Fa unes setmanes escrivíem sobre la darrera mostra que presentava la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Una exposició formada, en gran part, per peces del seu fons però amb la presència estel·lar d’una obra invitada: un retrat produït per Velázquez procedent dels Museus Capitolins de Roma.
A mig camí entre el model citat d’exposició i la superproducció internacional trobem la darrera mostra que programa i proposa el Museu Nacional d’Art de Catalunya, per la temporada d’estiu i tardor d’aquest 2022, “Annibale Carracci i els Frescos de la Capella Herrera”.
Una col·laboració entre tres institucions de nivell continental, sobre un espai desaparegut -la capella Herrera de l’església de Santiago de los Españoles de Roma- vol tornar a unir el conjunt dels frescos que Carracci i Albani realitzaren per aquest espai de culte a la primera dècada del segle XVII. Un programa mural dedicat a sant Dídac d’Alcalà, frare franciscà del segle XV elevat als altars el 1588, a qui Herrera havia pregat per la guarició del seu fill malalt.
El conjunt de frescos estigué instal·lat a la capella romana fins a l’any 1833. A conseqüència del deteriorament -especialment estètic, però també arquitectònic- de l’església, s’encomanà a Pellegrino Succi l’arrancament dels frescos. Fou l’escultor barceloní, Antonio Solà qui va dirigir l’operació i, finalment, el 1850, va aconseguir embarcar setze pintures al port de Civitavecchia amb direcció a Barcelona.
Malgrat que en un principi, semblava que tot el conjunt hauria de restar a Barcelona. Només 9 ingressaren a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Altres 6 frescos arrancats anaren a parar a Madrid, restant només a Roma la taula central de la capella que anà a parar a l’església nacional espanyola de Santiago i Montserrat -el temple lligat a la comunitat nativa de la Corona d’Aragó.
Amb aquest desmembrament del conjunt, comença la valorització que en fa, diferent, els dos museus. El Prado conservarà els frescos, però premiarà l’exposició d’altres conjunts deixant els romans a la reserva. En canvi, el Museu Nacional -des del 1992- iniciarà una campanya de restauració i exposició del conjunt que culminà amb la integració de les nou peces a la nova presentació de Renaixement i Barroc, inaugurada l’any 2018.
Sortosament, i després d’alguns ajornaments estratègics i programàtics, la mostra començà la seva gira per Madrid, segueix a Barcelona i acabarà a Itàlia. Un tour europeu que vol lligar, amb un fil invisible, les tres ciutats que mantenen en llegat Herrera. Deixa artística, i també històrica, de la família comitent que s’ha presentat, i es presentarà, a les tres seus de forma diferent.
La mostra del Museu Nacional del Prado ocupava tota la sala C de l’edifici dels Jerónimos. Una presentació que presentava les obres per estatges o segments de la capella, amb una concepció un pèl complexa. A més de barrejar els dibuixos preparatoris, un audiovisual i obres auxiliars entre els diversos àmbits.
La proposta del Museu Nacional, tot i ser comissariada per la mateixa persona, presenta un disseny molt més valent i trencador. Ideat per la dissenyadora i escenògrafa Anna Alcubierre. Dins de les sales de Renaixement i Barroc, proposant una nova visió de l’espai, mitjançant unes estructures metàl·liques, s’acaba resumint l’espai interior i exterior de la capella Herrera en dos nivells. Fora dels cubs o espais centrals es van desgranant els dibuixos preparatoris i, finalment, trobem el que al Prado era l’inici -un audiovisual i material gràfic que ajuda a entendre i comprendre el conjunt, l’obra, l’església, el comitent i els artistes.
A més dels frescos, l’exposició presenta una interessant quantitat d’obra sobre paper: dibuixos preparatoris procedents de la col·lecció reial anglesa, gravats procedents de la Biblioteca Nacional d’Espanya o un dibuix del fons del Städel Museum de Frankfurt.
Finalment, els frescos acabaran la seva gira europea a Roma, la ciutat per on van ser pensats i realitzats. Una exposició, que per la informació disponible, presentarà un altre disseny que potser ajudarà a comprendre, encara millor, l’estructura de la capella i el seu programa iconogràfic.
La reunificació del conjunt, en una sola institució, sembla que serà una missió impossible. Ja que el Museu Nacional del Prado les reubicarà en un espai de les sales d’exposició permanent, recuperant-les així de les reserves i considerant-les com ja ho feia, fa i farà el Museu Nacional de Barcelona.
Malgrat que Barcelona no sigui una ciutat acostumada a la presentació d’exposicions de Renaixement i Barroc, la seva trajectòria és força exitosa. Esperant que amb aquesta, amb el seu catàleg i una bona programació d’activitats complementàries, més l’oferta que complementa amb Turner i el Batec de la Natura, facin del MNAC un bon recurs per les jornades caloroses d’estiu.
Annibale Carracci i els frescos de la capella Herrera
Andrés Úbeda, director adjunt de Conservació del Museu Nacional del Prado
Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu Nacional del Prado i Gallerie Nazionali di Arte Antica Palazzo Barberini
Del 8 de juliol al 9 d’octubre de 2022