Aquesta nova recerca de Muntadas s’inscriu en el programa de residències d’artistes que la néta del fundador, Marina Planas (Barcelona, 1983), ha posat en marxa per tal que el ric fons i arxius de Casa Plabes doni lloc a projectes específics, com els que la mateixa Marina Planas ha presentat ja a Es Baluard. Primer fou la instal·lació d’un mural de postals inclosa dins l’exposició comissariada per Nekane Aramburu “Ciutat de Vacances”, que abordava “el canvi històric, social i urbanístic” que s’ha produït a la capital balear entorn de les noves relacions amfitrió-visitant. Més recentment, Planas ha presentat el projecte expositiu “Enfocaments bèl·lics del turisme: tot inclòs”, ja amb comissariat de l’actual directora d’Es Baluard, Imma Prieto, per mostrar “l’evolució del turisme i els conflictes que es deriven de la devastació dels territoris i de les transformacions culturals que afecten la vida dels habitants, accentuant la idea que relaciona cert tipus de turisme amb l’empobriment i la destrucció”.
“Que venen les sueques. Anàlisi de la imatge turística”, fou el títol de la classe magistral que Muntadas considerà més bé un “brain storming compartit”, que forma part d’un projecte de més abast que analitzarà els mites i estereotips del turisme i els canvis socials produïts als territoris del llevant i les illes durant els anys cinquanta i seixanta, els que més interessen la mirada sempre inquisitiva de l’artista. És a dir, els anys de l’apoteosi del franquisme i els principis de la seva decadència, en part impulsada per l’obertura a l’arribada de visitants estrangers. De fet, l’Espanya, i més encara l’illa de Mallorca, d’aquells anys representen la pervivència de formes de vida i estereotips que la indústria del turisme va trasbalsar. Així, el mite dels camperols i les pageses vestides a la manera tradicional conviuen aquests anys amb la figura del “picador” i les imatges de les estrangeres “alliberades” que exhibien els seus bells cossos nòrdics a les platges mallorquines.
Conviuen en aquest repertori inicial que Muntadas va tenir la generositat de compartir amb el grup de persones que vàrem tenir el privilegi d’escoltar-lo, imatges de la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido Mister Marshall” o la cançó de Manolo Escobar sobre “la minifaldilla”, anuncis del “Seguro de Sol” que s’oferia als turistes suecs i anglesos amb acudits de Cesc, portades d’”Hermano Lobo” i “La Codorniz” o anuncis de models internacionals com Susan Holmquist, fantàstiques troballes que exemplifiquen aquella coneguda proclama que deia “Spain is different and beautiful” que, en mans de Muntadas, ben segur que donarà resultats tan consistents com els que ens té acostumats aquest genial artista pioner del Media Art i de l’art conceptual i d’arxiu que tantes distincions i reconeixements ha rebut al llarg de la seva trajectòria. Com és habitual en tots els seus projectes, entre els que sobresurten la seva exposició “On translation” (2002-2003) i “Between the frames” (2011) al MACBA i “Entre, Between” (Reina Sofía, 2011-2012), Antoni Muntadas “planteja reflexions crítiques relacionades amb la configuració de la identitat i l’experiència contemporànies”. Per ell, “la cultura és traducció mitjançant la qual s’activen mecanismes que evidencien les ideologies subjacents en els processos comunicatius, ja siguin estètics, polítics, econòmics, emocionals, tecnològics o pròpiament lingüístics”.
Mantenint al llarg del temps aquest propòsit de “traduir” els codis culturals, l’artista invoca sempre l’influx de les paraules, de les imatges creades o trobades, de consignes i cartells publicitaris, així com d’instal·lacions escultòriques, vídeos, fotografies i objectes populars o “artefactes” que donen forma a cada nou projecte. Així, encara examina amb la mateixa energia que fa ja cinquanta anys -quan començà el seu camí amb el Grup de Treball català- les connexions entre els mass media i els mecanismes de control dels individus o les relacions i confrontacions entre el fet públic i el fet privat. I malgrat que ell declara repetidament que “es considera un outsider“, Antoni Muntadas no dubta en endinsar-se en temes tan relliscosos com les similituds i les diferències, o els conflictes entre grups poblacionals històricament enfrontats, com el Japó, Corea del Sud i la Xina, que dona lloc al seu projecte expositiu “Asian Protocols” que viatjà de Seul (2014) a Pequín (2018).
Més recentment, i oberta encara fins al 4 de setembre de 2022 al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, la seva exposició “Ejercicios sobre memorias pasadas y presentes”, comissariada per María Teresa T. Herrera, “proposa -a partir del passat colonial d’Espanya a Filipines- una indagació sobre les identitats complexes que som tots, sobre els sistemes de construcció de subjectivitats i el món objectiu que aquestes conformen”. Amb les diferents, i ben cuidades, escenografies en les quals apareixen el típic Mantó de Manila, les porcellanes o les monedes, l’artista reflecteix sobre les relacions comercials d’anada i tornada de Manila cap a Acapulco i com els objectes i espècimens que s’intercanviaven fruit d’aquelles polítiques colonials, representen no només l’entrecreuament cultural sinó també la violència o l’explotació dels recursos d’altri.
Amb aquests notables precedents i els recursos que el caracteritzen, no dubtem que duri el que duri la seva investigació dels continguts de l’Arxiu Casa Planas, Antoni Muntadas ens sorprendrà amb el resultat d’aquest procés “d’observació” que ell qualifica encara com “una feina a les planes”. Queda molt material en el qual aprofundir i recursos externs que poden determinar les directrius del projecte. Treballs de tesi sobre “les dones pageses”, “la literatura dels viatgers” o, entre d’altres “l’impacte de l’aviació i la mirada del visitant”, aspectes que li foren apuntats durant el torn de paraula dels participants en la seva compareixença a Casa Planas. No sabem tampoc quins objectes, imatges i elements de tota mena podrà utilitzar l’artista en cas que aquesta investigació esdevingui un projecte expositiu, ni com o quan arribarà a la fi la seva tasca de recopilació d’informació. Tanmateix, segur que en aquest viatge al passat que Muntadas farà amb els vestigis d’un temps no tan remot, molts encara reconeixerem els nostres propis records.
Lluny queden, emperò, aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què tant les tecnologies com els recursos, els mitjans de comunicació i els discursos eren totalment diferents dels actuals. Aquells temps estan totalment superats i, al nivell de les influències, avui ja no venen de la mà dels visitants estrangers o d’una publicitat esbiaixada, sinó de la informació que es produeix a escala mundial. Com digué Marc Augè, avui tots som “turistes planetaris” que visitem i descobrim el món mirant una pantalla.