Abans que res, explique’m què és exactament Anima Naturalis.
És una fundació creada fa 20 anys. Defensem els animals a Espanya i a Mèxic, Veneçuela i Colòmbia. A Espanya estem presents a la majoria les principals ciutats: Barcelona, València, Alacant, Palma, Madrid, Logronyo, Saragossa, Sevilla i Màlaga. El que fem és fer feines d’incidència política, demanar lleis que siguin més protectores per als animals, interposar denúncies i anar als tribunals quan trobem casos de maltractament animal. I després actuem per la via de la conscienciació, de sensibilitzar la societat en general sobre el patiment dels animals. També dediquem una part del nostre temps a les investigacions en granges o sobre espectacles amb bous per tot Espanya. Evidentment també fem protestes als carrers, manifestacions, etc.
Vostès treballen en cinc àrees d’acció...
Realment acabem fent una mica de tot, perquè ens centrem en totes les àrees en què els animals són maltractats: la indústria de l’alimentació, l’experimentació amb animals, indústria de l’espectacle, abandonament dels animals...
Una d’aquestes àrees és la que anomenen “tradicions cruels”. És la que més treball dona?
Sí, és un del nostres pilars fonamentals. No només parlem de corregudes de toros, sinó que també ens focalitzem en els espectacles populars amb bous, que són les tradicions cruels i les festes que fan servir els animals com a espectacle. Així com les corregudes de toros podríem dir que són més cruels perquè hi ha la mort de l’animal, al final és quelcom que està en decadència i cada any va menys gent a veure aquests espectacles que, a més a més, són privats, perquè per veure’ls has de pagar una entrada. En canvi, les festes populars amb bous són d’accés gratuït, es paguen entre tots, els ajuntaments destinen diners públics per organitzar-les o les organitzen directament els consistoris, i en són molts més: parlem d’uns 16.000 espectacles amb bous cada any i de corregudes de toros n’hi ha unes 1.600. Per tant, el problema és més gros als pobles que no a les places.
Cada estiu es recuperen aquestes tradicions i sembla com si no hi haguera manera d’aturar-les. Per què?
El problema és que, com que són espectacles gratuïts i moltes vegades es fan en pobles relativament petits, el pressupost municipal està segrestat per les penyes taurines, que en molts casos han aconseguit després de molts anys entrar a les regidories de festes i han segrestat el seu pressupost. Alhora, molts pobles només ofereixen com a espectacle bous o vaques i després no hi ha cap altra alternativa, sobretot als pobles més petits, on no hi ha concerts, ni espectacles esportius ni activitats per a la gent gran ni per als més petits. I al final et trobes amb molts pobles, sobretot a la Comunitat Valenciana, a Catalunya o a l’Aragó, on l’única oferta és aquesta, i els hi va molta gent perquè no tenen altra cosa a fer. És una tradició que passa de pares a fills i és molt difícil que si tu has crescut amb aquest costum facis un canvi de xip quan des de petit t’han dit que l’animal no pateix, que fins i tot s’ho passa bé i que viu “a cuerpo de rey”. Al final és molt difícil canviar la forma de veure aquests espectacles quan els has viscut des de petit.
Vostès han arribat a posar-se en contacte amb les organitzacions que promouen aquestes festes?
No, perquè al final creiem que el responsable màxim és l’Ajuntament. Evidentment sempre hi haurà persones que s’organitzen per fer aquests espectacles i per aconseguir que n’hi hagi cada vegada més, però al final és l’Ajuntament qui ha de decidir si es fa o no al municipi destinant diners públics. Pel que fa als organitzadors d’aquests espectacles, considerem que defensen posicions amb les quals no ens podrem entendre mai, i per tant no li trobem sentit parlar amb gent que està radicalment en l’altra postura. En canvi, els ajuntaments haurien de representar tot el poble i la majoria d’aquests espectacles no estan adreçats per a tot el poble.
Què ha de passar perquè tot això acabe?
No ho sé, perquè sembla ser que les morts continuades de persones any rere any no són suficients. Què ha de passar? Doncs, primerament, cal tot un canvi de consciència per part de les persones perquè entenguin que aquests animals no s’ho passen bé i que, a més a més, pateixen durant molts anys perquè els porten d’un poble a un altre. També cal valentia política. En molts casos sabem que els polítics no estan d’acord amb això i que saben que la imatge embruta el poble, però després venen les eleccions municipals i no volen perdre vots. Alhora, els taurins acostumen a ser persones molt bel·ligerants i insistents a mantenir aquestes festes, i davant això no hi ha valentia política per encarar el debat de manera seriosa per parlar del patiment dels animals i de fins a quin punt hem de seguir mantenint aquestes tradicions.
Quines respostes solen rebre des dels governants quan plantegen les seues exigències?
Normalment diuen que ara no és el moment, que això s’acabarà per si mateix. No és un tema que vulguin tractar, sinó que és tabú i, si fos pels mateixos ajuntaments, són esdeveniments que no s’acabaran mai, perquè s’hi juguen els vots i en molts casos també la feina. Per tant, creiem que s’ha d’anar a instàncies superiors: a les Corts valencianes, al Parlament de Catalunya, a les Corts d’Aragó i als parlaments autonòmics en general, que són els qui tenen la capacitat per regular això i prohibir-ho o no. De tota manera, és veritat que des del 2016 la tauromàquia és considerada patrimoni cultural després que ho declarés així el Govern de Mariano Rajoy. Seria necessari també derogar aqesta llei per tal que les autonomies tinguin autoritat per prohibir aquests espectacles si així ho volen, com són els casos de Catalunya i de les Illes Balears.
Vostès treballen a l’Estat espanyol i a l’Amèrica Llatina. On pensen que ho tenen més difícil per assolir els seus objectius?
Ara mateix a l’Estat espanyol. A Mèxic i Colòmbia s’estan vivint processos d’abolició de la tauromàquia molt interessants. Estem trobant representants polítics molt més oberts i decidits. A Mèxic ara mateix estan suspeses les curses de braus i aquest any no n’hi haurà, s’han hagut de suspendre cartells que estaven previstos després d’una denúncia i ara tot queda en mans dels jutjats. Estem parlant del país que compta amb la plaça més gran del món, ubicada a Ciutat de Mèxic, i no és una cosa residual. A Colòmbia també s’estan vivint processos de prohibició d’aquests espectacles. En canvi, a Espanya la tradició encara està més arrelada, hi ha molts més poders polítics que estan protegint aquests espectacles i n’hi ha molta més inversió pública –a Llatinoamèrica no n’hi ha tanta, ni de bon tros.
En l’àmbit dels Països Catalans, quina és la màxima dificultat que troben?
Els polítics són la màxima dificultat, perquè la societat en general rebutja cada vegada més aquests espectacles i pensem que la tenim de la nostra part. Els mitjans de comunicació també s’estan bolcant molt a explicar aquest problema any rere any amb reportatges que expliquen les morts, el patiment dels animals, etc. Però aquí estan fallant els polítics, que no s’atreveixen a tocar aquest tema quan hi ha partits que tenen una majoria interna de polítics que estan en contra d’aquests espectacles, però pels vots a nivell municipal no se la juguen i, per tant, no es posicionen.