No és gaire habitual topar-se amb una pel·lícula com Estiu 1993, l’opera prima de Carla Simón. Petita i decidida, deliciosament precisa en allò que vol mostrar, artesanal a l’hora d’explicar-se i amb l’aroma d’aquells clàssics que et colpegen l’espinada per canviar-ho tot. El film és la història de la Frida (Laia Artigas, quin gran futur, quin gran descobriment), una nena de sis anys que acaba de perdre la seva mare —víctima de la sida— i que haurà d’emprendre un canvi total de vida, amb nova família, amb nous horitzons i amb un recorregut que sona tan real com ho és allò que és de veritat. Dels focs artificials de Sant Joan fins al primer dia d’escola, en un trànsit que rememora allò viscut per Simón, que assumeix el risc d’endreçar i revitalitzar part de la pròpia vida. També de la nostra, farcida de pors elementals, com ho és el trànsit que es fa de la nebulosa de la innocència a l’assumpció de la nostra pròpia caducitat.
Sempre dirigida des del convenciment, la història es basa en allò viscut aquell estiu d’aquell any en què tot va canviar. Res, però, seria més injust que un espectador condicionat per aquest punt de partida tràgicament biogràfic, com tampoc pel fet que el film estigui protagonitzat per dues nenes. D’una banda, Estiu 1993 conté la passió d’entendre la vida, i això ja és, per se, realment destacable. De l’altra, les dues nenes protagonistes són una de les millors i més vigoroses troballes de la cinematografia catalana —i europea— recent: tant per Laia Artigas (Frida), amb un futur esplendorós per endavant, com per Paula Robles (Anna), un clam de frescor i sinceritat que mereix un encès elogi als responsables del càsting. Frida i Anna, dues presències que captiven la càmera i que permeten, en el cas d’Artigas, que la directora no se separi d’ella, amb plans llargs i molt propers, sense que mai defalleixi ni l’acció ni la sobrietat. En aquest sentit, Simón escruta la Frida, sense contemplacions, i fa que l’estimem, però també que li vegem les entranyes, per molt que facin de mal veure. Tot plegat, sense oblidar el contrapunt d’uns adults increïblement mesurats, vívids i autèntics: Bruna Cusí i David Verdaguer, en unes actuacions que molt possiblement aconsegueixin guardons i reconeixements que seran, si arriba el cas, sobradament merescuts.
Simón no tria el camí més curt, però sí el més eficaç i vibrant. Com a autora aconsegueix explicar-se, fer memòria, fer-nos partícips, acollir-nos en la dèria de viure i de saber per què som vius, seduir-nos fins a arribar al moll de l’ànima. I ho fa des d’un lloc on pocs gosen arribar, potser per manca d’escrúpols, potser per absència de talent, potser perquè no són prou valents, qui sap. Simón, però, no deixa que a Estiu 1993 hi hagi cap racó per al drama lacrimogen: defuig el sentimentalisme fàcil, expulsa totes les lamentacions, centrifuga els plors i aquella quota tenebrosament edulcorada que il·lumina la majoria d’històries que volen explicar el mateix que aquí se’ns explica. Per ventura dels temps que han de venir, Simón deixa que siguem nosaltres —benaurats espectadors— els qui hàgim de prendre partit o fer concessions, els qui hàgim d’estimar o de lluitar, mentre el món convulsiona. I ho aconsegueix sense avorrir-nos i sense submergir-nos en un lacònic marc autoreferencial, sinó fent que 96 minuts passin en una exhalació, convertits en un prodigi de la fe que remou bobines i que fa que ens hàgim de felicitar, i molt, de la nova generació de cineastes catalanes que han vingut per capgirar-ho tot des d’una excel·lent i sempre discreta mirada. Que la bona nova duri, per molts anys.
Estiu 1993
Direcció i guió: Carla Simón
Any: 2017
Durada: 96 minuts
Repartiment: David Verdaguer, Bruna Cusí, Laia Artigas, Paula Robles, Fermí Reixach
Gènere: Infantesa, drama, comèdia