no ho podreu trobar. Es tracta de dues grans estructures construïdes amb aparell ciclopi destinades a moldre gra. Era un molí fariner, possiblement del segle IX. La mola funcionava gràcies a la força de les aigües que proporcionava la séquia de Rovella. Es trobava –de fet es troba encara sota el nou edifici– molt a prop de la plaça de Na Jordana. Ací teniu la foto del molí acabat d’exhumar. Per això aquesta fotografia és un document únic. D’ací a poc, quan el nou edifici d’habitatges estiga enllestit, es preveu que les restes siguen visitables al subsol de l’immoble.
La sensació de passejar per un carrer medieval cristià del segle XV, la tindreu si visiteu l’actual Institut Cervantes, que s’ha quedat els locals d’unes cases al carrer Cavallers de València que a dins, guardaven una joia. L’entrada la teniu pel número 40. És un tram de carrer empedrat, cobert, amb edificacions de tapiat que s’ha conservat així gràcies a la configuració d’aquesta part de la ciutat. La cosa pública va perdre una oportunitat única per tal d’adquirir l’immoble i fer del seu interior un interessantíssim centre d’interpretació medieval de la ciutat. Una pena.
I no. No se’ns ha oblidat mostrar-vos els famosos “banys àrabs” de la ciutat. Però és que no són àrabs. Són fets en època cristiana, a la manera “islàmica”. Però això serà una altra aventura d’El Temps de les Arts…
Ah! Una sorpresa. Al carrer Palomino –el notable pintor i teòric andalús que vingué a València a dissenyar-nos sostres barrocs– hi ha un dels llenços de muralla islàmica més interessants de la ciutat ocult darrere dels murs de les cases actuals. Un fragment el podeu veure en directe si entreu a comprar un dels pans més bons de la ciutat: al forn que fa cantonada i que es diu Muntaner. Doncs al costat, al carrer Palomino hi ha un pati: doneu una ullada a dins: hi trobareu un tros de mur islàmic fantàsticament aprofitat. Es pot veure a través del vidre de la porta de l’habitatge un fragment de torre que els veïns han “foradat” per a construir-hi unes bústies fantàstiques. Cada orifici correspon a una casa. Una bústia que té mil anys. Qui havia dit que el patrimoni no valia per a res?